Què és l’autisme?
L’autisme és una alteració del neurodesenvolupament que comença en els primers anys de vida i es manté al llarg de la vida. Afecta el desenvolupament social, comunicatiu, de joc, així com els interessos i les accions repetitives i estereotipades. A més, algunes persones també manifesten alteracions de l’àrea sensorial, ja sigui per disminució, com per excés que els molesten els estímuls sensorials
A què ens referim quan parlem de l’espectre autista?
Quan es parla de l’espectre autista es refereix a què existeixen diferents graus d’afectació. Hi ha nens i adults que tenen diverses alteracions en el neurodesenvolupament associat a l’autisme. Poden tenir discapacitat intel·lectual o trastorns severs de comunicació o del llenguatge, una extrema hiperactivitat o dèficit d’atenció, per tant tenen una gravíssima afectació funcional. D’altra banda, hi ha nens o adults amb un grau de funcionalitat molt alt, amb dificultats en l’àrea de la comunicació social, però alhora amb habilitats cognitives i comunicatives, en aquest cas l’objectiu que tenim és que puguin tenir una vida funcional com qualsevol altre persona, amb les seves diferències, però a la fi que sigui funcional.
A quina edat es presenta?
Generalment, les alteracions del neurodesenvolupament relacionades amb l’autisme es presenten en els tres primers anys de vida. Tanmateix, hi ha nens -amb les habilitats cognitives i de llenguatge més desenvolupades que viuen en ambients molt estructurats on els ofereixen moltes ajudes- que no els detecten els símptomes en les primeres edats. En aquests casos els símptomes apareixen més tard, sobre els onze o dotze anys quan la demanda social i escolar és més gran i per tant, els símptomes es fan més evidents.
Afecta igual les dones i els homes?
Els estudis epidemiològics assenyalen que hi ha tres nens/homes per cada nena/dona, però en clínica hi ha un major nombre de nens que de nenes. Aquest fet es relaciona amb un infradiagnòstic important en el gènere femení i sobretot amb què a les primeres edats hi ha una manca de diagnòstic molt rellevant. El gènere femení té una major iniciació social, menys conductes estereotipades o repetitives que de vegades es manifesta a nivell de llenguatge que no s’identifica i per una altra part té interessos més relacionats amb aspectes socials.
Quins són els signes d’alerta que poden fer sospitar un autisme?
En el transcurs del primer any de vida es poden manifestar símptomes molt subtils que indiquin que alguna cosa no va bé en el neurodesenvolupament més general. Problemes amb la psicomotricitat o amb la sensorialitat com que els molesti el tacte dels pares, que no responguin al dolor, no tenir necessitat de dormir o de menjar. Entre els 12 i els 24 mesos poden sorgir alguns símptomes més relacionats amb l’autisme com nens que no responent al nom o que no busquen als pares per a interaccionar o jugar. També pot haver un retard en el balbuceig o en l’inici de les primeres paraules que indica poca intenció comunicativa. A partir dels 2 anys és quan tot el patrons de les esferes repetitives i del joc és molt poc funcional o manifesta una intolerància extrema al canvi o als estímuls sensorials també apareix.
Què han de fer els pares davant d’una sospita que el seu fill pugui tenir autisme? A qui s’han de dirigir?
És molt important que els pares reconeguin els signes d’alerta de l’autisme perquè apareixen en edats molts primerenques. També han de saber que els programes de tractament són molt efectius i que s’han de començar com més aviat millor.
Estar atents a signes d’alarma, com si hi ha una disfunció en el contacte ocular o del somriure social del seu fill o si no els respon. En aquests casos haurien de comentar-ho amb el seu pediatre que els derivarà als centres d’atenció precoç per a la detecció del diagnòstic on els faran una avaluació apropiada al seu fill.
Com es realitza el diagnòstic?
El diagnòstic és un procés complex que requereix professionals especialitzats. És una avaluació multidisciplinar on s’avaluen totes les àrees del desenvolupament evolutiu, no sols de l’autisme sinó també de tots els aspectes associats incloent la conducta i el desenvolupament emocional.
El diagnòstic es realitza amb instruments d’avaluació estandarditzats com l’ADOS 2 i l’ADI-R que són entrevistes per avaluar els símptomes de l’autisme. També es té en compte el desenvolupament cognitiu o la capacitat intel·lectual, així com d’altres aspectes com poden ser l’ansietat o el llenguatge que poden estar implicats i com afecten la seva adaptació funcional. Tot tipus d’avaluació també ha d’incloure aspectes mèdics, neurològics i genètics, així com valorar si hi ha algun problema neurològic com l’epilèpsia, problemes immunològics o alteracions gastrointestinals.
En què consisteix el tractament? Quin és el paper de les famílies per poder ajudar la persona amb autisme?
En general, els tractaments més intensius es donen en la primera infància quan desprès de l’avaluació s’apliquen programes que potencien les àrees del desenvolupament que no s’han desenvolupat a causa de l’autisme. Els pares formen part de tot el procés, per això formem els pares a través del joc amb programes que tenen els objectius molts clars del que s’ha d’obtenir.
D’aquesta manera els pares, d’una forma natural, estimulen els seus fills i el mateix es fa en l’àmbit de la guarderia o l’escolar. Posteriorment, l’autisme afectarà d’altres àrees del desenvolupament. A partir dels cinc anys, afectarà àrees de la cognició social i per tant en aquest moment es combinaran programes de tractament de la primera infància amb programes de la segona infància combinats amb programes de grups, en un entorn on s’aplica l’ensenyança d’habilitats socials com intervencions cognitives per a ells.
Pot ser que hi hagi adults que no se’ls hagi diagnosticat?
Efectivament, hi ha adults que tenen un diagnòstic de salut mental i en canvi formen part de les persones amb un trastorn de l’espectre autista,. Per tant moltes d’elles estan tancats a casa per les dificultats que tenen. En aquest sentit, seria convenient desenvolupar programes comunitaris amb professionals que acudeixin al seu domicili i ajudin als seus pares i a ells mateixos a tractar els problemes associats com l’ansietat o la depressió per què amb posterioritat puguin anar a centres de tractament i iniciar una socialització i programes de formació perquè puguin desenvolupar tasques en el món laboral.
