Per als que hi érem, el partit entre el Terrassa i el Bayern Munich de l’agost del 1973 és un record mític, amb la força per a la creació de mites que té l’esport de masses. Aquell dia vam veure jugar sobre la mateixa gespa grans ídols mundials, planetaris, contra els nostres ídols locals d’un Terrassa que s’enlairava amb una força enorme. D’una banda hi havia els grans noms que tots coneixíem i encara coneixeríem més un any després, quan van portar a Alemanya al campionat del món en la final contra l’Holanda de Cruyff i Neeskens: eren Beckenbauer (el Kaiser!), el porter Maier, Breitner (que acabaria al Madrid) o Muller, cada xut un torpede de gol. I contra ells els nostres Sanjuan, Domènech, Clotet i els reforços de prestigi que a cop de talonari volien fer del Terrassa un equip de primera fila, a la segona divisió i qui sap si a la primera. I plantant cara al Bayern, fins a perdre només per un a zero! Aquell partit mític no era un fet aïllat. En aquesta campanya per fer del Terrassa un equip gran, la part principal era posar-lo a segona, conservar la categoria i temptejar l’ascens a primera, que una temporada va semblar fins i tot possible. I al costat d’això, aquell primer torneig d’estiu, amb equipassos internacionals com el Bayern, el Ferencvaros i el Saragossa. I el Terrassa. El coet anava amunt i tenia un protagonista que hi posava la direcció i la benzina econòmica: el president Masdefiol.
Una gestió molt presidencialista, un pèl histriònica, hàbil
Amb una gestió molt presidencialista, un pèl histriònica, hàbil en la relació amb els despatxos i fins i tot amb les clavegueres del futbol, buscant alguns reforços de categoria, tot i que veterans, com el central Ovejero, (el cacique del àrea), i portant jugadors molt solvents com Planas, Rosselló, Vallespir, Hachero o Nieto –a sumar als nostres ídols més locals, com el porter Capó, Clotet, Sanjuan o Domènech-, Masdefiol semblava tenir per objectiu enlairar al Terrassa a dalt de tot. El partit amb el Bayern i l’ascens a segona serien els senyals d’aquesta ascensió fulgurant. Després tot allò que puja baixa, i l’empenta no es va poder o no es va voler mantenir. Potser ja havia fet el seu efecte.
D’aquella ascensió meteòrica del Terrassa de futbol en van circular diverses explicacions, que anaven des del patriotisme terrassenc del president Masdefiol, que volia posar Terrassa al mapa, fins a una certa megalomania, no estranya en el món de l’esport. Hi havia també explicacions més rebuscades o més conspiratives. En aquell temps, va circular una mena de còmic clandestí que s’atribuïa als sectors culturals del PSUC terrassencs, amb una notable influencia narrativa de Bertotlt Brecht i els seus “Mahaggony” o “Arturo Ui”, que donava la seva versió del que estava passant en el món del futbol a la ciutat. Posem-hi el context. Som en els primers anys de la dècada dels setanta del segle XX, als últims anys de Franco viu –anava a dir els últims anys del franquisme, però potser no seria prou exacte- i Terrassa la roja és una ciutat especialment combativa, amb molta conflictivitat laboral i molt dura, amb un moviment obrer molt sòlid i una oposició democràtica clandestina molt activa. En aquell mateix any 1973 en el que el Terrassa juga contra el Bayern, als Amics de les Arts la companyia El Globus representa el “Frank V” de Dürrenmatt i potser no és una casualitat.
Segons el còmic, en els despatxos del governador civil de Barcelona, preocupats per la duresa de la conflictivitat social i laboral de Terrassa, arriben a la conclusió que la manera de rebaixar-la, com si fos una vacuna, és creant un fenomen futbolístic local prou potent. És el temps en què Manolo Vázquez Montalbán encara no havia reconciliat les esquerres amb la gastronomia i el futbol i que es considerava des de l’oposició (i probablement també des del règim) l’opi del poble. No quedava clar en el còmic de qui era la iniciativa, si era un encàrrec o un oferiment, però presentava Masdefiol com el capo d’una família mafiosa terrassenca que dedicaria esforços i diners a crear aquest fenomen futbolístic políticament necessari i rebria en contrapartida favors econòmics, polítics i judicials de les autoritats franquistes. El còmic, clandestí, va tenir un ressò molt limitat, però aquesta interpretació diguem-ne marxista, subversiva i conspirativa no va quedar mai esborrada del tot i en la memòria de molts terrassencs va associada al terrassa triomfant de Masdefiol. El que va jugar contra el Bayern.
Fos quin fos el motor d’aquella ascensió meteòrica del Terrassa, fos polític, empresarial, personal o esportiu, durant un temps el seu triomf va ser esclatant. Fent grans partits o obtenint grans resultats sorprenents, el Terrassa va pujar, va ser un fenomen, i va jugar contra el Bayern. I per acabar de crear un fenomen esportiu de masses, el torneig de prestigi es va voler envoltar d’una festa ciutadana, estrenant un himne per a l’equip, cantat per les corals de la ciutat. Es va fer un concurs per a la lletra i després hi va posar música el professor Marco de la banda municipal, que va fer canviar la lletra guanyadora perquè sonés millor la música. L’himne no va fer gens de fortuna, ni la mereixia tampoc, més enllà d’aquella interpretació. La lletra que va guanyar al concurs, sense dotació econòmica, l’havia fet en català un nano de quinze anys i deia, entre altres coses: “Terrassa, Terrassa, Terrassa! Joventut, joventut, joventut, / cridanera i alegre, endavant!/ I portant cada pit un escut/ i portant uns colors: roig i blanc!”. Potser això del roig no acabava de tocar, en aquell moment, si el còmic psuquero tenia una mica de raó. Aquell nano de quinze anys era jo.
