Fa uns quants mesos, se’m va proposar que digués alguna cosa sobre aquest moviment -també conegut com “Camí Neocatecumenal“- a Terrassa. He de convenir que la recerca o treball d’investigació no ha estat gens ni mica fàcil. Intentaré, però, apropar el lector a una realitat bastant desconeguda per a molts. Vénen a ésser un grup eclesial d’iniciació cristiana, articulat en petites comunitats catòliques parroquials. Fou fundat -a la dècada dels anys 60- per Kiko Argüello, Carme Hernàndez i el prevere italià Mario Pezzi.
En Kiko Argüello era membre d’una família benestant de Lleó. Nasqué el gener de 1939 a Lleó. Un cop realitzats els seus estudis universitaris de dret, assolí la condició d’advocat i notari, traslladant-se a Madrid. Emmarquem aquest fet en l’època preconciliar. Val a dir que s’educà en un ambient de fort catolicisme i ferm respecte per la pobresa, volent confrontar aquesta tesi amb gent d’idees contràries a les seves creences.
Després del que en diríem un llarg procés interior evolutiu, convé que Déu li demana un major compromís ecumènic, amb la perspectiva de la proximitat del Concili Vaticà II. Coincidint -en el temps- amb que li atorguen una beca de la Fundació Joan March, programa un viatge per Europa, amb la finalitat de veure art religiós. Llavors, cerca un capellà que l’orienti i li demana de fer un recés. Se’n va a Farlete (als Monegros) -a unes coves- on coneix membres dels Foucaulds i s’imbueix de l’espiritualitat del seu fundador (Sant Charles de Foucauld).
En retornar, entra en contacte amb els Cursets de Cristiandat i aprofundeix en les arrels de la seva inquietud original. Sobretot en tot allò que fa referència al pensament del Papa Joan XXIII: que, a Déu, se’l troba en mig dels pobres. És per això que marxa a viure a l’extraradi de la metròpoli madrilenya, rodejat de col·lectius marginals. El que avui anomenaríem “en règim d’exclusió social” (com ara gitanos, delinqüents i drogoaddictes… Que ningú no es pensi pas que els hi volia fer catequesi. Tan sols volia compartir la seva vida deprimida amb una guitarra i una bíblia. Tot pregant, la gent se li va anar apropant, creient en la seva paraula i ajustant el seu quefer diari a l’estil nou que se’ls suggeria.
Paral·lelament, sorgeix la figura de na Carme Hernández Barrera, provinent de Tudela i actualment en procés de beatificació per part de l’església catòlica. El seu pare -que era empresari- lobligà a estudiar Química, quan ella volia anar a Missions. Fuig de casa i arriba a conèixer les “Missions de Cristo Jesús“, a Javier (Navarra)… Aleshores, es trasllada a València, a estudiar teologia… Una de les primeres dones en decantar-se per aquesta carrera. Havent expressat el seu desig de marxar a l’Índia, per a enfortir la vivència personal, prèviament és enviada a Londres uns mesos, per tal de familiaritzar-se millor amb l’anglès.
Citada més tard a Barcelona, juntament amb altres 3 companyes, li comuniquen que no les admeten a l’orde. En aquesta tessitura, dubta per anar a Bolívia i es decanta finalment per Terra Santa, on s’hi està més d’un any. Allí coneix el nucli cristià a partir dels jueus. Quan torna a Espanya, una germana seva li diu que hi ha un noi a Palomares, que ajuda els pobres i desvalguts. En aquest entorn, coneix en Kiko Argüello que la porta a veure els pobres del barri. Amb una certa recança inicial envers en Kiko, finalment s’alia amb ell, conjuntament amb un grup d’unes 10 amigues. Tot plegat fa un canvi quan el bisbe Casimiro Morcillo els visita a les barraques i els proposa d’aixoplugar-se en el ventall d’alguna parròquia. De manera semblant a com ja havia passat amb altres rectors -per exemple- de Zamora i Segòvia, entre d’altres.
Tant en Kiko com na Carmen duen a terme un altre viatge a Roma, amb l’ànim darticular-hi petites comunitats cristianes embolcallades per aquesta mateixa empremta. D’alguna manera -i reconec que tot pot ésser molt relatiu- tothom dóna la fe com a pressuposada. S’ha d’articular i seguir, però, un procés i uns esquemes de certa fondària.
Cal recordar que el Concili Vaticà II, endegat pel Papa Roncalli, va demanar de recuperar -en certa manera- el catecumenat. D’aquesta manera, més tard, el Papa Pau VI va reconvertir el nom de “kikos” pel de “neocatecumenals“.
De cara a cloure aquest article -que, per extensió, esdevé una mena de petit reportatge- val a dir que, a Catalunya, la realitat dels Kikos és molt minsa. Concretament, les quantificaria en 14 o 15: a Barcelona hi hauria les parròquies de Santa Joaquima de Vedruna (amb un grup proper a les 2.000 persones) i Sant Lluís Gonzaga. A Sant Adrià de Besòs la de Santa Juliana i Semproniana. També a Sant Vicenç dels Horts, Sant Boi de Llobregat, Mollet, Sabadell (a la parròquia del Sagrat Cor)… I, a Terrassa, sembla ésser que hi ha una petita comunitat a la parròquia de Sant Pere, a la Seu d’Ègara.
Kiko Argüello, en definitiva, se’l coneix com a personatge un pèl controvertit. Fins al punt que hi ha qui arriba a situar el seu pensament al llindar d’una secta. Jo no ho comparteixo… En tot cas, als creients, se’ns demana de viure la fe amb autenticitat. Recuperant, àdhuc, essències dels orígens del cristianisme. I, al bell mig d’una societat tan summament desigual, el valor de la pobresa mai no deixa d’ésser un element central i cabdal.
