En ple segle XXI, no puc entendre la postura retrògrada i esbiaixada
de la dreta política més reaccionària del país pel que fa al tema del
títol. Demà, sacompleixen 85 anys duns fets repugnants. Mai no
shaurien dhaver produït. Dessota la visió teatral i hipòcrita dun
líder del P.P. que tan sols té 40 anys (Pablo Casado), es pretén
passar full traient ferro a lentrellat. Ho sento: a mi, no menreda.
Tinc el dret a qüestionar el seu nivell acadèmic. Com i per què sñ
arxivà capciosament lexpedient del seu “suposat” màster
universitari ?
Les ferides no shan tancat. La suposada llei de memòria històrica
és un pegot. Els socialistes pensen que nhi ha prou amb haver
exhumat les restes del dictador del “Valle de los caídos”. Diguem les
coses pel seu nom: teòricament, hi va haver uns vencedors i uns
vençuts. Alhora, l alçament liderat pel Franco fou un atac a un
govern legítim. A més, els 40 anys de dictadura foren una
cabronada absoluta.
En conèixer la sublevació de lexèrcit del Marroc i daltres
guarnicions militars andaluses, es reuní el govern republicà. Era el
18 de juliol de 1936. Shi enfrontaren dues postures: uns volien
convèncer els sublevats. Els altres –presidint el consell de
ministres en Francisco Largo Caballero– plantejaven dissoldre
lexèrcit, lliurar armes als obrers i organitzar milícies. Finalment, van
dubtar. Això li traslladaren al president Manuel Azaña, qui encarregà
la formació dun govern de conciliació a Martínez Barrio. Aquest
intentà deturar la sublevació per evitar la guerra civil. La seva línia,
però, esclatà al cap de 12 hores: socialistes i comunistes
intransigents li van demanar armes, titllant-lo de traïdor. Aquest fet
provocà la seva dimissió immediata.
Probablement, la revolta franquista hauria fracassat. Cal tenir en
compte que la cimera directiva militar la configuraven 21 generals,
amb les seves casernes respectives. Només 4 optaren per incomplir
les ordres del govern: Canàries (amb Franco com a comandant
militar i “tallant el bacallà”), Saragossa, Balears i carrabiners.
Quina pena que els serrells daquells fets no shagin esvaït. Gran
part dels polítics actuals es deixa dur per la inexperiència, la
crispació i el protagonisme. Ningú no els ensenya a conrear la via
de lentesa. Els suculents emoluments duna “suposada” professió
enlluernen llurs ulls com pàmpols. Tant sels en fot el pensament de
la ciutadania. La ultradreta creix com lescuma i tot està
desmanegat. Així ens va !
