No hi ha dubte que des de fora del món del flamenc hi ha coses que no s’acaben d’entendre, malauradament per l’existència d’uns erronis estereotips que no tenen res a veure amb la realitat.
Es parla de desordre, disbauxa i pandereta. El flamenc que jo conec és als antípodes d’aquesta errònia idea. Mireu, existeixen unes normes d’or per mantenir amb èxit una veritable reunió flamenca que ens permeti gaudir del flamenc i de la seva més pura essència. La primera i molt important és que hi hagi poca gent i tothom tingui clar on és. Important i sobretot sense preocupació per l’hora.
Un altre és el respecte per escoltar i finalment no reclamar mai determinats estils o pals flamencs. És a dir, anar esperant al fet que qui execute el cant a poc a poc entri en ells amb total llibertat.
En el llibre El Flamenco Vida y Muerte de Fernando Quiñones ens parla de participació, saber estar, atenció, aclamar (“jalear”) en el seu moment i sense passar-se. És a dir, el fet d’exterioritzar un ole!, en el seu moment. Recordem que quan no hi ha pertorbacions és quan s’està a gust i recordar també que la guitarra és mig cant.
En el moment de les primeres vibracions de les cordes el silenci ha de ser sepulcral.
No hi ha dubte que com a referència és important tenir-lo en compte, de vegades resulta bastant complicat seguir aquest camí. De tota manera, segons la Demosofia, que ve a ser la saviesa del poble, els manaments del cabal, és a dir la persona que coneix i difon el flamenc, són; humilitatcom a bàsic, disposició continua a aprendre, participació i saber estar com, ja apuntava l’esmenta’t Fernándo Quiñones.
No interrompre ni el cant ni la guitarra un cop iniciats. Respecte. Fer gala d’un màxim grau de sentit comú per tal de fer les observacions si calgués al final de la interpretació. Resulta també de vital importància el fet de saber escoltar, o millor encara, escoltar activament.
A la Penya Mairena de l’Hospitalet de Llobregat hi ha un quadre ben gran que diu “escuchar es un arte”. Sens dubte és del tot ben cert.
Aquesta segona quinzena de juliol es commemora el dia de la Comunitat Gallega i és per això que em ve al cap un estil flamenc anomenat Farruca. Diu el professor Faustino Nuñez que s’acostuma a emparentar la Farruca amb Galícia perquè dins alguna de les seves coples fa al·lusió a aquesta terra. Un estil de “cante” que per executar-lo és necessari tenir un cert coneixement i facultats de veu.
Si teniu la sort de trobar-vos en una reunió flamenca demaneu que algú us digui la Farruca. En l’argot flamenc dir un “cante” és interpretar-lo. Serà una autèntica fortuna per vosaltres descobrir el cante per Farruca, un cante incorporat dins els grups del tango flamenc on podem situar la Milonga, la Zambra, la Vidalita, el Tiento, la Mariana, la Rumba el Garrotin i uns quants estils més de cante flamenc.
