Sant Llorenç fou un dels set diaques de Roma, on el martiritzaren, cremant-lo en una graella (el 10 d’agost de 258). Aquest és el contingut de la placa del nomenclàtor, al carrer que Terrassa té dedicat a la seva figura.
En tot cas, però, a nivell local, la grandària del personatge ve donada i té sentit per la talaia del massís que domina la vila, amb una alçada de mil cent quatre metres. Ancorat dins el parc de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, l’entorn és encisador. Conformat per conglomerats rogencs i cingles bellíssims que contrasten amb la verdor d’un arbrat que inunda valls i canals. Tot plegat configura una superfície protegida que abasta tretze mil set-centes hectàrees. Poca broma !
Al cim, hi trobem un edifici romànic dels segles X i XI. Havia estat la seu d’un antic monestir benedictí, on es mantingué el culte fins a l’any 1804. Cinc anys més tard, arran la tristament famosa Guerra de la Independència, les tropes de Napoleó ho van arrasar tot. A partir de llavors, es produí un lent i progressiu enrunament del recinte. Sort, que els pagesos de la rodalia mantingueren la flama de l’aplec anyal, amb les ganes homenatjar el sant.
L’any 1868, Mn. Vergés (rector de Sant Llorenç Savall) encetà una restauració del recinte. Així, fou possible reprendre el culte. D’aleshores ençà, l’aplec del 10 d’agost forma part d’una tradició centenària que mai ningú no ens podrà prendre. Ni tan sols la visió esquifida, parcial i retrògrada d’un parlamentari socialista que -fa poc més de dos anys i mig- s’ho va voler carregar tot amb una mesura totalment arbitrària i ignorant: tancar la cafeteria-restaurant de l’indret. Quina poca llum! Sense més comentaris!
El lligam i l’entesa entre els nuclis de Terrassa, Sabadell Matadepera, Castellar del Vallès, Sant Llorenç Savall i altres poblets del parc ho fa possible. Igual que la força del rocam, bo és -cada any- arrelar l’embranzida de l’esdeveniment. Tots hi som convidats. Sobretot pel fet que ens hem d’enfrontar a una societat cada cop més agnòstica.
Un cop feta aquesta ressenya històrica, em ve de gust cloure l’article amb un reguitzell de refranys. Penso que així ajudo a refermar la figura del sant i el sentiment d’una tradició amb gran fondària:
“Per Sant Llorenç els estels cauen del cel / Quan sant Llorenç porta capa, la pluja no s’escapa / Pluja per Sant Llorenç, pluja de bon temps / Pluja de Sant Llorenç, sempre arriba a temps / Gelades per Sant Antoni, ruixades per Sant Llorenç / Per Sant Antoni fredura i per Sant Llorenç calura: ni l’una ni l’altra dura / El fred de Sant Vicenç i la calor de Sant Llorenç, no fa reganyar les dents / La setmana de sant Llorenç, molt torradora i poc ventadora/ Pluja des de Sant Llorenç a l’Assumpció, no fa mal ni remor / Sant Llorenç banyat és ben arribat /Per Sant Llorenç, el sol toca pels torrents: on no tocarà, ni casa ni vinya vagis a plantar /El bon nap, per Sant Llorenç ha d’ésser nat /Per Sant Llorenç, figues a querns /Per Sant Llorenç, l’avellana es menja sense dents / Per Santa Magdalena l’avellana és plena, i per Sant Llorenç, ja no n’hi ha gens”.
