Hi ha polítics que passen pels partits. I n’hi ha que acaben fent del partit una extensió de la seva pròpia carrera.
Jordi Ballart va créixer políticament al PSC. Allà va començar la seva trajectòria, va ocupar responsabilitats, va arribar a l’alcaldia de Terrassa i va disposar de tota una estructura política que li va permetre fer-se un nom i consolidar-se institucionalment.
Després va arribar la ruptura.
El 2017, Ballart va abandonar el PSC i va deixar també l’alcaldia. Va justificar la decisió per les seves discrepàncies amb la línia del partit, especialment pel suport socialista a l’aplicació de l’article 155.
Es podia discutir si tenia raó o no. Però hi havia una qüestió que quedava sobre la taula i que encara avui mereix ser recordada: quan un polític arriba a l’alcaldia sota unes sigles, fins on arriba la fidelitat a les sigles i on comença la fidelitat a un mateix?
Ballart va respondre a la seva manera. Va crear el seu propi espai polític. I li va anar molt bé. Tan bé que avui costa imaginar Tot per Terrassa sense Jordi Ballart. I aquest és precisament el problema.
Ballart és el partit
Tot per Terrassa es va presentar com una alternativa municipalista, allunyada dels grans partits i centrada en la ciutat. Una proposta legítima i electoralment efectiva. Però amb el pas dels anys s’ha produït una transformació evident: el projecte ha quedat extraordinàriament identificat amb la figura del seu líder.
Ballart és el candidat. Ballart és l’alcalde. Ballart és la principal veu política. Ballart és qui marca el relat.
I quan es pensa en Tot per Terrassa, la pregunta gairebé surt sola: qui hi ha després de Ballart? No és una qüestió menor. Un partit polític que vulgui tenir futur necessita alguna cosa més que un líder amb tirada electoral. Necessita dirigents amb personalitat, criteri propi i capacitat per discrepar. Necessita persones que puguin dir-li al líder: «No».
I aquí és on Tot per Terrassa desperta interrogants. Perquè una organització pot ser molt disciplinada. Però quan la disciplina es confon amb obediència, la política interna corre el risc de convertir-se en una simple escenificació.
Del «no al ordeno y mando» a l’«aquí mano jo»?
La paradoxa és difícil d’ignorar. Ballart va abandonar el PSC reivindicant discrepància i llibertat davant de les decisions de la direcció. Però avui dirigeix una formació creada essencialment al seu voltant i on ell continua sent la figura imprescindible.
La pregunta, per tant, és inevitable:
Quanta discrepància real suporta Tot per Terrassa? No cal parlar d’autocràcia per plantejar-ho. N’hi ha prou amb observar una organització en què el lideratge personal té tant de pes que resulta difícil identificar una alternativa real al mateix líder. I un partit sense alternativa interna és un partit vulnerable. Perquè els líders passen. Les organitzacions haurien de quedar.
Els que marxen i els que es queden.
També hi ha una altra qüestió que mereix ser analitzada: què ha passat amb les persones que han anat formant part del projecte? Amb els anys, alguns dels perfils que podien aportar més personalitat, experiència o capacitat política han anat desapareixent del primer pla. I això ens porta a una pregunta incòmoda: Ballart vol al seu costat persones amb criteri propi o persones que no li facin ombra?
No seria rigorós afirmar que els que han marxat eren «els millors» ni que els que han quedat siguin «mediocres». Això és opinió. Però sí que és legítim preguntar-se si una organització política pot créixer quan el seu líder és tan dominant que qualsevol possible successor queda inevitablement en un segon pla.
Perquè els partits no haurien de fabricar fidels. Haurien de formar dirigents. I un dirigent de debò no és aquell que sempre diu que sí. És aquell que pot discrepar i continuar formant part de l’equip.
El gran examen encara està pendent
Ballart porta anys governant Terrassa. I això li ha permès desenvolupar una manera de fer política molt concreta: controlar el govern, controlar el relat i ocupar el centre de l’escena. Però hi ha una assignatura que encara no ha hagut d’aprovar: fer oposició. Què passarà el dia que no governi?
Aquesta és la pregunta que pot acabar posant a prova tot el projecte. Perquè estar a l’oposició significa deixar de tenir la clau de les decisions. Significa controlar qui governa. Significa negociar des de fora. Significa construir una alternativa sense poder recórrer constantment a la condició d’alcalde. I sobretot significa demostrar que el projecte és més important que la cadira. Aquí veurem si Tot per Terrassa és realment un partit o si és una plataforma electoral construïda al voltant d’un alcalde.
I després de Ballart, què?
Aquesta és la pregunta que probablement ningú dins de Tot per Terrassa té gaire interès a respondre. Però tard o d’hora haurà de respondre-la. Ballart no serà alcalde eternament. Cap polític ho és.
I quan arribi el moment del relleu, la ciutat descobrirà si darrere de la seva figura hi havia una organització política amb múscul propi o simplement una estructura destinada a acompanyar-lo. Potser el gran èxit de Ballart ha estat precisament aquest: haver aconseguit que durant anys resulti gairebé impossible separar el seu nom del partit.
Però el que avui és una fortalesa electoral pot convertir-se demà en una debilitat. Perquè si un partit només funciona quan governa el seu líder, no té un projecte: té una dependència. I si els dirigents que l’envolten no poden créixer fins al punt de substituir-lo, no tenim una organització preparada per al futur.
Tenim un partit d’un sol home.
Jordi Ballart va abandonar el PSC perquè, segons ell, no volia formar part d’una política basada en el «ordeno i mano». Ara li toca demostrar que el partit que ha construït no ha acabat convertint-se precisament en això, però amb un nom diferent i amb ell al capdavant.
Perquè la vertadera prova de Ballart no serà guanyar unes altres eleccions. Serà demostrar que, el dia que no les guanyi, Tot per Terrassa continuarà existint sense ell al govern i sense ell al centre de tot.
Agustí Serrano
Militant del PSC Terrassa
