Ha mort Andrés Zamora, i a Terrassa avui molta gent el plora. Tenia setanta anys i, si algú va saber què vol dir viure per als altres, va ser ell. Andrés era d’aquella gent que mira més pels altres que per ella mateixa. No és una frase feta: ho hem vist durant dècades. Quan algú no tenia ningú a qui trucar, trucava a l’Andrés. I ell s’hi posava, sense fer soroll i sense demanar res a canvi. Va ajudar moltíssima gent de Terrassa i del seu barri, moltes vegades persones que només ell sabia que patien.
Va aturar desnonaments, plantant-se davant de portes on semblava que ja no hi havia res a fer. I va ser dels que van iniciar i impulsar el moviment pel dret a l’habitatge a Terrassa, quan parlar-ne encara semblava cosa de quatre il·lusos. Tenia clar que un sostre no és un privilegi, sinó un dret. També va saber veure que l’atur no era només una xifra, i va tirar endavant el Colectivo de Parados de Terrassa +50, perquè ningú es quedés sol quan et diuen que ja ets massa gran per treballar.
A Ca n’Anglada, el seu barri, va ser activista veïnal en el sentit més ple de la paraula. Va lluitar per les famílies afectades pel projecte d’esponjament, que no eren un expedient sinó veïns amb nom i cognoms. Allà no hi anava de visita: hi vivia, i hi lluitava com a vell conegut de tothom.
La seva solidaritat no es va quedar a Terrassa. Va treballar també la solidaritat amb Cuba, perquè entenia l’internacionalisme com una cosa natural, no com un eslògan.
Políticament, militava al PSUC-viu i a Esquerra Unida. Era comunista de fets, no només de paraules: coherent, generós i sense necessitat de fer-se notar. Això, avui dia, és cada vegada més difícil de trobar.
Terrassa no pot deixar que gent així passi sense deixar rastre. Persones com l’Andrés són el nostre Manolo Vital: gent que no va buscar mai cap reconeixement, però que va fer ciutat amb les seves mans i amb la seva paraula. Els seus exemples s’han d’explicar a les escoles, als instituts, als barris i a les entitats. Les noves generacions han de saber que els drets que avui donem per fets (un sostre, una feina digna, un veïnat que es cuida) els van sostenir persones concretes, amb nom i cognoms, que es van plantar quan calia. Ens ho devem com a ciutat: que el seu nom i el seu exemple tinguin lloc, relleu i reconeixement, perquè qui vingui darrere no hagi de començar de zero.
El seu comiat serà aquest dimecres, 11 de novembre, dia de la vaga general, i no podia ser d’altra manera. Ell, que va passar la vida defensant el dret a una vida digna, se’n va amb un país convocat a aturar-se per reclamar justícia. Ens acomiadarem d’ell com sempre ha fet ell: lluitant. Costa imaginar un homenatge més seu. Potser ni ell mateix se l’hauria sabut muntar millor.
Gràcies, Andrés, per la lluita, per la generositat i per l’estima. Ens deixes un buit enorme, però també una manera de fer que no es pot enterrar. Seguirem lluitant per la nostra classe i pels humils.
Que la terra et sigui lleu, company.
Ivan Martos, militant d’Esquerra Unida Terrassa
