MónTerrassa
aNouC: “És bo tenir il·lusió, però els eSports també impliquen sacrifici”

La terrassenca Ana Oliveras (43), també coneguda amb el sobrenom d’aNouC a les xarxes socials, fa més de vint anys que està lligada als eSports, les competicions de videojocs, sector del qual ha estat pionera i a on ha treballat en tots els perfils professionals: com a jugadora, directora d’equips, responsable de patrocinis i marques, creadora de competicions i, més recentment, en la docència. Ara acaba de tornar de Màlaga, a on viu des de fa dos anys i a on ha creat un projecte per a formar professionals d’eSports. Després de moltes entrevistes durant la seva àmplia experiència al sector, Oliveras afirma amb il·lusió que és la primera vegada que l’entrevisten de la seva ciutat.

Em perdonarà una pregunta tan bàsica, però com explicaria a algú aliè al món dels videojocs què són els eSports?

És una disciplina on jugues a videojocs de forma professional: amb unes normes de joc, uns tornejos i unes hores d’entrenament. Enrere també hi ha una audiència interessada a veure les competicions. Sense ella, el joc moriria i no hi hauria circuit professional. I dins dels eSports hi ha professionals de diferents videojocs i disciplines: jugadors de Quake, de CS:GO, de Valorant o de League of Legends, per exemple. Com també en l’esport físic tradicional no hi ha un esportista professional que sigui futbolista, tenista i golfista a la vegada.

És a dir, que no és un tipus d’esport amb la particularitat que és digital, sinó una altra macrocategoria

Exacte. Això és un error que veig molt en premsa: entres en un diari i veus que posa “secció d’eSports”. I penso “¿quin?”. Perquè cada videojoc té les seves normes, la seva forma de jugar, en alguns es competeix al millor d’un, altres al millor de tres o de cinc. I un jugador professional d’eSport ho és d’un videojoc concret, no de tots.

La dinàmica de funcionament dels eSports és similar a com podria ser-ho un equip de futbol o d’altre esport competitiu?

Sí, hi ha dinàmiques similars que s’han extret de l’esport perquè funcionen bé. Inicialment, eren només els equips de jugadors, però a mesura que el sector ha anat creixent han sorgit altres professions i actors: entrenadors, un equip per preparar accions i moure marques, patrocinadors, creadors de contingut, actes i escenaris amb audiència… Tot i que hi ha diferències. Quan jugues a futbol, la pilota no és de ningú, i pots fer un partit de futbol on vulguis, quan vulguis i ningú et dirà res. Però amb els videojocs, sempre hi ha algú, una empresa o estudi, que és l’amo de la propietat intel·lectual del videojoc. I això ja condiciona: segons què es vulgui fer, ells han de donar el vistiplau. Per exemple, hi ha empreses que volen fer tot el circuit competitiu sense que ningú més participi.

Les competicions de videojocs no són res nou, però des de quan és un sector professionalitzat com és ara?

Quan vaig començar a competir fa més de vint anys ja em sentia professional i sentia que estava dins d’uns circuits competitius. Ja teníem equips constituïts i una equipació, lluitàvem per classificar-nos pels mundials, i potser a vegades hi havia alguna marca que ens ajudava. Tot i que és cert que no hi havia un sou i els clubs no estàvem constituïts com empreses, per això molta gent podria dir que llavors no era professional. En aquests vint anys tot ha canviat a poc a poc cap a la professionalització, per fases. Ara els clubs són empreses i hi ha cada vegada més patrocinadors. Però el jugador et dirà que sempre s’ha considerat professional. Jo quan vaig començar tenia el dia seccionat: anava a la universitat, treballava unes hores a la ràdio i després anava a casa i entrenava.

Ana Oliveras competint de jove | Cedida

Els eSports han fet un boom de popularització i creixement en els últims anys, oi?

Sí, diverses coses han ajudat a fer que sigui així. Quan no hi havia xarxes socials tot era un xat, una web que la gent interessada coneixia i alguns fòrums. En el moment que apareixen xarxes socials i plataformes de difusió com Youtube o Twitch hi ha un gran canvi, perquè arriba a molta més gent i tot es multiplica. Es fan emissions en directe dels partits, apareixen els casters (narradors) i la posada en escena dels partits fa un salt gegant. També a l’haver-hi una exposició major ja hi ha marques interessades, perquè tens números per dir que això ho veuran 200.000 persones i llavors volen invertir. Aquesta evolució ha sigut amb fases, i els últims 8 o 10 anys la curvatura de creixement ha fet un boom bestial.

Cap a on va el sector?

D’aquí a vint anys no tindrà res a veure a com ho hem conegut, perquè creix d’una forma tridimensional. Per exemple, en com va créixer el sector amb l’arribada dels creadors de contingut a les xarxes, cosa que abans que passés ni s’imaginava i després es va acabar introduint. És un sector que ha de ser flexible, en el que ens anem adaptant, per no quedar-te al camí.

A què es dedica ara mateix i quins projectes té entre mans?

Ara mateix visc a Màlaga. Fa dos anys que estic allà perquè vaig posar en marxa Squarebox, un projecte de cursos formatius per a tota la gent que vol treballar en videojocs, entreteniment digital i eSports, per com accedir a aquest sector. Fins ara pràcticament no hi havia formació de tot això. De forma puntual també faig xerrades, classes, vaig a fires i actes, faig emissions en directe a Twitch jugant quan em ve de gust i tinc temps… De tot.

És fàcil moure’s en aquest sector professional? Sembla tot molt voluble

Jo soc dins des de l’inici i em fa la sensació que des de fora a la gent li sembla difícil d’entendre i d’accedir-hi, però als meus alumnes quan comencem el curs els hi dic que han de començar a moure’s, a mirar xarxes, actes i què fa cadascú. Perquè tampoc som tanta gent al sector i més o menys ho pots identificar tot: quina és la plataforma que fa això o qui és creador de contingut que va al capdavant d’aquest videojoc. Per fer-te un quadre mental i pensar en on t’agradaria estar. I una vegada està identificat, anar cap a aquesta direcció. Si hi ha un acte i algú d’una empresa va, doncs ves i parla amb aquella persona. Una vegada entres, ja vas trobant camins.

Com sorgeix el seu interès pels videojocs?

Vaig començar a jugar perquè el meu pare em va portar a casa un Spectrum, un ordinador on es podien jugar molts videojocs i amb el que vaig començar a jugar molt emocionada. Quan estava a l’institut em vam comprar un altre ordinador per jugar Doom, Duke Nukem o Tomb Raider. Llavors vaig veure en un xat que hi havia una trobada a Barcelona a un cibercafè, a on em vaig trobar molts ordinadors jugant en línia a Quake, competint uns amb els altres, i vaig dir “jo vull fer això”. Ho vaig veure molt clar, m’agradava molt. En aquell moment començo a entrenar i vaig anar als primers actes que feien a València i ja no vaig parar. Tenia 16 o 17 anys.

En aquell moment imaginava que podria viure de competir?

No. Ningú ho feia, era impensable. Però sí que tenia molt clar que no era només una afició, m’ho prenia molt seriosament i tenia un horari específic per entrenar. També m’apuntava a tot el que es podia competir. I buscava als millors jugadors que hi havia per Europa i intentava jugar amb ells i fer pinya. Vaig veure molt clar, i crec que no era l’única, que veia que no jugaríem només a cibercafès, sinó que creixeria. I en qüestió d’uns anys ja van començar a haver-hi escenaris i derivar en el que és ara. El que passa és que no hi havia una plataforma amb la qual es pogués ensenyar al món. Els que vivíem l’esdeveniment érem els que estàvem allà als actes. I si no estaves allà, t’ho perdies. Ara ho pots veure tot en directe.

Vaig començar a jugar perquè el meu pare em va portar un Spectrum on podia jugar a molts videojocs

Quan comença a viure de jugar professionalment?

Per mi competir mai ha estat un treball únic. Sempre l’he compatibilitzat amb altres coses. Perquè venia de l’antiga escola, i cobrar va ser molt complicat fins fa relativament poc. He estat pionera, sí. Però pionera vol dir quinze anys sense cobrar un duro de res del que feia i en el que vas fent coses per passió. Fins a arribar a com és ara, on ja és un sector i hi ha perfils professionals. Però s’ha trigat bastant temps, ha costat molt arribat a parlar de sector. Ara tenim una identitat pròpia, sabem explicar què som i què fem, quines professions hi ha i cap a on anem. Cap al 2009, encara no cobràvem un sou, però quan anàvem a un acte o competició potser ho teníem tot pagat: l’equipació, menjar, viatges i estances. Era com un “fals sou” diguéssim. Després va haver-hi un temps de crisi, però amb la sortida dels videojocs CS:GO i League of Legends es va reactivar tot. Ja amb plataformes com Youtube i més tard Twitch hi ha un nou despertar del sector.

En aquella època vivia a Alemanya treballant per Nintendo com a provadora de videojocs, mentre també competia professionalment. Més tard, vaig tornar a Espanya per dirigir el club Atlantis, ja cobrant. Tot i que els sous eren bastant més petits que els d’ara. Parlàvem de tres xifres i ara ja quasi tots són de quatre xifres. Encara que depèn del jugador. A més, molts tenen acords de marca i altres ingressos.

Una vegada s’endinsa en aquest món, quina ha estat la seva trajectòria professional?

Vaig començar jugant a Quake i vaig entrar en un equip. Primer sense estar en plantilla, entrenava i quan faltava algú anava jo. Així vaig anar escalant. Després, el 1998, vaig crear un club propi de dones, Bad Girls Clan, coordinant jugadores de diversos països. Llavors les connexions eren molt pitjors que ara. Vaig aconseguir una connexió bona pel meu veïnat fent firmar tots els veïns, perquè posessin una línia de cable de fibra a la Rambla de Terrassa i així poder jugar amb jugadores d’Alemanya. Ningú més la feia servir a l’edifici. Més tard vaig entrar al club SK Gaming, que era d’Alemanya. Per veure els responsables i signar el contracte vaig anar a una empresa de Barcelona que es dedicava a fer servidors web per jugar i vam acordar que em pagarien el viatge a canvi que portés una samarreta seva.

Quan va sortir Counter Strike vaig crear amb SK Gaming una lliga i vaig fitxar diverses jugadores amb les quals vaig aprendre a jugar, perquè fins llavors competia a Quake. Amb elles vam guanyar tots els tornejos per Europa. Després ens vam ajuntar tres espanyoles i vam anar cap a un club nou que era Fnatic, que ara és un dels millors clubs del món. Allà no vam guanyar i més tard vam ajuntar dues jugadores més i vam passar a representar al club X6tence, on vam quedar terceres del món. L’any 2009 vam tenir grans patrocinadors i vam anar a competir als Estats Units. No va anar molt bé i l’equip es va trencar. Després vaig estar un temps més parada, jugant a algun equip a Alemanya, mentre treballava a Nintendo encara.

Però va tornar a casa.

Sí, vaig tornar a Espanya i vaig fundar un altre equip que va durar uns mesos. Llavors jo ja tenia 33 anys i vaig passar a l’altre costat: de jugar professionalment a dirigir projectes. Vaig anar a una empresa de Vitòria que feien perifèrics informàtics i em van donar la finançament per crear tot un club de zero: Atlantic. La idea era que en un any l’equip havia d’estar a l’elit. Quan feia un any que estava en marxa va haver una conversa amb el club Baskonia, que volia entrar en el sector dels eSports, i es va integrar com a Baskonia-Atlantic. En endavant vaig anar a l’empresa ESL Espanya per fer el projecte d’un campionat de lliga nacional d’àmbit espanyol, de diversos videojocs, i més tard un campionat internacional amb les delegacions d’ESL d’altres països. Llavors vaig anar a Colònia per organitzar-lo. I el 2020 ja vaig anar a Màlaga per treballar en Squarebox.

He estat pionera, sí. Però pionera vol dir quinze anys sense cobrar un duro de res del que feia i en el que vas fent coses per passió

Com és que alguns projectes sembla que apareixen i desapareixen en poc temps?

Esportivament, anaven bé, però un club d’eSports fins ara ha estat molt difícil de mantenir. Els clubs se sustenten en patrocinis potser en un 80% o 90%. Sense patrocinadors és molt difícil. I llavors era encara massa aviat per poder tancar patrocinis.

Deia que als 33 va voler fer el salt de jugadora a dirigir projectes. Els jugadors d’eSports tenen data de caducitat com un futbolista quan toca els 30?

No crec que vagi per edat, sinó per motivació. La gent no està motivada a jugar el mateix tota la vida. Alguns jugadors canvien de joc quan es cansen, però altres ho deixen; independentment de l’edat. És una qüestió més personal que no de físic.

Ana Oliveras al Parlament Europeu al 2020 per parlar d’eSports representant ESL | Cedida

Què diria a un nen o nena que li digués que de gran vol ser jugador professional de videojocs?

Tant pels que volen ser jugadors com els que volen ser creadors de contingut, que són dues coses que ara criden molt l’atenció, està molt bé que tinguin molta il·lusió i els fascini, però jo crec que han de tenir en compte el sacrifici que suposa. Quan vaig començar a competir vaig deixar de fer moltes coses amb les meves amigues. Perquè tenia una prioritat que era competir. I si hi havia un mateix dissabte una festa, un aniversari o una sortida i coincidia amb un acte d’eSports o un entrenament amb l’equip, jo havia d’entrenar. Era la prioritat. La gent veu el final, en el que pots arribar a ser, però no pensa en el camí que hi ha. I s’ha de tenir en compte i pensar en si vols sacrificar coses a canvi de ser un jugador professional. O, almenys, d’intentar ser-ho, perquè és difícil arribar-hi. No és només jugar molt a casa, t’has de mesurar el nivell amb la resta, millorar i veure què fer per arribar a dalt.

No hi arriben tots…

Clar, és com el futbol: una aspiració. Pots arribar o no, i treballar molt i no donar el nivell. Hi ha gent que té talent nat, que és boníssim en qualsevol videojoc, però potser no és una persona amb capacitat de treball i de continuïtat, o que no funciona en equip. O també hi ha gent que potser no té un talent nat i ha de fer molt més esforç per estar a un nivell alt, però que treballa moltíssim.

També és important el factor mental?

Sí. S’ha de saber perdre i s’ha de saber guanyar, perquè passarà cada setmana. També s’ha de saber ser crític i veure on millorar; i si es juga en equip, entendre que no és l’individu qui guanya o perd, sinó l’equip. Hi ha una feina considerable de maduració, els jugadors comencen molt joves i evolucionen.

I què diria a un pare o mare amb inquietud perquè el seu fill o filla vol jugar professionalment a eSports i potser no ho entén ni coneix la indústria?

Per sort ara hi ha referents i hi ha formes de conèixer més el sector, per preguntar i veure com ho han fet altres. Jo quan vaig començar no hi havia cap referent i vaig tenir la sort que els meus pares em van donar certa llibertat i ales per investigar i aprendre. Em van preguntar molt de què feia, amb qui anava, a on, de què parlava… Perquè hi havia un gran desconeixement i no entenien a on anava ni per què. Jo els hi diria que donin aquest marge de deixar provar i créixer. Amb unes limitacions, clar, perquè té obligacions com l’escola que ha de fer sí o sí. S’ha de fer aquesta negociació amb el fill i arribar a acords perquè ell mateix pugui provar i veure si li agrada, si es vol dedicar o fins a on vol fer-ho; treballant cada dia, formant-se i informant-se. Com si el nen digués que vol ser futbolista, gimnasta professional o escriptor.

Quan vaig començar vaig deixar de fer moltes coses amb les meves amigues. Perquè tenia una prioritat: competir

Sembla una persona inquieta, sempre reinventant-se i fent molts rols. On es veu en uns anys? Algun projecte, desig o projecció?

Quan em pregunten si em queda alguna cosa per fer, sempre dic que espero que sí, perquè si no… [Riu]. Ara tinc la inquietud de tornar a fer coses més properes als jugadors, en actes i tornejos; tornar a tenir els peus al fang. Ho trobo a faltar. Tot i que continuaré vinculada a la formació.

En molts dels seus articles a mitjans diu que li no agrada que li preguntin com és ser dona en el món del videojoc, per què?

Va haver-hi un any que no vaig donar cap entrevista, em vaig enfadar. Perquè a cada entrevista m’ho preguntaven. I de tota l’entrevista sempre agafaven allò com a titular. De veritat això és el més important que he dit? És important, sí, però em feia ràbia. Em diuen que soc pionera, però a la vegada es concep que el sector és dels homes? He estat aquí des del principi, és tant nostre com seu.

Ana Oliveras al Parlament Europeu al 2020 per parlar d’eSports representant ESL | Cedida

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa