De quan jo era un marrec, recordo un fet històric molt trist. Mai no el podré oblidar: avui recordem l’aiguatde 1962. Pel que fa a egarencs, amb un balanç d’uns 280 morts. Si fa no fa, la mateixa xifra de rubinencs. Penso en famílies concretes, amb noms i cognoms. És per això que vull retre un sentit i merescut homenatge a totes les víctimes. Alhora, envio una sentida abraçada a totes les famílies que van perdre algun dels seus membres. Mai no podrem treure’ns del cor el record d”un succés tan esfereïdor. Mentre no deixem apagar aquesta flama, tots aquells que l’aigua ens va prendre són i seran amb nosaltres.
La suma de pluja torrencial, especulació, desgavell urbanístic tolerat pels polítics i misèria va provocar-ho tot. Prou sé que fa de mal dir, però dissortadament és el que hi ha. L’entorn de l’època ens dibuixa un panorama industrial on es permetia encabir una forta allau immigratòria. Els sous eren vergonyosament miserables. Alhora existia el gravíssim problema de la manca d’infraestructures bàsiques i d’habitatge social com cal. Amb un dit de front i un bri d’ètica, l’administració franquista mai no hauria pas permès edificar tant a prop de les lleres de les nostres rieres. La del Palau,per exemple.
En tot cas, ha plogut molt, d’aleshores ençà. I encara sort que, a partir d’aquell moment, es va imposar el seny! Malgrat tot, queda dit. Un altre gall hauria cantat. Si més no, des de la previsió que el cost en vides humanes hauria estat més lleu.
Podem dir que Terrassa ja fa molts anys que ha superat la duresa del tràngol. Ha esdevingut punt de trobada de persones de tots els àmbits, condicions i origens. Entre tots hem sabut bastir, a empentes i rodolons, el rerefons d’aquell eslògan tan ajustat: “la ciutat de les persones“.
Tant de bo que, en recordar aquella malaurada efemèride, renovem el nostre compromís de solidaritat, pau, entesa i convivència ! Encara que discrepem en temes polítics que podrien ser “menors“. La ciutat ha canviat molt d’aleshores ençà. Som molt més cosmopolites, com a resultat d’altres allaus migratòries provinents de tot el planeta. Tant de bo que la nostra classe política en prengui nota! Si més no amb l’objectiu d’establir punts d’entesa en qüestions cabdals que requereixen –sí o sí– el que en diríem pactes de complementarietat. Tenim molt a prop la perspectiva d’uns nous comicis (generals i locals). Ja cal que no perdem de vista aquesta reflexió.
