No tot ha de ser el Camí dels Monjos per pujar a La Mola. Hi ha mil i una variants, i avui us proposem la que passa per la Font Soleia: més tranquil·la, relaxada, feréstega i sense aglomeracions, ideal per respirar natura. Als inventaris patrimonials vinculats a la Diputació s’explica que és una surgència d’origen càrstic situada sota els cingles del camí, envoltada de verdet, heura i falzia blanca.
Si hi anem en cotxe, podem sortir des del carrer de Vista Alegre de Matadepera, a la zona coneguda popularment com els Dipòsits, per enllaçar amb el mític Camí dels Monjos, que uneix els antics monestirs benedictins de Sant Cugat del Vallès i Sant Llorenç del Munt. Una pujada intensa d’un quilòmetre, d’uns vint minuts, i el pas per una canal que ens farà suar de valent ens porten fins a la fita que indica el desviament cap a la Soleia, una font que pràcticament sempre raja. Només cal retirar el pal que tapa el tub. Si fa calor, és una opció perfecta per refrescar-se abans de continuar. Un apunt: just en acabar la canal dels Monjos, podeu desviar-vos uns deu metres a l’esquerra per arribar a un mirador espectacular sobre la plana vallesana.
Al llarg del Camí de la Font Soleia, que voreja la Mola per sota, gaudirem de vistes privilegiades sobre una bona part del Vallès -amb Sabadell, Castellar del Vallès i Sant Llorenç Savall al fons- i també de les carenes muntanyoses del nord del país. És una perspectiva molt diferent de la tradicional, que ens descobreix balmes grans i petites, racons amagats i indrets on regna la calma entre els arbres i uns corriols especialment agradables. Hi ha un parell de passos relativament aeris, però fàcilment superables i aptes per a gairebé tothom, fins i tot per a qui tingui una mica de vertigen. La zona és també molt apreciada pels escaladors i, tot i que el camí és poc freqüentat pels excursionistes, és habitual veure gent enfilant-se pels rocalls. Un atractiu afegit d’una ruta marcada amb força fites i senyals verdes que faciliten seguir-ne el traçat.
Des de la font, el camí esdevé força planer i ens porta fins a la Canal de Santa Agnès, que amb una curta pujada ens acosta al vial que uneix la Mola amb el Montcau. Allà hi descobrim el Morral del Drac, el monòlit vinculat a la llegenda del drac de Sant Llorenç. A la cruïlla també hi veurem unes fites que indiquen la Canal de l’Abella, una altra variant molt interessant per a futures excursions al cim, especialment si se surt des de Can Robert o de la Torre de l’Àngel.
Des del Morral del Drac, uns metres pràcticament plans ens duen fins a la penúltima pujada, des d’on ja apareixen les primeres vistes del monestir benedictí i del massís de Montserrat. Un últim passeig i ja som al cim. Tot depèn del ritme, però el recorregut es pot completar en menys d’una hora i mitja sense grans dificultats.
La ruta es pot allargar amb una visita molt recomanable a l’ermita de Santa Agnès. Aquesta petita capella, construïda sota la roca i dependent antigament del monestir de Sant Llorenç del Munt, es troba dins la cova que porta el seu nom. La visita afegeix aproximadament mitja hora més entre anar i tornar, però val molt la pena. L’entorn és exuberant, amb un alzinar ufanós on destaquen boixos, avellaners i boix grèvol.
La baixada fins al punt de partida ja queda a gust de cadascú: opcions n’hi ha per triar i remenar. La més habitual, si es vol fer una ruta circular i retrobar el cotxe, és tornar pel Camí dels Monjos. Només repetirem el tram final d’un quilòmetre.
I si us quedeu amb ganes de més, sempre podeu tornar-hi i descobrir la variant del Camí de la Senyora, que surt cap a la dreta poc abans del desviament de la Font Soleia. És una ruta més llarga, que transcorre uns metres més avall, tot i que diversos corriols connecten els dos camins. Aquesta alternativa permet arribar fins a Santa Agnès des de la part baixa del massís.
LA FITXA
Distància: 7,73 km (ruta gairebé circular)
Temps total: unes 2 hores
Desnivell acumulat: 481 metres
Altitud de sortida: 727 metres
Altitud màxima: 1.105 metres
Calories: unes 800 (segons el ritme i el temps emprat)
Punt de sortida: carrer de Vista Alegre, Matadepera
Dificultat: fàcil, no és una ruta tècnica
Aquest article forma part de la revista en paper d’estiu de MónTerrassa
