!--akiadsense-->
Hora de dinar. És dijous. La Sala de Plens del Tribunal Suprem s’ha buidat per ordre de Manuel Marchena, el president dels togats. A l’agradable biblioteca del Palau de Justícia habilitada com a sala de premsa hi resonen les tecles dels portàtils. Es barregen els periodistes que han enllestit la feina i els que encara puntegen algun text. És el moment perfecte per la xerrada informal. És el moment fins i tot de certes confessions. Per exemple, dubtar en veu alta del relat que els mateixos mitjans de matriu espanyola han explicat fins ara del procés catalalà. La frase que s’escoltava aquest dijous al migdia concloent: “O els fiscals són uns patates o no hi ha rebel·lió”.
Ha acabat la primera part de la declaració de l’expresident de l’ANC, Jordi Sànchez. La cirereta del pastís de dues setmanes de declaracions. Prou material per fer balanç del que ha estat fins ara el comportament de totes les parts. Dels processats, tothom destaca que s’han desentès de la DUI. Valoren la defensa tècnica amb pinzellades de traç gruixut polític dels acusats. Al capdavall, pels magistrats, que els lletrats s’esmercin en una defensa tècnica és un cert reconeixement a la seva posició. O el que és el mateix, poder. Per altra banda, les explicacions detallades d’un procés que s’ha narrat intencionadament malament al Madrid del BOE i del Telecinco.
Però no només d’una acurada defensa viu el judici, o les conviccions. El comportament dels fiscals ha descol·locat els creadors de l’opinió publicada de la capital. Els hi deien “Els quatre fantàstics”. L’equip està integrat per Jaime Moreno -que ja va ser acusació contra Francesc Homs-, Fidel Cadena -expert en escriure informes; Consuelo Madrigal -exfiscal general de l’Estat- i Javier Zaragoza, el fiscal de l’Audiència Nacional que va canviar el criteri d’interpretació dels delictes de rebel·lió i sedició que ha portat els processats a la banqueta dels acusats. Precisament, el fet que siguin quatre i no dos és el que descol·loca fins i tot a veterans del Palau de Justícia. “Massa mans per un mateix piano i llavors desafinen”, alerten.
Els seus interrogatoris, no la rèplica de les qüestions prèvies del segon dia del judici -molt doctrinals i sotmeses al principi “el paper ho aguanta tot”- han decepcionat, no només als acusats i les seves defenses, sinó a tota la biosfera política i mediàtica madrilenya. Només així s’entèn el discurs del rei espanyol Felip VI explicant que és una democràcia. L’Estat va treure el Sant Cristo Gros en veure que els quatre membres del Ministeri Públic, possiblement la institució estatal amb més impunitat -més que fins i tot els jutges- fregaven el rídicul. Només Javier Zaragoza, un soldat convençut de la causa ha aguantat més o menys el tipus tot i tenir present que la seva tècnica i habilitat s’ha emboirat per autocreure’s un “capa blava”, el nom en clau amb què els funcionaris del Suprem descriuen els companys obsessionats amb la unitat d’Espanya.
Interrogatoris gens o poc preparats i poc rigorosos, poc treball d’anal·lisi i síntesi, així com un inconscient menyspreu de l’adversari han estat les característiques més vistoses de la seva feina. Els advocats de la defensa són la flor i la nata dels penalistes catalans -estan coordinats i dominen amb escreix l’espai mediàtic- i els acusats són polítics avessats a la gresca dialèctica, a la tele, al teva meva i, sobretot, que fa més d’un any que estan a la presó rellegint els milers de folis del sumari.
Les respostes a aquesta inesperada imperícia o mandra de la fiscalia és que potser tenen coll avall que facin com ho facin, triomfaran amb una pena. O potser, que comencen a prendre consciència que el seu relat de fantasia, un copieu i enganxeu dels atestats de la Guàrdia Civil sense un mínim de lectura crítica ni treballats, no s’aguanta per enlloc i avergonyeix. De fet, en els primers interrogatoris amb prou feines preguntaven per la violència -fet clau en els delictes de rebel·lió o sedició- i fixaven el rumb en la malversació i la desobediència. I, al capdavall, aquest darrer delicte tots els acusats l’admeten amb resignació política obligada.
La tècnica de l’interrogatori, més pensada per una organització de traficants de droga o de falsificadors de moneda que no pas per un grup de polítics acusats d’un delicte bastit en una instrucció grollera i dispersa en cinc causes judicials. “Es necessita més finezza per preguntar”, comentava un dels picapedrers del Suprem acostumat a tractar-los i sense amagar certa sorpresa per la situació.
Setè de Cavalleria
En aquest sentit, una altra de les respostes al poc treball dels fiscals és que no confiaven gaire en les declaracions dels processats i s’esperen a les testificals. “Aleshores vindrà el Setè de Cavalleria!”, apunten alguns dels periodistes amb acreditació històrica al Palau de Justícia. Es refereixen als més de dos centenars de testimonis de policies i guàrdies civils que abonaran la tesi de la violència.
Per exemple, esperen el testimoni del tinent de la Guàrdia Civil que dirigia l’operatiu del registre del 20-S per corroborar l’entesa que havia tingut amb Jordi Sànchez, segons va explicar a la sala el mateix expresident de l’ANC. Però les testificals són de part, i més tenint present que les acusacions populars que estaven en cua en el procés eren sindicats i associacions policials i de la Guàrdia Civil. I això com a prova de càrrec pot ser difícil de vendre a Estrasburg.
!--akiadsense-->
En tot cas, el contuberni mediàtic, polític i social que fa un any i mig va engarjolar Sànchez i el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, constata que el seu Cos d’Operacions Especials, la Fiscalia, falla més que una escopeta de fira. Es mostra mediàticament incapaç d’acreditar qualsevol element fonamental dels delictes de rebel·lió i sedició fins al punt que algun acusat els ha fet recular amb les seves rèpliques. “Desobeïr segur que van desobeïr, en feien bandera… malversar, ja es veurà… però això de la rebel·lió….”, confessen algun d’aquells que fa dues setmanes ja els feia tots condemnats i ho escrivia.
