Com que han tingut l’amabilitat de deixar-se caure per aquí, els explicaré tres secrets. Un, ara mateix; un altre a mig article i el darrer, al final (i així, de passada, els incentivo per llegir-se’l sencer). És una mica llarguet, però els prometo que va la pena. Hi ha molt de safareig!
Va, som-hi. Primer secret: escriure en català al Segle XXI no és cap bicoca. Sí, creguin-s’ho. Es venen molts llibres i moltes editorials expliquen que els va prou bé. I obren més llibreries que no pas tanquen. Mirin, he fet els deures: el nombre de llibreries agremiades ha passat d’unes 300 el 2020 a 355 el 2025, és a dir, una cinquantena més. Vaja, que el negoci rutlla. Per a tothom, excepte per als escriptors…
Més dades: Només el 22% dels autors literaris es dediquen en exclusiva a escriure o traduir. I només un de cada quatre obté més del 15% dels seus ingressos anuals procedents de la literatura, cosa que indica que la immensa majoria depèn d’altres feines per viure. Ja veuen quin panorama… Pensin-hi el pròxim Sant Jordi que passin davant d’un d’aquells pobres diables asseguts rere una pila de llibres sense que ningú els digui ni ase, ni bèstia.
I, per acabar-ho d’adobar, els editors cada cop s’ho pensen més a córrer riscos. Semblaria que no, oi? Doncs mirin, és així. El primer que fan és mirar el GFK (el principal informe de vendes de llibres a partir de dades recollides en llibreries i altres punts de venda). Si les dades són dolentes (o ells ho creuen) els costa un món publicar-te un llibre. Abans el mantra era: “ens sap greu dir li que la seva obra no entra dins del nostre criteri editorial”. Ara és pitjor: “m’encanta el llibre, però és que el GFK…”.
Segon secret. Saben quants llibres han venut les edicions que ha fet Pagès Editors de les novel·les guanyadores del Premi Canyameres entre el 2020 i el 2024? 498 (Els ho escric en lletres per si tenen dubtes: quatre-cents noranta-vuit). Ep! No de cada, eh? Entre tots cinc títols (igual que amb les llibreries, he fet els deures. Els resultats podrien variar una mica segons on miris, però perquè es facin una idea els diré que si fossin el doble —que no ho són, ni de broma— continuarien sent unes dades inacceptables).
Doncs ara imaginin algú que ha venut… va siguem generosos: posem 178 exemplars de la seva darrera novel·la, presentant la propera a una altra editorial. Quan mirin el GFK i vegin el que ha fet l’anterior, ho té molt magre, el pobre.
Això els ho explico perquè entenguin per què vaig decidir que no volia publicar la meva novel·la, Ikunde, guanyadora per unanimitat del 35è Premi Ferran Canyameras amb Pagès editors. I, abans que ho preguntin: sí, és cert que quan em vaig presentar havia llegit les bases (vinculants) i ja no em feia gràcia publicar amb ells. El que desconeixia eren les vendes dels meus predecessors.
Per un autor com jo, amb 15 anys de feina a l’esquena i més d’una dotzena de títols publicats, permetre’s un títol amb unes vendes com les que els he descrit pot ser, simplement una sentència de mort. O, si més no, posar-m’ho molt difícil per a quan vulgui treure el pròxim.
Francament, em feia molta il·lusió, el premi. Molta. És el més antic i prestigiós de novel·la negra del nostre país i l’atorga Òmnium, de la qual en soc soci i que fa una tasca inigualable en defensa de la nostra llengua. I, no els vull enganyar: els 5.500 euros que porta associats em venien de perles. Però no es valien 15 anys de picar pedra.
El mateix dia de l’entrega ja vaig parlar amb els responsables d’Òmnium i els vaig expressar les meves reticències a publicar amb ells. Els ho hauria dit també als de l’empresa Pagès (em perdonaran si a partir d’aquí no els dic editorial, però em fan mal les puntes dels dits quan teclejo la paraula). Però, saben què? A la sala no hi havia ningú de l’editorial que després ha mostrat tantíssima rancúnia quan s’han vist rebutjats. Res, vaig pensar. Ja em trucaran…
Van passar tres setmanes llargues i ni piu. Al final, la muntanya va anar a Mahoma amb una oferta per comprar-los els drets de l’obra. Sona raonable, no? Tots en sortim beneficiats. Doncs després d’una conversa molt desagradable ja vaig veure que no hi hauria res a fer. O publicava amb ells, o renunciava al premi, o me’l treien. I com que les dues primeres van ser que no, doncs va ser la tercera. I a més, l’empresa Pagès va fer allò tan lleig de tirar la pedra i amagar la mà, fent quedar a Òmnium com els dolents de la pel·lícula. Quan —de viva veu, on és el Villarejo quan se’l necessita?— els responsables de l’entitat m’havien assegurat que ells no tenien cap interès especial amb què la novel·la l’edités Pagès, més enllà de ser fidels al contracte que els unia.
A Pagès els vaig trucar amb una oferta per comprar-los els drets del llibre que no van voler ni sentir. L’excusa? Cito textualment: la compra dels drets “era impossible”, ja que “els drets ja havien estat cedits per ell mateix a l’altra editorial per iniciar el procés d’edició en què es trobaven immersos”. Fals. El dia d’avui jo no he signat res amb ningú. I ho puc demostrar. No com ells, quan diuen, i torno a citar: “les xifres de vendes d’exemplars venuts de les edicions anteriors del premi esmentades per Jordi Solé a MónTerrassa “no es corresponen amb la realitat”.
I si no és així, per què no les donen? O per què no me les van donar a mi quan els ho vaig dir per fer-me veure que anava errat? O per què no em van intentar fer veure que m’equivocava no volent publicar amb ells? Ho veuen? Tirar la pedra i amagar la mà. El truc més antic del món…
Recorden que els he promès un tercer secret? Doncs el que es promet, s’ha d’acomplir. Aquí el tenen: Torno a citar l’empresa, perquè val molt la pena: “Pagès Editors assumeix íntegrament les despeses derivades de la publicació del Premi Ferran Canyameres” i l’únic benefici econòmic que obté d’aquest guardó és el derivat de la venda dels exemplars de l’obra guanyadora”.
Se n’adonen? L’empresa vantant-se que paga les despeses d’edició! I qui se suposa que ha de pagar? Òmnium? No, és clar, per això mateix tenen un contracte amb ells i el premi ja va amb una bonica clàusula on diu que 15000 euros del mateix son en concepte d’avançament editorial. I aquest és el tercer secret. Saben què vol dir això? Doncs, ras i curt, que qui paga l’edició és l’autor, amb els seus drets, que no cobrarà per obra i gràcia de la clàusula aquesta que només beneficia a… l’empresa Pagès, ho han endevinat!
Però anem una mica més enllà, perquè el fet encara empitjora. Saben quant cobra un autor pels drets d’un llibre que li ha costat mil hores escriure (i això només si escriu molt de pressa)? Un 10% del PVP. Tenint en compte que els llibres de Pagès costen 20 euros, se n’haurien de vendre 1500 perquè l’autor cobrés un cèntim d’uns drets ben guanyats. Però tenint en compte que a Pagès (que a més de voler ser editors el que són de veritat és impressors, perquè tenen impremta pròpia i això els abarateix molt les despeses) l’edició sencera els deu costar uns 1000 (sí només mil) euros, la cosa significa que fins i tot venent aquests 1500 quimèrics exemplars l’autor continuaria pagant-los a ells dels seus drets). I diuen que paguen les despeses!
I per què el volen tant un llibre com el meu del qual saben que no en vendran gaires (perquè no mouran ni un dit per fer-ho), es preguntaran? Doncs per prestigi. Perquè, a sobre, encara volen prestigi. Quin cinisme!
I ara un secretet de propina, perquè els he fet llegir molt: El model editorial de Pagès és aquest: editen moooolts llibres (tenen un catàleg de més de 27.000 títols, i pujant), els fan moooolt barats i en venen moooolt pocs. A ells, els números els surten (per molts anys!). Però per a l’autor el negoci és ruïnós i condemna la seva obra a la invisibilitat més cruel. Ja diran ells. Però, escolti, ningú no els ha obligat a publicar amb Pagès, oi? Doncs a servidor sí. Ho entenen ara?
Ho podríem deixar aquí, però no em vull estar de fer-los una darrera confidència. Tornarem a citar l’editorial, perquè les seves declaracions a MónTerrassa són com el porc: s’aprofiten totes. Diuen que: “estudiaran si les manifestacions de Jordi Solé “constitueixen una vulneració del bon nom i de la reputació de la nostra editorial”.
Doncs no cal que estudiïn gaire. Ja els ho poso fàcil. Recorden que els he dit que he fet els deures? Doncs els he fet tan ben fets que tinc una prova física de una treballadora de l’editorial dient-li a un autor, i torno a citar (amb falta d’ortografia inclosa): “Vam confiar amb el teu primer llibre, però les vendes no van ser les esperades i ens és una mica difícil poder fer una segona inversió amb les mateixes condicions. Potser podríem tirar endavant el llibre amb una petita aportació econòmica, però en solitari ens és molt complicat.” Els dic la petita aportació que demanaven? Més de 4400 euros (quatre mil quatre-cents!).
Fem números una altra vegada, perquè valen molt la pena. 300 exemplars d’una novel·la de 250 pàgines editats per una editorial que no té impremta surten a 3,5 euros per exemplar. O sigui, menys de mil en total. A aquest autor n’hi demanen quatre vegades i mitja més! I, a sobre tenen la barra de dir-ne “petita aportació”! Me’n faig creus!
Per diverses raons, trobaran pocs autors menys favorables que jo a l’autopublicació. Però, si es fa, el mínim és que ho diguin amb totes les lletres i que siguin honests amb algú que ha invertit moltes hores i il·lusió amb una obra. Pagès ni ho diu ni ho fa. No són honests amb els seus lectors (cobren per publicar obres que no traurien i els posen el seu segell, pretesament de qualitat) i a l’autor el menteixen dient-li que farà una petita aportació, no que pagarà quatre vegades les despeses. En aquestes condicions a Pagès, no vendre ni un exemplar de l’obra li és del tot indiferent.
Els diners ja els ha fet amb la petita aportació de l’autor.
Diu l’empresa Pagès que estudiarà si vulnero el seu bon nom. Ja els ho estalvio. Els que escrivim sabem que això del bon nom és triar el mot més precís, exacte i punyent per definir una cosa. En aquest cas, la paraula que busquem per parlar d’ells ja la va fer servir Narcís Oller fa més d’un segle per titular una de les seves obres més famoses i que jo li he manllevat per fer el mateix amb aquest article. Els reto a demostrar que no és un bon nom per definir-los…
