És evident que una part de la població de Terrassa té sensació d’inseguretat. És una idea repetida com un mantra per l’extrema dreta i que es complementa amb els dos grans cavalls de batalla: més policia i més càmeres al carrer. Aquesta vegada, però, aquest argumentari ha estat adoptat per altres partits polítics que, en un inici, no eren sospitosos d’adoptar sistemes autoritaris i controladors, com el PSC o la coalició al govern de TxT i ERC.
Realment ens sentim més segures per veure més policia al carrer o sentir-nos més vigilades per càmeres? La resposta és no. Diria més, en una distopia on tinguéssim càmeres a dojo i policia fortament armada a cada cantonada, podríem dir que ens trobaríem en una societat dictatorial i sense llibertat.
Ja fa anys que la policia ha passat de ser un cos integrat dins la societat a esdevenir una espècie de cos militaritzat, tant a escala material com tàctica; només cal veure les batudes racials que realitza la BRIMO, amb el suport de la Policia Local, als barris de Terrassa: amplis desplegaments amb agents molt corpulents, amb armes llargues, la cara tapada, amenaçant periodistes i veïnes i amb actituds que sobrepassen de llarg la gestió de la seguretat per a realment gestionar el terror. A més, els cossos policials s’han convertit en els garants del sistema capitalista i, conseqüentment, han deixat de ser un servei públic de caràcter veïnal i social i han passat a ser el braç armat de les oligarquies.
I què dir de les càmeres? Qui més qui menys ha llegit o vist alguna cosa sobre el que les càmeres de vigilància poden fer a nivell de reconeixement facial i tractament de dades que no sabem a on van ni qui en treu profit. Estem disposades a renunciar al dret a la nostra imatge i a la nostra intimitat per a deixar en mans d’un Gran Germà que ens controli per la nostra presumpta seguretat?
Per tant, qualsevol solució que passi per l’ús de càmeres, o sigui renunciar a part dels nostres drets fonamentals, convertint-nos a totes en possibles delinqüents, o per augmentar la vigilància policial, convertint Terrassa en una ciutat militaritzada, no serviran per a l’objectiu essencial: que la sensació de seguretat augmenti.
Per començar, no és el mateix tenir sensació d’inseguretat, que el fet que aquesta inseguretat sigui real. Totes les dades a l’abast ens confirmen que, en comparació a altres indrets, la ciutat de Terrassa és una ciutat segura a nivell de delinqüència. Francament, les dades són bastant més reals que no el nivell discursiu de qualsevol membre de C’s o de VOX, o, ara, del PSC.
El que ens provoca aquest nivell d’inseguretat és el mateix sistema capitalista. Existeix un mercat de la por, un mercat que, creant un discurs fals, ens fa invertir en una sèrie de productes que ens creen una falsa sensació de seguretat. Un dels mercats en alça és el de les alarmes, el que, sense cap escrúpol, i sense preocupar-se de la repercussió social que pot tenir la seva actitud, ens bombardegen publicitàriament amb falses pors (robatoris, okupacions, accidents…,). O què dir de serveis que voregen la il·legalitat amb actituds de feixista de barri, com Desokupa? Un cop el sistema ha aconseguit que la policia no protegeixi els ciutadans, sinó que posi per davant la protecció de la propietat privada per davant de les necessitats de les veïnes, podem veure com el mercat de la por, la sobrepassa, i allà on no arriba la policia arriben els serveis privats.
La seguretat personal va molt més enllà de la protecció de les nostres propietats privades. Només cal reflexionar una mica per adonar-nos que les coses en què les veïnes ens sentim insegures no són tan tangibles. Seguretat és no haver de patir per arribar a les coses mínimes necessàries per a tothom; en definitiva, tenir coberts els drets: menjar, habitatge, treball, salut, educació, justícia, etc. Una societat on tothom té els mínims coberts és una societat segura.
Per tant, quan ens referim a seguretat, hem de tenir una visió molt més oberta. I quan busquem solucions a aquest problema ens adonem que cal una redistribució de recursos dedicats a la seguretat. Per a reforçar la seguretat entre les veïnes de Terrassa i que la seva sensació de seguretat augmenti, cal refer i construir xarxes comunitàries, regenerar barris degradats amb petit comerç local, rehabilitar habitatges, gestionar la il·luminació al carrer i, per sobre de tot, cal un treball actiu en l’àmbit social. Cal redefinir el paper de la policia amb un canvi profund del model de seguretat de la ciutat. Més intervenció social i menys uniformes, aturar les batudes policials de marcat caràcter racial. En definitiva fer dels barris de Terrassa uns barris amables accessibles i vius.
És preocupant que polítiques que s’han demostrat ineficients per a gestionar conflictes de seguretat i convivència es brandin de forma acrítica. Davant de la recepta placebo de càmeres i policia, exigim més mediació, construcció de comunitat, vincles i vida digna.
