…i la memòria continua. El 3, 4 i 5 de setembre de 1713, la vila de Terrassa fou ocupada, saquejada i incendiada pel sanguinari exèrcit filipista. Ampliant el ventall geogràficament val a dir que el setge a la ciutat de Barcelona va ésser una operació militar central i global dins la “guerra dels catalans“: l’episodi final de la “guerra de Successió Espanyola” (entre el 25 de juliol de 1713 i l’11 de setembre de 1714).
Intentant situar més l’entorn de l’època, l’any 1700 moria el rei Carlos II de Castella, sense descendència. El va succeir Felipe d’Anjou. No tenint, però, prou suport polític, esclatà la Guerra de Successió de la corona espanyola, entre els partidaris del rei i els de l’arxiduc Carlos d’Àustria.
A Catalunya, la guerra arribà quatre anys més tard. Malgrat haver-se signat el Tractat d’ Utrecht, els catalans optaren per seguir lluitant, a fi de mantenir llurs llibertats i constitucions.
La nit del 3 al 4 de septiembre d’aquell any, entrava a Terrassa un destacament borbònic liderat pel general Feliciano de Bracamonte. Van cremar més de cent cases, morint unes vint persones. El pànic va provocar que als volts de cent més es refugiessin al Convent de Sant Francesc.
Un any més tard, després d’un llarg i extenuant assetjament, el dia onze de septiembre de 1714 Barcelona queia a mans de les tropes borbòniques. Un fet que perpetua -al meu entendre- que, tal vegada, no sembla la millor “elecció” haver triat aquella data -per part dels nostres polítics- com a “diada nacional de Catalunya”. Al cap i a la fi, festegem una derrota.
Un altre desencert és, sense cap mena de dubte, el fet d’haver escollit “el cant dels segadors” com a himne nacional del Principat. Som l’únic país del món amb un himne en to musical “menor” (trist). És infinitament millor, per mil raons, “el Cant de la senyera”: O no?
Mantenir el record històric i les tradicions representa perdurar el cor i l’ànima de les ciutats. És això el que construeix la nostra essència I uneix les generacions.
