Parlem sovint dels nostres drets. I està bé que ho fem. Poder viure amb dignitat, tenir oportunitats, moure’ns sense barreres, accedir als serveis, participar en la vida pública i ser tractats amb igualtat no són privilegis. Són drets que una societat democràtica ha de garantir.
Però hi ha una pregunta que ens hauríem de fer: què fem nosaltres perquè aquests drets siguin possibles per a tothom?
Perquè una ciutat no és només allò que rebem. També és allò que aportem. I aquí apareix una paraula que potser no utilitzem prou: corresponsabilitat.
Corresponsabilitat no vol dir carregar sobre la gent allò que correspon a l’Ajuntament. Les institucions tenim obligacions molt clares: garantir drets, protegir les persones més vulnerables, combatre les desigualtats, eliminar barreres i generar oportunitats. No podem demanar a la ciutadania allò que les administracions no estem disposades a garantir.
Però tampoc podem pensar que tot depèn de l’administració.
Terrassa es transforma cada dia als carrers, als barris, a les escoles, a les entitats, als comerços, a les empreses i a les comunitats de veïns. Es transforma quan cuidem una plaça, respectem el descans dels altres, no ocupem un espai reservat, facilitem el pas a una persona amb discapacitat, ajudem qui ho necessita o simplement entenem que no tothom viu i percep la ciutat de la mateixa manera.
Són gestos quotidians. Però els gestos quotidians també construeixen ciutat.
Terrassa és una ciutat diversa. Persones de diferents orígens, edats, capacitats, cultures i maneres de viure compartim carrers, places, escoles, comerços i equipaments. Aquesta diversitat és una riquesa i forma part de la nostra identitat.
Però conviure en la diversitat és molt més que viure els uns al costat dels altres. És reconèixer-nos, respectar-nos i trobar allò que compartim.
I, en aquest punt, la llengua té un paper essencial. El català és la nostra llengua comuna, una eina de cohesió social i una porta d’entrada a la participació en la vida col·lectiva. En una Terrassa plural i diversa, poder conèixer i utilitzar el català facilita les relacions, amplia oportunitats i contribueix a generar sentiment de pertinença.
Per això, defensar i facilitar l’aprenentatge del català no és només una qüestió lingüística. És també una política de cohesió, d’igualtat d’oportunitats i de construcció comunitària. Compartir una llengua ens ajuda a entendre’ns i a sentir-nos part d’un mateix projecte de ciutat, un mateix projecte de país.
Aquesta és, precisament, la idea de comunitat que hem de reivindicar.
Els drets ens corresponen pel fet de ser persones. Els deures ens corresponen perquè formem part d’una comunitat. I els uns no poden avançar sense els altres.
No es tracta d’escollir entre drets i deures. Es tracta d’entendre que els drets necessiten administracions que els garanteixin i una ciutadania compromesa amb fer-los possibles per a tothom.
Si volem una Terrassa més justa, més inclusiva i més accessible, no n’hi ha prou amb preguntar-nos què pot fer la ciutat per nosaltres. També ens hem de preguntar què podem fer nosaltres per la ciutat.
Aquesta és la corresponsabilitat que fa avançar Terrassa.
Una ciutat on tothom tingui drets, on ningú no quedi enrere, on la diversitat sigui una fortalesa i on cadascú entengui que té un paper a jugar.
Perquè Terrassa no és només el lloc on vivim. És el projecte que compartim i la ciutat que construïm, cada dia, entre tots.
Meritxell Lluís i Vall, alcaldessa accidental de Terrassa
