Avui no parlarem de dades, ja les coneixeu. Sabem que el pes de les dones en l’autoocupació a Terrassa està encallat en un persistent 35%. El que potser no s’ha calculat amb prou fredor és el ritme: si des del 2012 hem passat del 32,2% al 35,0% actual, aquest augment de només 2,8 punts percentuals en tretze anys significa que, a aquest ritme, la nostra ciutat no assoliria la paritat real en l’emprenedoria fins a l’any 2095. Gairebé un segle per moure l’agulla.
Aquest immobilisme s’explica perquè l’emprenedoria femenina s’analitza massa sovint com un bloc homogeni. És cert que les biografies no són matemàtiques —hi ha dones de quaranta anys sense fills ni dependències, i de seixanta que no busquen una cotització urgent—, però si mirem els cicles de vida majoritaris, és evident que els obstacles canvien de forma depenent de l’any de naixement que marqui el nostre document d’identitat. I també canvia qui té la clau per resoldre’ls: no tota la responsabilitat recau on sembla més fàcil assenyalar-la.
Als trenta anys, el repte sol anar lligat a la criança. Moltes joves es fan autònomes perseguint un miratge de flexibilitat que acaba sent una trampa de jornades infinites i manca de cobertura real. Aquí, però, cal ser precisos: la quota d’autònomes es regeix pel Règim Especial de Treballadors Autònoms, competència de l’Estat, no del municipi. La reivindicació correcta no és que l’Ajuntament “regali” una exempció que no pot concedir, sinó que Terrassa se sumi, com a municipi, a la demanda conjunta davant el Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions perquè la baixa de maternitat de les autònomes comporti una exempció real de quota, equiparant-la de veritat al règim general.
Més endavant, cap als quaranta i cinquanta anys, el pes es multiplica per a aquelles que es troben atrapades en l’anomenada “generació sandvitx”, gestionant les cures de filles i mares mentre intenten consolidar la seva empresa. És el moment crític on es necessita capital per créixer, però es topa amb uns mercats financers tradicionalment masculinitzats. Aquí l’instrument ja existeix i cal activar-lo: l’Institut Català de Finances (ICF) i Avalis de Catalunya, gestionats per la Generalitat, haurien d’obrir una línia d’avals específica per a projectes liderats per dones que busquen escalar, fiscalitzada per comitès de selecció paritaris. El paper de l’Ajuntament aquí és el de facilitador i finestreta d’informació local, no el de pagador.
I finalment arribem a la meva generació, la de les dones de més de seixanta anys. Amb els fills fora de casa i una trajectòria impecable, el mercat assalariat ens pot arribar a considerar “massa grans” — ho sé de primera mà: a una delegació comercial a Terrassa, d’una empresa nacional, em van acomiadar al cap d’una setmana, argumentant, literalment, que era massa gran. L’home que va signar l’acomiadament tenia, aproximadament, la meva mateixa edat. Això ens aboca de vegades a una reemprenedoria forçosa per seguir cotitzant. Aquí sí que la competència és plenament municipal, i per tant l’exigència és directa: un programa local de digitalització sènior basat en la mentorització inversa, gestionat des de Terrassa Innovació, acompanyat d’una bonificació de taxes municipals per a majors de 60 anys que decideixen reactivar el teixit econòmic de la ciutat. No demanem un pressupost nou de cap manera desmesurat: l’àrea de Promoció Econòmica ja destina anualment prop de 10,3 milions d’euros a subvencions i convenis; una fracció mínima d’aquesta partida bastaria per finançar-ho.
Caminar és imprescindible, però fer-ho a aquest ritme ens manté estancades. Si realment volem passar de la bona voluntat a l’impacte real, cadascú ha d’assumir la part que li toca: el Govern central ha de revisar l’exempció de quota d’autònomes en la baixa de maternitat, la Generalitat ha d’activar les línies d’aval via ICF i Avalis per a projectes liderats per dones, i l’Ajuntament de Terrassa hauria de valorar, en la propera convocatòria de subvencions i pressupostos municipals, un programa de digitalització sènior i bonificació de taxes per a la reemprenedoria a partir dels 60 anys. Només repartint correctament la responsabilitat aconseguirem que l’any 2095 sigui una distopia llunyana i que el talent de les terrassenques, tinguem l’edat que tinguem, deixi de ser invisible avui mateix.
Font: Idescat, afiliacions al RETA per residència padronal, municipi de Terrassa (sèrie temporal 2012-2025). Dades facilitades per l’Observatori del Vallès Occidental, Consell Comarcal del Vallès Occidental.
