Mar Serracanta (Terrassa, 2001) s’ha convertit en una de les estrelles de la Queens League, una competició de futbol 7 creada per Gerard Piqué i Ibai Llanos. Aquesta ha estat la primera temporada d’un torneig que ha creat moltíssima expectació i que ha anat a parar a l’equip on juga la terrassenca, el PIO FC. Escollida MVP del seu equip, presidit per la influencer mexicana Samy Rivera “Rivers”, va ser protagonista involuntària d’una situació ben incòmodda quan li van donar l’MVP de la competició i hores després li van prendre per un “error” en el recompte de punts.
Serracanta explica que va començar a jugar a futbol amb tot just sis anys. Seguia així l’afició del seu pare i el seu germà. Tot i primer iniciar-se de portera, ràpidament va posar-se de jugadora de camp. Durant cinc-sis anys va compartir equip amb els nois, a l’Escola Pia de Terrassa i al Jàbac Terrassa, fins que a l’edat d’infantil va fitxar pel CE Sabadell. Al cap de dos anys, va aterrar a l’Espanyol. Ja com a juvenil va saltar directament a amateur amb l’Igualada, equip on ha estat aquesta temporada. Així doncs, malgrat la seva curta edat (22 anys) no es pot dir que no tingui experiència dins del món futbolístic.
De com ha viscut formar part de la Queens, guanyar-la i quins són els seus projectes de futur n’ha parlat amb Món Terrassa. Reconeix que això de fer entrevistes li “costa, sobretot quan acabo de jugar un partit”, tot i que en els darrers mesos n’ha hagut de fer unes quantes, i que tot i que des de fora li diuen que és “tímida”, en realitat considera que és “sociable i divertida”.
Com va aterrar a la Queens League?
El mes de novembre, quan Gerard Piqué va fer l’anunci que es faria la Kings League vaig saber que jo hi volia ser. No sabia si farien una Queens, però tenia clar que si n’hi havia, m’hi volia apuntar. Els organitzadors demanaven un vídeo de presentació de 30 segons, i això és el que vaig fer. Evidentment, quan va haver-hi el draft, em van refusar perquè no complia els requisits (riu). Un mes després, però, van obrir les inscripcions per a la Queens. Jo ja tenia el vídeo fet i el vaig tornar a presentar, i aquest cop sí que em van agafar. No va ser una cosa immediata, vaig haver de superar diverses fases eliminatòries.
I l’elecció d’anar al PIO FC de Rivers?
Al mes d’abril tenia lloc el draft. Érem un total de 170 jugadores seleccionades i sabíem que només 120 acabarien entrant, ja que eren 10 per equip. Jo estava entre aquestes 170. El problema és que el dia que tenia lloc el procés d’elecció el meu equip, l’Igualada, tenia un partit molt important de Lliga, a Lleida. Érem quatre noies que ens va passar el mateix, i gràcies a això, vam fer força i pressió perquè se’ns permetés mantenir-nos al draft malgrat no poder-hi anar presencialment. A última hora, la Queens ens va dir que ho acceptava, tot i que no les teníem totes. Per sort, les quatre jugadores de l’Igualada van ser escollides. En el meu cas, va ser el segon entrenador qui, a la mitja part, em va dir que PIO m’havia escollit. I vaig estar terriblement feliç.
Què et va cridar l’atenció de la Queens per voler-hi participar?
Tenia clar que necessitava un canvi. Portava uns anys que no tenia prou confiança amb mi. Sabia que podia donar molt més però no me’n sortia. Necessitava un nou repte, i quan vaig veure la Queens, un futbol 7, més dinàmic, més divertit, vaig pensar que era la meva. Sabia que tenia prou nivell perquè m’agafessin. I era una experiència nova que volia viure al 100%. I a sobre, vaig tenir la sort d’anar a parar a un equip que em donen molt suport i que m’han fet molt feliç.
Coneixies d’abans el PIO FC?
La veritat és que sabia qui era perquè havia seguit la Kings League. Però no sabia qui era la Rivers. No estic molt posada en tot el tema streaming. Tanmateix, vull dir que qui em va escollir va ser el seu staff tècnic, que és qui va ser l’encarregat de confeccionar l’equip.
I la resta de companyes d’equip?
N’hi havia que ja coneixia i d’altres que no. Però ha anat molt bé. Des del primer dia hem connectat. Hem fet un equip molt bo tant dins com fora del camp, i això es nota. Molta gent no tenia confiança en nosaltres, ens infravalorava, però hem estat un equip unit i de 10. Aquesta unió, com si fóssim totes una mateixa família, haver-nos cuidat entre nosaltres ha estat el nostre punt fort. Hem tingut confiança en nosaltres mateixes, i no hem parat de creure que ho podíem fer. Tot i així reconec que quan ens van dir que érem l’únic equip masculí i femení que portàvem 8 partits seguits guanyant, em va sorprendre.
Què vas sentir quan us vau classificar per la final?
Per nosaltres, per a Pio, arribar a les semifinals ja ens semblava una bogeria. Ara, també sabíem que si arribàvem fins allà seria per anar a totes. No vam parar de creure-hi ni un segon. Marcar a l’últim segon de la semifinal va ser molt fort, però va ser fruit d’aquesta determinació, de tenir-ho entre cella i cella, que havíem de guanyar. Teníem un pressentiment molt bo que ho aconseguiríem.
Arribeu a la final i us toca jugar contra les Troncas. Les coneixieu?
Ens havíem trobat prèviament en la Lliga regular, i ens havien guanyat a l’últim segon per un gol doble. L’staff ens va fer una petita repassada tàctica de coses que havíem de saber sobre elles, però ens vam enfocar més en la nostra manera de jugar. Creiem molt en nosaltres però també et diré que estàvem molt cansades. Estàvem rebentades perquè a les semifinals ho havíem donat tot i tot.
I com és viure una gran final en un gran estadi com el Metropolitano davant de 55 mil persones?
Estava tan concentrada en jugar el partit i guanyar que en aquell moment no vaig ser conscient de la cridòria ni de la gent que hi havia a l’estadi. Després d’uns dies patint, estava tranquil·la, no pensava en res més que en la pilota. Suposo que inconscientment sí que sabia que estàvem jugant davant moltíssimes persones, però la veritat és que ara entenc quan els esportistes d’elit diuen que fan ‘off’ i tota la resta desapareix. A més, la final còmoda no va ser, les Troncas tenen un bon equip i van fer els seus mèrits per ser a la final. No va ser fàcil però sí que vam tenir la sort de cara. Vam competir molt i vam acabar guanyant per 3 a 1.
Vas ser la protagonista involuntària d’un episodi una mica surrealista. Et van nomenar l’MVP del Torneig i et van entregar un xec de 3.000 euros. Però després, unes hores més tard van anunciar que s’havien equivocat en el recompte de punts i que te’l prenien. Com ho vas viure això?
Estava tant eufòrica per la victòria de l’equip que no hi vaig pensar, en aquell moment. No pensava en el rànquing personal. Sí que era conscient que havent arribat a la final tenia molts punts a favor, i sabia que la segona millor classificada es trobava a 175 punts meus, i a més no jugava la final. Em van fer sortir allà i em van donar el premi. Tot va anar molt ràpid i estava més pensant en el campionat que havíem guanyat que no amb el meu MVP. Per això, quan després poc després em van dir que s’havien equivocat en el rànquing perquè en els play-off hi havia una altra puntuació, en aquell moment no em vaig queixar. Després vaig pensar que havia estat una bona pífia, ben grossa. Però es van disculpar personalment i després oficialment, i sé que els va saber greu de veritat. No obstant, haig de dir que sí que m’hauria agradat alguna mena de compensació per tot plegat. Entenc però que si els criteris de puntuació eren uns altres i el resultat un altre, que els diners anessin a qui havia quedat primera.
Has tingut però una sorpresa agradable. I és que PIO t’ha nomenat MVP de l’equip, i t’has endut el Premi Ruffles valorat en 3.000 euros…
Sí, he tingut la gran sort de tenir la Rivers, una noia que és molt maca i amb qui tinc ja molta confiança. Em va anunciar aquest Premi i em va dir que me’l mereixia. Jo li vaig dir que creia que el premi s’havia de repartir entre totes les meves companyes, però ja em va dir que no patís, que per elles també tenia preparada una sorpresa. La Rivers està molt atenta amb nosaltres, ens cuida molt i ens trobem molt valorades.
I ara què passarà amb la Mar Serracanta? Tornes a l’Igualada? Seguiràs a la Queens, si n’hi ha?
He signat un contracte d’un any. Quan s’acabi el segon split, ja veuré. Però mentre estigui bé a la Queens, i la competició segueixi, jo hi vull ser. La pròxima temporada em tornareu a veure al PIO FC. No hi ha hagut mercat de fitxatges així que totes les que hagin arribat a un acord i vulguin seguiran al mateix lloc. Diuen que potser de cara al març o abril s’obrirà el mercat, però ja veurem.
Així seguiràs a Pio?
El meu compromís és amb PIO FC, al 100%. Tinc moltes ganes de continuar aquí i sé que puc aportar molt. Pios és casa meva, l’staff em dona suport i les companyes també. Espero que puguem muntar un bon equip i tornar a competir al màxim nivell. Sóc feliç i no m’he plantejat marxar. Al setembre diuen que hi haurà una Copa i que la segona Lliga començarà a finals de desembre. Ara mateix, però, és agost i estic de vacances.
Estàs molt cansada?
Sí, tenia ganes de vacances. Han estat moltes emocions i molt fortes en poc temps. Hem arribat fins a la final, hem guanyat, ha estat tot un boom mediàtic… Encara no he tingut temps de processar tantes coses. A més, cal dir que jo portava jugant sense parar des de l’agost de l’any passat, quan vaig començar la pretemporada amb l’Igualada. No he parat ni un moment, i el descans també és necessari.
T’agradaria poder dedicar-te professionalment al futbol?
Tan de bo. Aquest any, el nou contracte que hem firmat ens vincula per tota una temporada i és d’exclusivitat, a diferència del que teníem fins ara. Ens han incrementat el sou (més del doble) però hem hagut d’escollir què volíem fer. Jo he decidit quedar-me a la Queens. Sé que és una competició molt mediàtica i que té una part d’entreteniment, però és un esport, és futbol i m’agrada i m’hi sento a gust. Sobretot, pel lloc on he anat a parar. Així que qui sap, si la Queens continua i em segueixo divertint, per què no?
I si la cosa no surt bé o s’acaba, què faries?
Em dedicaria al món de la comunicació audiovisual. Aquest any he acabat la carrera i seria la meva sortida laboral. He pensat que seria divertit mantenir-me lligada a la Queens, però des de darrera. Això també m’agradaria.
Has parlat que la Queens League (i la Kings) són vistes més com a espectacle que com futbol ‘de veritat’. Què en penses?
Crec que hi ha un sentiment de competició entre els esportistes que hi participem que no es perd. Tots volem guanyar. Els jugadors som conscients que estem jugant en un esdeveniment molt mediàtic, i que les persones que ho retransmeten són famosos que viuen d’això. Qui entra a la Queens saps de què va. Sabem que és un entreteniment però no per això deixem de competir. De fet, crec que això és el que ha agradat més, que tingui aquesta vessant competitiva, perquè si fos mer entreteniment no sé si tindria tanta tirada.
Aquests darrers dies es parla molt del futur de la Queens i la Kings. Que si ha perdut afició, que si no hi haurà continuïtat…
He escoltat de tot, jo també. Però jo he pujat a aquest carro perquè en tenia ganes, i el que hagi de passar, que passi. Trobo que és una competició innovadora i entretinguda de veure, i crec que a la gent pot continuar-li interessant. Igualment, per mi el més important i un dels motius pels quals m’hi vaig apuntar és que ha estat i és una manera molt potent de donar visibilitat al futbol femení. Hem tingut audiències mundials! És futbol femení i hi ha moltíssima gent que ens ha vist i que ens segueix. Ser part d’això, de veure com gent sobretot jove ha començat a mirar el futbol femení i a normalitzar-ho és un motiu que em fa sentir orgullosa.
