Ivonne Ortiz, Mari Carmen Barea i Irene Ruiz | Cristóbal Castro

L’ambició sovint va relligada amb connotacions pejoratives, sobretot, quan el mot s’atribueix a una dona. Però sense ambició la societat no hagués evolucionat i molts somnis -personals però també col·lectius- no serien avui una realitat. Són tres dones fortes, i sí, són ambicioses. El desig de ser millor professional i millor persona les ha portades on són ara: a dirigir un hotel. I totes tres ho han fet des de baix, marcades per uns inicis en què compaginaven els estudis amb pràctiques no remunerades, obrint bé els ulls a tot el que les envoltava, fent més del que pertocava i deixant-hi moltes hores. Però al cap d’uns anys, la perseverància ha obtingut recompensa.

Elles són Irene Ruiz, Ivonne Ortiz i Mari Carmen Barea, i a les seves mans tenen els tres grans hotels de la nostra ciutat: Hotel Don Cándido, DoubleTree by Hilton Hotel & Conference Center La Mola i l’Hotel Terrassa Park, respectivament. Malgrat que cadascuna aporta la seva visió particular de com s’ha de dirigir el negoci hoteler, totes coincideixen a ressaltar, sense complexos, les virtuds que té el fet de ser dona en un càrrec de tanta responsabilitat.

Empàtiques, detallistes, pràctiques o guerreres, són alguns dels atributs amb què s’autodefineixen i malgrat que la màxima prioritat és tirar endavant el seu hotel no amaguen que al mateix temps també s’han convertit en “comercials de la marca Terrassa al món”. I en gaudeixen. I és que afirmen que els hotels són la porta d’entrada a la ciutat i que són els primers interessats en què la ciutat sigui atractiva als ulls del visitant.

Per aquest motiu, perquè de Terrassa també en viuen i la necessiten, però també contribueixen a fer-la més forta econòmicament -amb la taxa turística-, es permeten ser-ne crítiques. “Cal que Terrassa i els egarencs es creguin que la ciutat té un enorme potencial turístic, que té molt a oferir. Tot i que també cal posar-se les piles en moltes coses, com per exemple: no tenim vida nocturna”, afirmen les tres alhora que lamenten el poc feedback amb l’administració local i “la desesperació” amb la lentitud burocràtica per tirar endavant mesures o accions per aconseguir posicionar Terrassa on li pertoca a nivell hoteler i comercial.

Irene Ruiz, lluita i coratge per no defallir

Irene Ruiz és la directora de l’hotel Don Cándido | Cristóbal Castro

Llicenciada en Turisme a Barcelona i màster en Direcció i administració d’empreses, Irene Ruiz Hurtado (Terrassa, 1977) és des del novembre de 2012 la directora general d’Hotels Afinia i la directora de l’Hotel Don Cándido, a Terrassa. L’egarenca ha viscut experiències altament gratificants però també descoratjadores des que el 1997 va entrar a formar part del món hoteler. Va entrar al Don Cándido fent pràctiques i suplències mentre ho compaginava amb els estudis. Deu anys va passar, tastant els diferents departaments, fins que se li va aparèixer l’oportunitat de dirigir el seu propi hotel. Era l’hotel del Vapor Gran, en ple centre de Terrassa. La crisi però va colpejar-los fort, i el 2012 van haver de tancar-lo i va tornar al seu lloc d’origen.

Ruiz és el viu exemple que malgrat les dificultats no es pot perdre mai la il·lusió i la passió. Reconeix que el seu dia a dia pot arribar a ser un “maldecap” però que amb el temps “vas descobrint com fer front a les situacions delicades, n’aprens i relativitzes”. I és que al principi era una “entrega total” a la feina però després va adonar-se que això no repercutia ni a fer-la més feliç ni a ser millor treballadora. Ara, ha trobat l’equilibri i entén la seva professió “des de la tranquil·litat i el raonament”. Perquè així, afirma, es troba la recepta: “estar bé a casa ajuda i facilita estar bé a la feina, cal tenir vida més enllà de l’hotel” per després quan treballes poder estar concentrat al 100%.

Ser dona li ha suposat portar a sobre una motxilla no sempre desitjada. “Al principi patia moltíssim, ho volia donar tot, demostrar al cap que havia fet una bona elecció”. El per què? “En part perquè era dona, i això encara que sembli un tòpic, és així, vols que tot estigui perfecte perquè has de demostrar més“. Tanmateix, allò que al principi era un handicap, ara ho veu com un avantatge. I és que Ruiz afirma que ser dona l’ajuda a ser més “empàtica i sensible amb el personal, amb més mà esquerra. És molt important que els treballadors sàpiguen que els entens, perquè cada dia és una aventura i tots depenem uns dels altres per fer que l’hotel funcioni”. Tot i que reconeix que, de vegades, peca de ser “massa emocional, perquè t’impliques en coses que no caldria” subratlla que “és inevitable. I al cap i a la fi, resulta positiu i el client ho nota, hi ha més atenció al detall”.

Ivonne Ortiz, una supervivent cosmopolita

Ivonne Ortiz de Zarate, directora de l’hotel La Mola | Cristóbal Castro

Mexicana de naixement, canadenca de nacionalitat i terrassenca d’adopció. Una bona combinació que ha fet d’Ivonne Ortiz de Zarate (Mèxic, 1969) una persona àvida per aprendre i amb gran capacitat d’adaptació. Amb formació d’empresarials i un màster en gestió d’hotels al Canadà, complementat amb un màster en finances a París, Ortiz va arribar a l’Estat l’any 1990 quan va aterrar en un hotel de Palma de Mallorca per fer-hi pràctiques. El que va començar com una estada estiuenca mentre acabava els estudis, va acabar sent una vivència de catorze anys. Va passar de ser una becària a convertir-se en la subdirectora. Era un hotel nou i ella es dedicava sobretot a la vessant financera i pressupostària. Fins que el 2008 va rebre una trucada. Li oferien ser la directora de l’Hotel Hilton La Mola i no s’ho va pensar.

Recorda els moments durs i la gran instrucció que li va suposar aterrar a Palma quan va esclatar la crisi dels 90. “Vaig aprendre a gestionar amb pocs recursos, tenia un pressupost molt estret i m’havia d’ajustar al màxim. Eren condicions extremes on tocava no sols construir un hotel de zero sinó també posicionar-lo en el mercat”. Quan li van oferir la feina a Terrassa va pensar que la història es repetia. “Vam obrir i just una setmana després va caure Lehman Brothers. Ha estat molt díficil ser on som, lluitar contra unes condicions mundials complicades i amb una ciutat com Terrassa que encara no està consolidada com a destí turístic o de negocis”. Però no se’n penedeix gens ni mica. De fet, assegura que “m’estimo aquest hotel com si fos casa meva, tot el que passa aquí m’omple d’orgull, i malgrat que en alguns moments fos tot molt crític mai he pensat a abandonar el vaixell. I ara, cada granet de sorra que poso em fa terriblement feliç”.

Ortiz afirma que ser dona ha estat clau perquè el negoci funcionés. “Crec que tenim més capacitat de supervivència. En moments de màxima tensió enlloc de dir no puc i rendir-te, et quadres i et mentalitzes que cal sortir-se’n. No sé si és un tema instintiu, aquest sentiment de protecció cap a totes les persones que depenen de tu, però sé del cert que et dóna una força que no saps d’on surt i que t’empeny endavant”. També veu altres virtuds, “les dones som més sensibles amb el tracte amb el personal. Transmetem més confiança i menys agressivitat” alhora que “com que vivim en un món d’homes, també a l’hoteleria, les dones hem desenvolupat una major capacitat de treball, som capaces de fer 50 coses a la vegada. I això va perfecte en un hotel, que no deixa de ser un ens viu i en què sovint et necessiten a diferents llocs i a la mateixa vegada”.

Mari Carmen Barea, un somni complert

Mari Carmen Barea és la directora de l’Hotel Terrassa Park | Cristóbal Castro

Va ser una revel·lació. Volia convertir-se en directora d’hotel. Aleshores havia acabat administració i tot just havia entrat a turisme -la primera promoció de l’escola de Terrassa-. Però ho tenia clar, era el seu somni, i per això Mari Carmen Barea Plaza (Terrassa, 1975) va decidir enviar una carta al director de l’hotel Don Cándido demanant-li que li deixés fer pràctiques allà. Va estar un temps fent substitucions en diferents departaments de l’empresa, va estudiar secretariat internacional, i l’hotel va acabar convertint-se en la seva vida. Fa quinze anys va fer el salt a Terrassa Park -del mateix grup que Don Cándido, Afinia Hoteles- i ara en fa set que n’és la directora.

Barea reconeix que des que va començar a ara les coses han canviat molt, també a nivell personal. Però ha trobat l’equilibri, “és complicat combinar la feina amb la família, i més amb dues nenes petites, però és la meva vida i m’encanta la meva feina. Intento compaginar-ho de la millor manera i no em puc queixar, estic molt contenta”. L’egarenca també reconeix que la crisi econòmica que va esclatar el 2008 va suposar una bona sacsejada, “des d’aleshores s’ha incrementat la pressió, hem hagut de ser més creatius, pensar i reiventar, ser més actius… tot plegat m’ha fet créixer com a persona, i ho valoro positivament, tot i que ha tingut la seva part negativa, de nervis i malestar per treballar així”.

Barea manté que hi ha diferències palpables en un hotel depenent del sexe del seu director. De fet, assegura, que és capaç d’entrar a un hotel i saber fàcilment si al darrere hi ha una dona o un home. “Les dones tenim una altra visió de les coses, sobretot més estètica, de cura del detall, de fixar-nos més en el dia a dia”. No per això remarca, uns són millors que altres, però sí que el fet de ser dona ho qualifica d’un valor afegit en la gestió.

Nou comentari

Comparteix