Aquest dimecres el Raval de Montserrat va viure una escena esperpèntica, gairebé extreta d’un documental dels anys trenta: una concentració convocada pel PP i Vox sota l’excusa de “donar suport a Ceuta”, amb banderes espanyoles, la Creu de Borgonya, símbols i salutacions feixistes, insults contra el president Pedro Sánchez i contra l’alcalde de Terrassa, i proclames obertament racistes. Una convocatòria que era, de cap a peus, partidista i gens solidària.
Cal dir-ho clar: hi havia gent que hi va anar de bona fe, preocupada per una tragèdia humanitària real i amb ganes de mostrar solidaritat amb Ceuta. A aquestes persones, tot el respecte. Però qui va convocar la concentració no buscava ajudar ningú. Buscava fer campanya, exhibir simbologia d’extrema dreta, insultar el president del Govern i normalitzar un discurs xenòfob. Una hora abans, al mateix carrer, la UCFR i els moviments socials de la ciutat havien convocat una concentració antiracista. El contrast era evident i diu molt sobre les dues maneres d’entendre la solidaritat que avui conviuen a casa nostra.
I aquí hi ha una hipocresia que cal assenyalar. Els mateixos que exigien “solucions” immediates i acusaven el Govern d’inacció són els que, des dels seus governs autonòmics, es neguen sistemàticament a acollir menors migrants no acompanyats. Exigeixen responsabilitat als altres mentre eviten assumir la pròpia.
Aquesta hipocresia s’entén encara millor si mirem qui té interès real en desestabilitzar Espanya. El 30 de juliol el Marroc sabia que desenes de milers de persones es dirigien cap a la frontera i les va deixar passar com a mecanisme de pressió. I no és casualitat que això arribi just quan Trump i Israel promouen narratives sobre una suposada administració espanyola il·legítima de Ceuta i Melilla, castigant-nos per l’oposició al rearmament, al genocidi a Gaza i a l’ús de bases pròpies per atacar l’Iran. Que PP i Vox ataquin el Govern espanyol i no diguin ni piu del Marroc, de Trump ni d’Israel hauria de fer-nos pensar a favor de qui treballen realment.
Això no treu que el Govern espanyol també tingui responsabilitats pròpies. La reacció ha estat massa lenta: manca d’informació clara, retards logístics, excés de por a les pressions. Tampoc hi ha hagut cap condemna diplomàtica clara quan alts càrrecs marroquins vinculaven el que havia passat amb la sobirania de Ceuta i Melilla. El PSOE no es pot permetre gestionar una crisi de drets humans i geopolítica pensant en com ho llegiran altres. Actuar amb fermesa és una obligació, no una opció.
El coherent és mostrar una veritable solidaritat amb el poble ceutí, condemnar la instrumentalització de les persones migrants com a mecanisme de pressió política —vingui d’on vingui— i rebutjar els discursos que fan responsables les víctimes de la situació que pateixen. No hi ha cap contradicció entre defensar Ceuta i defensar els drets humans de qui hi arriba: és la mateixa cosa. Defensar Ceuta és exigir una corresponsabilitat territorial real en l’acollida de menors estrangers no acompanyats, amb mecanismes legals i permanents que impliquin totes les comunitats autònomes. És entendre que la pressió que pateix una ciutat de vuitanta-cinc mil habitants no es resol deixant-la sola, sinó traslladant les persones a la península perquè hi continuïn, amb garanties, els procediments que els corresponguin.
I és exigir al Marroc que deixi d’utilitzar persones vulnerables com a arma de pressió contra Espanya, que reconegui l’autodeterminació del poble sahrauí, que respecti els drets humans i que avanci cap a una democratització real que ofereixi un futur digne al seu propi poble i als seus joves. I és exigir a la UE que revisi una política d’externalització de fronteres fracassada. Cap nen ni nena pot ser moneda de canvi política, ni cap emergència humanitària hauria de convertir-se en combustible electoral.
Terrassa no és aliena a aquest debat, i el que vam veure dimecres al Raval hauria de fer-nos pensar. No es tracta de qui va cridar més fort, sinó de qui hi va anar a defensar què. L’extrema dreta pot presentar-se com una força trencadora, però acaba actuant en benefici dels interessos de les classes dominants. El rerefons del seu programa és qüestionar tot allò públic, comú, redistributiu i equitatiu, i dividir-nos per identitats i orígens. Volen enfrontar-nos entre veïns perquè no veiem que, malgrat les diferències i desigualtats que existeixen entre nosaltres, la gent treballadora compartim interessos de classe i tenim més en comú del que ens volen fer creure. Perquè dividits som més febles.
Hi ha maneres de dir “solidaritat amb Ceuta” que, mirades de prop, no defensen ni Ceuta ni els drets de ningú. Només serveixen per intentar dividir-nos, afeblir-nos com a classe i protegir els interessos de qui té el poder. Ceuta no es defensa amb banderes: es defensa amb drets, serveis públics i solidaritat.
Ivan Martos Aguilar (militant d’Esquerra Unida Terrassa)
