Amb la figura d’Alfons Sala, què fer, com ho resoldrem, aquesta és la situació. Com és evident, no podem posar els fets històrics, des de la perspectiva i dels moments actuals. Cada moment històric és part de l’existència de la humanitat des que aquesta va
començar a existir. Hem d’analitzar els fets, la informació i documents per poder explicar cada moment històric, intentant aplicar criteris d’objectivitat, tot i la dificultat de ser-ho, ja que tothom té una visió i una identificació ideològica, per això, no crec en aquest concepte. El mateix que passa amb les Lleis i la judicatura, al final tot acaba amb la visió i interpretació d’un jutge, i l’aplicació de la justícia depèn al final de la interpretació i concepció ideològica d’un jutge, i per això, tenim les sentències que tenim.
Doncs la història i els fets, és el mateix. I faré referència a aspectes relacionats amb el nomenclàtor urbà, i els mèrits i consideracions de la nostra ciutat, i sobretot, a un personatge que genera fortes controvèrsies des de fa anys, i que encara el tenim present, la figura d’Alfons Sala i Argemí, Comte d’Egara.
Tampoc és casualitat que encara no hagi desaparegut d’algun àmbits i espais, el monument al Passeig que porta el seu nom, la placa a la façana on avui hi ha una escola, la placa i bust existent a la UPC, i encara el seu nom dedicat en diferents carrers d’alguns municipis de la
Comarca. A més, de les medalles i títols atorgats per l’Ajuntament de Terrassa en el seu dia pel règim franquista. I un altre aspecte a tenir en compte, l’esforç d’alguns sectors econòmics de la ciutat propers al franquisme i als àmbits de poder de la ciutat, que sempre s’han oposat a que els seus prohoms desapareguin de l’espai públic, que ho relacionen amb la seva pèrdua d’influència, i aquest és un dels personatges de referència.
Per a valorar els mèrits, consideracions i demèrits del personatge, només cal situar-lo en el seu temps, i també aplicar la nova llei de Memòria Democràtica recentment aprovada pel Parlament espanyol.
L’únic mèrit del personatge va ser aconseguir crear l’Escola Industrial, actual Universitat Politècnica, únic fet lloable, però amb una concepció de servei als industrials, res a veure amb les funcions actuals i els objectius de la seva creació.
La llista de demèrits, és molt més llarga, va ser un cacic de referència de la seva època, on la corrupció política i econòmica, era un fet. Feia i desfeia, exercia un control de la societat al territori evident, amb la topinada com a forma d’exercici polític. Tenia una concepció de l’ordre públic molt concreta i especial, utilitzant al sometent i la guàrdia civil com a eines de repressió contra opositors i sobretot, sindicalistes i obrers. Sempre al servei dels sectors més reaccionaris i extrems, al servei de les Dictadures criminals, com la de Primo de Rivera i
sobretot, la del cop d’estat criminal de 1936.
L’any 1939 amb la victòria del franquisme, al que havia donat el seu suport de forma fervent i al seu servei, el règim comença a fer-li reconeixements i recuperar els seus honors, en el nomenclàtor urbà, la medalla d’or de la ciutat, i així una llarga llista de reconeixements
institucionals del règim, en el fons recuperava de nou una visió de la política corrupte i de l’ordre públic on el franquisme era la seva màxima expressió. I així és recull en els documents i expressions del seu fervor patriòtic al nou règim, i li semblava molt bé, la repressió exercida, els assassinats de “rojos” i “delinqüents” que atemptaven contra l’ordre establert, i mereixien el càstig aplicat.
Per tant, era un franquista convençut amb totes les conseqüències, estava plenament convençut de la repressió exercida, i com a polític era un corrupte, i res justifica, que fos el model aplicat en el seu temps. Ell entenia que les classes econòmiques i benestants, eren qui
havien d’exercir la política i el control social utilitzant els mitjans necessaris sense contemplacions. Per a ell l’etapa republicana era un atemptat als seus interessos i a les classes benestants.
Res justifica a dia d’avui, que encara el seu nom aparegui en el nomenclàtor urbà de la ciutat, ni hi hagi un monument dedicat al Passeig a la seva persona, per desgràcia, després de quaranta anys de governs d’esquerres, no han estat capaços d’ensorrar el monument i de retirar el nom i condecoracions i honors a aquest personatge nefast i exemple de res. Bé, es va retirar el seu retrat de la Sala de Plens perquè era un contrasentit.
El fet de posar en marxa la Universitat Politècnica, no justifica cap mèrit, ja que era un mecanisme més, de demostrar qui manava a Terrassa, i afavorir els interessos dels sectors industrials dotant-los d’una eina col·lectiva de millorà social, res a veure amb el
desenvolupament industrial, contribuir al progrés ni generar avenços científics.
En aquests moments és una bona oportunitat per a fer net del franquisme amb la nova Llei de Memòria Democràtica, i acabar d’una vegada amb la impunitat inclús d’aquells que com el personatge no tenien les mans brutes de sang de forma directa, però durant tota la seva vida la van exercir amb les eines de repressió en la seva etapa política i al seu abast, i per afavorir i al servei incondicional de les dues dictadures criminals que hem patit, la de Primo de Rivera i sobretot, el franquisme.
Veurem que farà l’Ajuntament, però ja no té l’excusa per a no actuar i tancar una etapa en la que havia estat al servei dels interessos fàctics locals, i la por i contravenir-los podia entrar en conflicte, per això tenim el nomenclàtor que tenim, a aquest personatge nefast en espais públic importants així com una meritació d’honors sense haver-se retirat de forma evident.
Molta feina a fer, moltes excuses, i esperem que la Llei de la Memòria Democràtica avanci, tot i els intents, per exemple, a Madrid, per a evitar aplicar-la, i seguir fent reconeixements a tots els criminals d’aquell règim i sobretot, dels seus promotors.
