Reflexió sobre el 18 de juliol

Un article de Josep Ballbè

En ple segle XXI, no puc entendre la postura retrògrada i esbiaixada
de la dreta política més reaccionària del país pel que fa al tema del
títol. Demà, s´acompleixen 85 anys d´uns fets repugnants. Mai no
s´haurien d´haver produït. Dessota la visió teatral i hipòcrita d´un
líder del P.P. que tan sols té 40 anys (Pablo Casado), es pretén
passar full traient ferro a l´entrellat. Ho sento: a mi, no m´enreda.
Tinc el dret a qüestionar el seu nivell acadèmic. Com i per què s´ñ
arxivà capciosament l´expedient del seu “suposat” màster
universitari ?


Les ferides no s´han tancat. La suposada llei de memòria històrica
és un pegot. Els socialistes pensen que n´hi ha prou amb haver
exhumat les restes del dictador del “Valle de los caídos”. Diguem les
coses pel seu nom: teòricament, hi va haver uns vencedors i uns
vençuts. Alhora, l ´alçament liderat pel Franco fou un atac a un
govern legítim. A més, els 40 anys de dictadura foren una
cabronada absoluta.


En conèixer la sublevació de l´exèrcit del Marroc i d´altres
guarnicions militars andaluses, es reuní el govern republicà. Era el
18 de juliol de 1936. S´hi enfrontaren dues postures: uns volien
convèncer els sublevats. Els altres –presidint el consell de
ministres en Francisco Largo Caballero– plantejaven dissoldre
l´exèrcit, lliurar armes als obrers i organitzar milícies. Finalment, van
dubtar. Això li traslladaren al president Manuel Azaña, qui encarregà
la formació d´un govern de conciliació a Martínez Barrio. Aquest
intentà deturar la sublevació per evitar la guerra civil. La seva línia,
però, esclatà al cap de 12 hores: socialistes i comunistes
intransigents li van demanar armes, titllant-lo de traïdor. Aquest fet
provocà la seva dimissió immediata.


Probablement, la revolta franquista hauria fracassat. Cal tenir en
compte que la cimera directiva militar la configuraven 21 generals,
amb les seves casernes respectives. Només 4 optaren per incomplir
les ordres del govern: Canàries (amb Franco com a comandant
militar i “tallant el bacallà”), Saragossa, Balears i carrabiners.
Quina pena que els serrells d´aquells fets no s´hagin esvaït. Gran
part dels polítics actuals es deixa dur per la inexperiència, la
crispació i el protagonisme. Ningú no els ensenya a conrear la via
de l´entesa. Els suculents emoluments d´una “suposada” professió
enlluernen llurs ulls com pàmpols. Tant se´ls en fot el pensament de

la ciutadania. La ultradreta creix com l´escuma i tot està
desmanegat. Així ens va !

Nou comentari