De veritat, que encara no he entès què motiva que des de l’àmbit institucional d’alguns governs i partits s’hagi de celebrar la mort d’un criminal que no mereix ni el més mínim record. Algú ho pot vendre com la celebració per l’arribada de la democràcia i les llibertats, cosa que és un mer eufemisme i forçar molt les coses.
Amb la famosa amnistia de la Transició, que se suposava havia de servir per obrir una nova etapa, li va anar perfecte als franquistes i defensors del règim perquè ningú els hi demanés responsabilitats pels seus crims. I avui encara en patim les conseqüències, ja que aquella amnistia li serveix a la judicatura davant de denúncies com a excusa per eximir-los.
Avui encara estem patint que no hi hagués hagut aquesta depuració de les diferents institucions de l’Estat. Sobretot, en la judicatura i els cossos d’inseguretat, que estan plens d’infiltrats defensors de l’extrema dreta (PP-VOX) i d’un postfranquisme evident que s’ha consolidat en aquestes institucions. Només cal fer-ne el seguiment de l’orientació de vot.
Un altre aspecte de la farsa d’aquells moments és l’oblit amb el qual els partits d’esquerres van fonamentar la seva estratègia i van acceptar aquest fet. És l’oblit de molts lluitadors torturats, els que van ser assassinats, els que van patir l’exili, els depurats, la quantitat de lluitadors republicans ignorats de forma volguda, que va comportar dues derrotes: la de 1939 i la de la dictadura franquista. I l’oblit en la Transició i durant molts anys d’aquesta etapa democràtica.
Per sort, aquests últims anys s’ha intentat corregir aquell greuge. I la memòria històrica ha refet allò que mai s’havia d’haver oblidat, per la dignitat de tots els que van lluitar per la República, van donar la vida i van patir la repressió i assassinat d’un règim criminal.
Aquests dies, davant d’aquesta absurda celebració, he recuperat un llibre que hauria de ser d’obligatòria lectura per a les noves generacions i els àmbits educatius per a entendre els fets: Els camps de concentració de Franco. Sotmetre, tortures i mort darrera els filats, de Carlos Hernández de Miguel, periodista. En el llibre, s’explica el comportament dels falangistes, de la guàrdia civil, dels militars, dels capellans i de l’església. De com van tractar a milers de presoners republicans, tot i la guerra acabada.
No cal anar a fer viatges a Mauthausen, Dachau, Auschwitz… A l’Estat espanyol, hi havia més de 300 camps de concentració i extermini, utilitzant tot tipus de mecanismes per a assassinar, torturar i degradar prop d’un milió de presoners republicans. Maltractats, vexats i patint tot tipus d’humiliacions, alguns fins a la mort. I cal afegir-hi les presons i altres indrets. Haurien de ser espais de memòria que servissin de reflexió, de record i homenatge, però encara avui són uns veritables desconeguts. I això va durar fins a l’any 1977, dos anys després de la mort del criminal.
Per tant, més que anar fent commemoracions de la mort d’un criminal, això resoldria els temes pendents que la regidora terrassenca de Memòria Democràtica, Montserrat Caupena, segueix sense afrontar. No només s’haurien d’anar posant lloses al terra de persones assassinades als camps d’extermini nazis, sinó col·locar a l’entrada de cada centre cívic i casal de barri el llistat de noms dels assassinats pels nazis als camps d’extermini, dels que lluitaven amb la resistència francesa, dels que estaven en camps de concentració espanyols, dels maquis en mans de la guàrdia civil, dels executats al Camp de la Bota de Barcelona… Avui disposen de molta d’aquesta informació, i seria un element clau per a donar a conèixer molts oblidats, i un homenatge i record efectiu a molts d’ells i elles.
D’una vegada, es resoldria el contenciós dels honors i homenatges fets per l’Ajuntament durant el franquisme, i que s’ha anat posposant. Seria una manera de resoldre-ho definitivament. Així se solucionaria mantenir un franquista i col·laborador d’aquell règim criminal en l’espai públic: el Passeig del Comte d’Ègara i el monument dedicat a Alfons Sala, únic vestigi que encara resta per a eliminar d’aquests llocs. Cal retirar-ho d’una vegada i reconvertir el monument per als qui, de veritat, s’ho mereixen.
I seria bo i educatiu posar en un panell com a mínim informació sobre els espais de repressió i assassinats de Terrassa, comarca i Catalunya: camps de concentració i extermini, presons i llocs de repressió, punts d’assassinats de maquis. Alhora que promoure visites formatives i guiades de molts d’aquests espais avui desconeguts. Hi ha molta feina a fer encara, per això.
És a dir, millor seria no dedicar tants esforços a recordar la mort d’un criminal i, en canvi, sí fer-ho amb la memòria dels oblidats, sense necessitat d’anar a fer tants quilòmetres en espais d’extermini llunyans en què es deixa de banda els que estan més a prop. Uns republicans, amb força familiars directes, dels quals s’està perdent la memòria oral perquè van preferir no explicar-ho mai. D’altres no ho van poder explicar en ser assassinats o resultat de les males condicions dels camps de concentració i els maltractaments rebuts.
Així es tancaria d’una vegada per tots aquests temes pendents sobre la memòria històrica. Una cosa que l’Ajuntament és incapaç d’afrontar, actuant com uns cagadubtes permanents.
