El protagonista inesperat del dia de Sant Jordi (dia 23) no va ser el pol·len: va ser el fruit del plàtan. Alguns mitjans s’hi van referir, d’entrada, com a fruit del plataner. No, no: tot s’ha de dir pel nom que té perquè, si no, passen coses com aquesta: “Em dic Mariano Rajoy, com tothom sap, i després cadascú em diu com vol” (també el dia 23).
Al port de Barcelona no s’hi va veure un tauró qualsevol (dia 19). No, no, de cap manera. Era exactament un tauró pelegrí, un exemplar jove d’una espècie en perill d’extinció. Siguem precisos: els taurons qualssevol fan cosa de dos metres i els pelegrins en poden arribar a fer deu. La diferència fa parlar.
La famosa marató de Boston (dia 20) no es va córrer en diumenge. No, no, de cap manera! És famosa, justament, perquè es corre en dilluns, el tercer dilluns d’abril, que a Massachusetts és el Dia dels Patriotes. La marató del mes i de l’any i de la dècada, tanmateix, va ser la de Londres (dia 26). Un kenyà, Sebastien Sawe, va trencar la barrera de les dues hores. Aquest corredor s’ha convertit en una llegenda per a l’atletisme.
Una Rosalía emocionada, molt contenta d’actuar a Barcelona, ho va dir clarament al Palau Sant Jordi en el marc del Lux Tour: “Aquesta nit no és qualsevol nit” (dia 13). No, no, ni parlar-ne. ¿Podria ser lux la paraula del mes? Un llatinisme! Ho podria ser si no fos que l’abril aigües mil presenta dos candidats potents, sempre lligats amb Setmana Santa: el via crucis de Divendres Sant (dia 3) i la primera benedicció urbi et orbi de Lleó XIV (dia 5). “A la ciutat i al món.”
A l’abril ha arrencat el cas Kitchen (dia 6) i el cas Mascaretes (dia 7), i ha començat la campanya de la renda (dia 8) —quina gran paraula, que es deixa acompanyar per declaració, patrimoni, novetats, termini… i maldecap—. També ens vam menjar la mona (dia 6): la tercera més bona, segons el resultat del concurs de les millors mones tradicionals de Catalunya, la del Forn de Cabrianes.
A l’abril, la NASA ha mostrat per primera vegada la cara oculta de la lluna (també el dia 6) i la missió de l’Artemis II va fer un aterratge al Pacífic (dia 11). No, no: amaratge. Siguem precisos. Un amaratge d’èxit amb l’ajuda de tres paracaigudes.
Però la paraula del mes d’abril, a parer meu, ha de tenir a veure amb la literatura. El berenar literari, de Torroella de Montgrí (dia 2), va coincidir amb el Dia Internacional del Llibre Infantil i Juvenil. Després va venir el Dia del Petó (13) i, per descomptat, Sant Jordi (23), amb les crispetes de la Regina Rodríguez i el manual de defensa del català, del nostre Òscar Andreu. “Sobre les aventures i desventures d’un catalanoparlant d’ascendència andalusa a la capital de Catalunya ben entrat el segle XXI i de com topa de manera fortuïta amb la fórmula per salvar la llengua.”
El mes va acabar amb un atemptat i una sinopsi de novel·la (dia 25). Sala de ball de l’Hotel Washington Hilton. El govern Trump ofereix el sopar de corresponsals de la Casa Blanca. De cop se senten trets. Un home amb escopeta, pistola i uns quants ganivets intenta passar el control de seguretat. En qüestió de segons, agents del servei secret irrompen a la sala i evacuen els polítics. El president taronja va per terra.
No, home, no. On vas carregat d’armes? A tu et sembla que això és una prioritat nacional (dia 22)? Si només són aventures… per matar el temps. Heus-la aquí, doncs, la paraula del mes de Sant Jordi!
Per cert: les xistorres de Koldo (dia 30) són l’inici d’una altra gran aventura. N’hi ha prou d’explicar que un matrimoni està caragolant bitllets de 500 per fer disparar la imaginació.
