A la meva ciutat hi ha gent que no dorm perquè escriu, que viu amb soroll al seu cap, sons de poesia sense ser poetes. Aquests que escriuen, que escriuen perseguint somnis; anhels d’un mateix, miralls dels teus anhels. Aquests que caminen, miren, apunten… I després volen.
Omplen les seves llibretes de línies amorfes, portades per l’aire, escrites sobre pupitres improvisats que mai seran pupitres. Somien amb una portada. Dormen amb els seus personatges i parlen amb ells; els fan que s’estimin, que s’odiïn, que siguin crítics i intenten que captivin. No sempre poden, no sempre brillen, sempre ho intenten.
A la meva ciutat hi ha gent que escriu, ho fa prop de tu, i de mi. Terrassa és la meva ciutat, la meva lletra, la meva inspiració; sense partits, sense ideals, sense equips. Terrassa és la meva ciutat amb tota la seva gent, que pateix, lluita i estima. Aquest Sant Jordi, Terrassa té els seus llibres, la seva pandèmia de lletres, la seva vacuna de somnis que es compleixen.
Aquest Sant Jordi… escriptors de Terrassa!
