Avui, a la nostra societat, i a la terrassenca també, tenim un problema molt greu. I és un problema politicocultural, que està minant els fonaments humanitzadors de la nostra civilització i que pot arrossegar-nos a l’autodestrucció total.
Per tant, estaria bé que ens ho prenguéssim més seriosament i ens deixéssim estar de tanta falsa eufòria política de postureig per a les xarxes socials, amb milers de fotos i poses hipòcrites, i abordéssim com a comunitat, d’una vegada per totes, el problema del racisme dins de les nostres estructures més profundes.
El primer error en el qual no hem de caure és el de reduir avui el racisme a una simple ideologia de la raça, que va sorgir durant el segle XIX. Això significaria, implícitament, assumir que ja no existeix. I que només sobreviu entre els grups d’ultradreta, o neofeixistes, per exemple.
I tampoc podem, això mai, oblidar la història i la memòria. En aquest sentit, no podem ignorar la doble condemna que ha tingut el racisme biològic. Per una part, des del punt de vista de l’ètica, a partir dels judicis de Nuremberg i, de l’altra, dels pronunciaments de la pròpia ciència. És important citar aquí l’article 3 de la Declaració de la Unesco del 26 de setembre del 1967, que estableix que “els experts reunits a París han reconegut que les doctrines racistes manquen de qualsevol fonament científic”.
A partir d’aquest moment, la paraula raça esdevé un tabú. És sospitosa i, per això, fa que molta gent, formalment, es distanciï i digui col·loquialment, que “no és racista”.
Això vol dir que el racisme ja no existeix? Doncs, no. Ja que la paradoxa de l’era postnazi és la d’un racisme sense raça. És clar perquè el racisme és un fenomen històric que, com a tal, evoluciona al llarg del temps. Aquest neoracisme és una forma de discriminació, que no implica el reconeixement explícit de les races i presenta moltes facetes diverses per a identificar-lo i delimitar-lo.
A aquest neoracisme respectable i ben educat, no li cal reclamar en veu alta la superioritat de la raça, ni teoritzar la desigualtat entre els éssers humans. Es declara postideològic, desenvolupant tàctiques inèdites per tal d’eludir les barreres simbòliques.
Un o una neoracista pot ser, fins i tot, amable i tranquil·litzador, evitant actes flagrants i referències inquietants. Pot utilitzar un llenguatge mesurat i aparentment acceptable. I sobretot, negar categòricament que sigui racista. La tècnica argumentativa que es fa servir, ben perillosa, és prou coneguda: “jo no soc racista, però… “.
I aquí ve un primer avís molt seriós als nostres polítics, administracions i societat en general. Cal actualitzar, i molt, les eines per a desemmascarar i desmuntar aquests discursos. Aquí hi ha la base de tot.
Aquest nou concepte de neoracisme està molt lligat, de forma transversal, amb l’etnocentrisme (el nostre grup ètnic o cultural, és el millor, està per sobre dels altres… ), la xenofòbia, el neonacionalisme, la intolerància per qui és diferent, l’odi per l’estranger… És a dir, el líder d’un moviment nacionalista xenòfob, pot esquivar la qüestió de la desigualtat racial, o esmentar-la de passada, aprofitant nous arguments com els de les “diferències culturals insuperables”.
El vell racista, per tant, no ha desaparegut, sinó que busca noves vies d’articular-se. És així com el nou-racista, el trobem en àmbits de nacionalisme autoritari, en discursos postcolonialistes o en debats sobre diferencialisme ètnic.
Tot i que, en el fons, podríem dir que el discurs tampoc ha canviat tant del “nosaltres contra ells”. Jo pertanyo a un grup determinat que es defineix en oposició als altres. El vincle de pertinença és fix i immutable i, alhora, decisiu. És la comunitat de naturalesa o essencial.
Fins al punt que pot existir fòbia a tot allò que és mixt, barrejat, híbrid, ja que produeix angoixa per a la pròpia identitat. No vull recordar aquí l’exemple meu i de molta gent que, nascuts a Catalunya però fill d’andalús, ens anomenaven de forma despectiva.
Per tant, conceptes utilitzats de forma continua durant aquests últims anys com xoc de civilitzacions, el relativisme cultural, han atiat el pensament neoracista. Amb reacció com “la meva civilització és la millor i cal defensar-se dels altres”. En conseqüència, els que teoritzen el tancament de fronteres pel que fa a la immigració, donen la raó a aquest plantejament.
Seguint aquesta línia argumental, també penso què passa quan un cert nacionalisme afirma que el grup ètnic i el grup polític són una sola cosa. Serà que la pertinença i l’afinitat és un invent artificial, conformat al voltant del concepte Estat nació?I a partir del qual es fabrica una ètnia fictícia que, al final, acaba sent una pantalla per a la raça? El debat està obert…
El que sí que tenim clar és que el nacionalisme xenòfob nega tàcitament la unitat humana, desenvolupant una lògica d’exclusió que pot deshumanitzar les persones. D’una banda, nosaltres i, de l’altra, ells (inferiors, subhumans, inassimilables, irredimibles… ).
Podríem dir que el nosaltrisme és la forma sobiranista del racisme, ja que s’absolutitzen les diferències, es mitifiquen les identitats i es posa el punt de mira negatiu en la mobilitat i la barreja. Aquesta xenofòbia neix de la por d’un desclassament de les classes més baixes i precaritzades. Un altre debat interessant que deixo aquí…
Una altra preocupació molt important és el fet que hàgim normalitzat i assumit que el racisme convisqui amb la democràcia. Un sistema democràtic que accepti, obertament, una violència de baixa intensitat, reiterada i generalitzada (que també es dona en les forces de l’ordre i en els aparells juridicoinstitucionals), jovial i despreocupada, que ataca els més febles, els més pobres, les persones sense llar, els estrangers i els immigrants, no es pot dir democràtic. Per a mi, això s’hauria de tenir molt clar!
Finalment, l’altre element que hem de posar sobre la taula, urgentment, és que fem amb l’anomenat discurs d’odi. Un fenomen, relativament recent i que consisteix en la pràctica continuada, especialment a les xarxes socials, d’insults, ofenses, burles, amb la finalitat de rebutjar, de forma sistemàtica, l’altre. Aquests discursos d’odi es presenta amb diferents formes: insults xenòfobs, exabruptes sexistes o homòfobs, atacs religiosos, apologia de règims polítics anteriors, com és el cas del franquisme a l’Estat espanyol i, per acabar, el negacionisme.
L’anomenem discurs perquè no es tracta només de posar etiquetes, sinó que s’evoca, es contextualitza històricament i es comparteix la motivació. Es va creant una atmosfera d’odi, que es transmet a gran velocitat a una audiència cada cop més gran com a odi en línia.
El punt de preocupació més greu que volia exposar és que estem assistint, de forma impune, no solament a la descripció d’una realitat subjectiva, sinó que el que s’intenta és modificar aquesta realitat, creant-ne una de nova, distòpica i deshumanitzada. De forma col·loquial, parlem de racisme populista, que s’alimenta del sentiment de por de l’ésser humà, d’una forma despietada. Creant enemics comuns i molt perillosos.
I em pregunto quan ens despertarem com a societat, quan reaccionaran els polítics que es creuen demòcrates, ara cecs i obsessionats, un cop més, en les pròximes eleccions, però totalment inactius en treballar seriosament per una nova societat radicalment inclusiva, tolerant, acollidora, igualitària i respectuosa amb els deures i drets humans. Tot això sempre és considerat com a secundari i circumstancial… Que trist! Anar esperant nous genocidis!
Joan Tamayo Sala és advocat i president de l’Observatori de Drets Social de Terrassa
