Ja va bé, prou sovint, que situem el nom de Terrassa al món. Sobretot quan es tracta de notícies “positives”, com la que avanço al títol. És una pena que -de tant en tant- se’ns conegui per temes que tenen a veure amb esdeviments prou tèrbols. En aquest sentit, bo i fent un joc de paraules, dono la benvinguda a la Copa del Món (Women’s World-Cup) d’enguany. Tindrà lloc, a la nostra ciutat, entre els dies 1 i 17 de juliol. Recuperarem l’esperit olímpic de 30 anys enrere, en motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona (que van tenir lloc entre el 25 de juliol i el 9 d ́agost). Llavors, la vila fou subseu de les dues seleccions que ens representaven (masculina i femenina). Per tot plegat, doncs, val la pena que tots plegats anem escalfant motors.
El 7 d ́agost de 1992, davant més de 12.000 espectadors, les noies assolien el cim. Es penjaven la primera medalla d’or olímpica en un partit molt competit, que les enfrontà a la potent selecció germànica. S ́ho mereixien. Per contra, en el cas masculí, eren molts els egarencs que podien presumir d’haver guanyat altres metalls al llarg de la història. Començant per un bronze (a Roma-1960) i tres argents (a Moscou-1980, Atlanta-1996 i Pequín-2008).
Malgrat que pugui semblar una minúcia, hi ha un detall concret d ́aquest campionat que m’emociona especialment. M ́estic referint al lema: “Sovint, el camí és tan important com la meta”. El nucli que s’amaga en aquesta cita té un munt de fondària. Tanta que podríem bastir un altre article incidint en el seu sentit i/o missatge. Mentrestant, envoltats per una conjuntura internacional molt desmarxada, cal refermar els valors que transmet l ́esport. Tant de bo que escampem arreu una crida a la concòrdia i entesa entre tots els pobles!
Sense cap mena de dubte, projectarem una imatge fantàstica a tot el planeta. La ciutat en treurà un rèdit més que interessant, en tots sentits. De moment, el preludi d ́haver invertit més de quatre milions i mig d’euros en remodelar l’estadi municipal n’augura un gran èxit. Després de tres dècades, ja tocava. Se n’ha beneficiat sobretot la gespa (nova, de trinca). Com també les graderies, la coberta de la tribuna, els vestidors i la pròpia il·luminació.
En conjunt, l’escenari i el seu entorn fan goig. El “new look” fa més que patxoca. Al bell mig d ́aquest entrellat, que ningú no oblidi que Terrassa va ésser el bressol d ́aquest esport a tot l ́estat. A l ́albada del segle XX, els industrials del sector tèxtil egarenc importaven teles i teixits, des de diferents racons del món. Sembla ésser que –des de la Índia— van fer el mateix amb aquest esport noble. Així, situem el naixement del CD Terrassa (de Les Pedritxes), a l ́any 1910… Uns 25 anys més tard, sorgia l’Ègara i, el 1952 -l ́any que jo vaig néixer- l ́Atlètic.
Parlem de tres clubs, d ́una llegenda i d ́un estol de grans nissagues familiars de jugadors. Com no citar els cognoms Amat, Quintana, Arbós, Malgosa, Freixa, Ventalló, Colomer, Escudé, Tarrés, Moliné, Fàbregas, Lleonart i Alegre, entre d ́altres! El deute que la vila té contret amb tots ells no es paga amb diners.
Caldria afegir moltíssima més informació a l ́àmbit de l ́hoquei-herba i el seu profund lligam amb la ciutat de Terrassa. Llàstima, però, que un simple article em demani cloure-ho en un espai reduït. No cabria en un llibre. La història, tard o d ́hora, haurà de retre comptes pel que fa a això que comento. Per tant, qui tingui orelles que escolti!
