El 10 de desembre de 2018 Terrassa municipalitzava el servei d’abastament d’aigua potable, convertint-se d’aquesta manera en la primera gran ciutat catalana que deixava la gestió directa d’aquest servei bàsic en mans de l’administració local. Es creava una societat municipal, Entitat Pública Empresarial Local (EPEL), anomenada Taigua i es constituía l’Observatori de l’Aigua, un òrgan participatiu amb representats dels principals agents empresarials, socials i polítics de la ciutat. El camí per arribar a aquesta municipalització no va ser fàcil i, fins i tot, l’aleshores alcalde Jordi Ballart va assegurar que va dimitir i va estripar el carnet socialista en assegurar que havia patit “assetjament” per defensar aquesta opció.
Sigui com sigui, a mitjans de 2018 culminava un lent procés -amb litigis inclosos- que marcava un abans i un després a la nostra ciutat. Per això, dins dels actes de celebració dels 5 anys de Món Terrassa hem escollit Taigua com un dels grans temes que han marcat la nostra ciutat en aquest quinquenni de la nostra curta vida. En aquest primer article focalitzem la mirada en l’empresa i el seu funcionament, però més concretament en el cicle de l’aigua, és a dir, en tot el procés -minuciós i complex- que condueix l’aigua des del riu Llobregat fins a l’aixeta de casa nostra. I ho fem, acompanyats de les imatges de Cristóbal Castro i de les explicacions facilitades des de Taigua.
1. Riu Llobregat: Terrassa s’abasteix de forma majoritària, en un 80%, de l’aigua procedent de l’entorn del riu Llobregat. Només un 12 per cent procedeix dels pous i de la xarxa de mines de Terrassa, i un petit percentatge (un 8%) es compra a l’empresa de la Generalitat de Catalunya, ATL, que produeix aigua potable. L’aigua del riu Llobregat es tracta a l’estació de tractament d’aigües potables (ETAP) que es troba situada al terme municipal d’Abrera, i quan arriba a casa nostra ja es troba totalment tractada, desinfectada i potabilitzada. Cada any s’extrauen i potabilitzen des del riu Llobregat uns 13.000 milions de litres d’aigua (12.767.520 m), el que seria l’equivalent a gairebé cinc vegades el volum de la piràmide de Kheops (2.600.000 m).
2. El laboratori d’anàlisi: Com ja hem dit anteriorment, tota l’aigua que s’agafa directament del riu Llobregat ha de ser potabilitzada abans de ser conduïda fins als dipòsits que abasteixen Terrassa. Abans però, el que es fa és analitzar-la per veure quins components hi ha, i després, es neteja per tal de garantir-ne la seva qualitat. Aquest procés es fa en els laboratoris que hi ha acreditats, i es realitzada cada dia de l’any, sense interrupció. Aquest procés és bàsic i imprescindible, i ha estat clau per prevenir i erradicar les grans epidèmies de segles passats, com el tifus o el còlera.
3. Tractament de l’aigua: Un cop analitzada es passa a la zona de tractament, a la mateixa planta d’Abrera. Aquest tractament comprèn diferents processos químics. Per una banda, l’oxidació amb permanganat potàssic, amb la qual s’alliberen aquells components no desitjats. Després, la floculació, gràcies a la qual es decanten per gravetat altres compostos rebutjats. La filtració amb sorra i la filtració amb carbó actiu, per retenir els compostos orgànics. I, finalment, la desinfecció amb clor -el procediment més estès per desinfectar les aigües de consum ja que elimina tots els microorganismes i que és obligatori per ell-. Taigua subratlla que és aquest procediment de cloració, juntament amb els components de la llera del Llibregat el que confereix a l’aigua aquest gust característic que no acaba d’agradar a la població, i que s’està intentant millorar.
4. Les bombes d’impulsió i canonades: Un cop tractada i potabilitzada arriba la part de fer arribar l’aigua des d’Abrera fins als dipòsits de Terrassa. Com es fa? Doncs amb un grup de bombes, amb un total de 6.400 kw de potència, ja que cal tenir en compte que s’ha de salvar un desnivell de 270 metres -una comparativa ens situaria a l’última planta de la Torre Eiffel de París- i que ha de recórrer un total de 58 quilòmetres de canonades d’impulsió, de 70 centímetres de diàmetre. En total, cada any, les bombes impulsen 13 mil milions de litres d’aigua, o el que seria el mateix, porten cada dia més de 35 mil tones d’aigua -l’equivalent a 1.130 camions de la mida més grossa que pot arribar a circular- fins a Terrassa. No és poca cosa i no es fa des de fa dos dies. De fet, l’any 1943 es va posar punt i final a la mancança d’aigua a la ciutat, gràcies a l’arribada de l’aigua procedent del Llobregat.
5. Els dipòsits: Però a on van a parar totes les canonades d’aigua vingudes de la planta d’Abrera? La resposta la tenim ben visible i es troben uicats en diferents punts de la nostra ciutat. En total, Terrassa compta amb 22 dipòsits amb una capacitat conjunta de gairebé 41.000m. És gràcies a la seva ubicació elevada, dalt del turó, que permet que quan obrim l’aixeta, aquesta aigua baixa amb força i sense talls, a la casa nostra. El principal, per la seva gran capacitat d’emmagatzematge -de 10 milions de litres- el trobem a Can Boada. Es va construir l’any 1943 i va entrar en funcionament tres anys després. Destaca per la seva forma circular amb una coberta de volta tòrica i va ser l’element clau per finalitzar amb èxit el primer projecte de portar l’aigua des del Llobregat. L’útlima intervenció per rehabilitar-ne la seva estructura principal es va dur a terme l’any 2012.
Des dels dipòsits repartits per Terrassa, l’aigua arriba a les llars a través de 550 quilòmetres de canonades, o el que seria equivalent, la distància que separa Terrassa de Donosti o de Madrid. Aquestes canonades tenen un diàmetre més petit que les d’impulsió (que recordem que feien 70cm) i donen servei les 24 hores del dia els 365 dies de l’any, perquè d’aigua en necessitem cada dia i a tot hora. En els darrers quinze anys, des de Mina, primer, i ara Taigua s’han procedit a renovar una mitjana anual de 7 km de canonades d’aquesta xarxa. Cada any hi ha intervencions programades per millorar la xarxa i hi ha equips de guàrdia que vetllen pel bon funcionament i per resoldre qualsevol incidència de la manera més ràpida possible.
6. Sistema de telecontrol i reparació d’avaries: És des de la seu central al carrer Societat, 30, de Terrassa, i des de l’estació de tracatament d’aigües potables, que Taigua realitza el seguiment constant de tota la xarxa de distribució. En el modern sistema de telecontrol s’hi poden veure totes les interconnexions de la xarxa, el funcionament i l’estat dels dipòsits, i el funcionament de les bombes d’elevació i de totes les vàlvules de pas. I també es fan constants analítiques al llarg de tota la distribució per supervisar la cloració i garantir la qualitat de l’aigua. Per tant, es pot controlar tot el recorregut que realitza l’aigua, des de l’inici al final. Per intentar minimitzar al màxim les afectacions que puguin tenir les avaries, es va construir la xarxa en forma de malla. Quan es produeix una avaria només es pot actuar de dia, ja que en hores nocturnes les ordenances municipals prohibeixen fer soroll. L’única opció passa per aturar el rebentament i esperar.
7. Ús de l’aigua a Terrassa: Abans parlàvem de la quantitat diària d’aigua que circula per les canonades i s’emmagatzema als dipòsits. En aquí sabrem quin és el consum que els egarencs fan d’aquesta aigua: cada mes es consumeixen 7.000 litres d’aigua a cada llar, el que significa una mitjana de 21 m al trimestre i que extrapolat a totes les cases de la nostra ciutat són 34.800.000 litres d’aigua. Els estudis realitzats per Taigua, indiquen que del total de l’aigua subministrada per al consum domèstic, s’estima que menys del 10% és per al consum de boca (beure i cuinar), la resta s’utilitza en electrodomèstics i en la higiene.
El consum d’aigua per a ús domèstic suposa un 91,5% del total, només un 8,5% és per ús industrial o comercial (3 milions de litres). Aquesta distància percentual s’ha anat incrementant en els darrers anys, ja que la ciutat ha perdut la majoria de la indústria tèxtil, una de les més grans consumidores d’aigua. Així, per exemple, el 1970 el consum industrial era el doble que el domèstic, cap al 1975 s’igualaren i a l’entorn del 2000 el consum domèstic ja va passar a ser el doble de l’industrial. Tot just fa cinc anys, el consum domèstic respecte a l’industrial ja és 8 cops més elevat.
8. Qui és Taigua? L’empresa municipal de l’aigua nascuda l’any 2018 compta amb un equip format per més de 100 professionals (enginyers, químics, informàtics, administratius, operadors, economistes, etc) que donen cobertura a diverses àrees i serveis. Des del departament responsable de les instal·lacions, del manteniment i de solucionar les avaries; fins a l’àrea de gestió amb els usuaris per resoldre dubtes, tramitar i pagar factures, i tot allò referent al contracte; passant per les àrees de tecnologia, de recursos humans, de control de qualitat i de comptabilitat. Com a empresa pública, destaca l’àmbit social i d’orientació i ajuda a aquelles famílies més vulnerables de la ciutat. Segons dades de l’empresa recollides poc abans de la pandèmia, diàriament s’arriben a atendre prop de 180 trucades telefòniques i més de 120 visites presencials. Cal destacar que cada dia es resol una mitjana de 300 gestions relacionades amb el servei de subministrament.
