El recentment reelegit president de la Cecot, Xavier Panés, ens rep al seu ampli despatx de l’imponent Institut Industrial, seu de la Confederació Empresarial Comarcal de Terrassa del carrer de Sant Pau. Però encara més que quan va començar el seu primer mandat el 2022, Panés intenta que l’organització que representa amb una quarantena de gremis i associacions professionals catalans transcendeixi les fronteres de la ciutat per influir com a vicepresident de Foment del Treball i vicepresident de la Cepyme espanyola.
Terrassenc resident a Caldes de Montbui, on és conseller delegat de la companyia de fusteria d’alumini Tecmesy Ibérica, el seu objectiu és ser un dels interlocutors privilegiats del sector industrial amb els governs de Barcelona i Madrid. I d’aquestes relacions ens parla en aquesta entrevista ara que s’ha publicat el primer baròmetre semestral de la confederació. Com a principal lectura, l’economista Oriol Muntanyà responsable del baròmetre n’extreu que “després de molts anys, gairebé des dels anys vuitanta del segle passat, la indústria catalana està recuperant activitat i dimensió”. Un Panés realista, però voluntàriament optimista també reflexiona sobre el moment de Terrassa en el marc català.
Què és el que el va acabar fent decidir de tornar-se a presentar?
El fet que vam començar molts projectes, i aquests projectes no estan acabats, estan començats. I, la veritat, et falta feina per fer i és apassionant.
Ho pot compaginar amb les seves altres obligacions empresarials?
Hi ha dies millors que altres, però ens anem sortint com podem. No és fàcil.
Com qualificaria el moment que viu ara mateix la Cecot?
Sona fatal, dient-ho jo que soc el president, però diria que estem en els millors moments de la història. I es pot mesurar de moltes maneres. Des d’un punt de vista de nombre d’associats, de nombre de gremis o entitats empresarials i professionals. Des d’un punt de vista institucional, també diria que tenim la millor situació de la història.
Considera que ara són més influents?
Probablement. Encara que la paraula influent és molt dura.
A nivell polític, nota que els fan més cas?
Ens escolten. Cas, a vegades, menys del que voldria. Perquè quan tu proposes una cosa, t’agradaria que s’apliqués immediatament. Però les coses tenen uns tempos. Però influent en aquest sentit, poder sí. A més, tenim accés a molts llocs que no havíem tingut mai.
Per exemple?
A la Ceoe (Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials). Procuro anar-hi cada quinze dies. Tot i que és un lloc que és de Foment del Treball, però ser-ne vicepresident ens dona un accés. I amb una relació molt òptima amb el seu president, Josep Sánchez Llibre. I tenim una vicepresidència de Cepyme (Confederació Espanyola de la Petita i Mitjana Empresa), que no s’havia tingut mai. Hi ha molts llocs on estem per donar veu a les empreses sòcies de Cecot i el seu teixit empresarial.
Els veuen com a una patronal de Terrassa o més enllà?
Sempre serem una patronal de Terrassa, perquè hem nascut a Terrassa i els nostres orígens són aquí i n’estem molt orgullosos. Però diria que és una patronal amb seu a Terrassa. Avui, amb la tecnologia, fa molt difícil acabar situant una patronal o un gremi en una àrea geogràfica. El fet que puguis arribar amb internet a qualsevol part del territori, fa difícil enquadrar una patronal en un lloc concret. Sí que tenim més pes al Vallès Occidental, l’Oriental, la part de Barcelona, alguna zona del Baix Llobregat, el Bages. De fet, hi ha moltes empreses que se’n van al Bages, inclús a Osona. És aquesta Catalunya darrere de Collserola. I ens lliga més no tant el fet territorial com l’industrial. Això és el que ens diferencia per haver nascut de sectors purament industrials.
Els fan més cas quan parlen, precisament, de temes industrials?
Sí, crec que sí. Encara que no el que voldríem.
Què demana quan va en representació de la Cecot i el que segueix sense complir-se?
Nosaltres defensem la indústria perquè hi creiem. I, a més, situem-nos en el moment d’ara, amb una situació demogràfica que pot provocar dificultats, de fet provocarà dificultats per mantenir l’estat del benestar. Perquè és difícil amb l’estructura actual mantenir-lo, a no ser que tinguis sous més elevats. I això ho porta la indústria. Normalment, la indústria té associat convenis col·lectius i sous més elevats. Aquests sous elevats permeten, no només que aquella persona cobri més, sinó que també l’administració cobri més. I això li faci disposar d’uns recursos per permetre fer front a la despesa de l’estat de benestar. Que jo crec que cap de nosaltres hi volem renunciar. Això ens fa pensar que la indústria és una bona solució. Què és el que no va? El gran error que hem comès molt de temps és esperar que una cosa concreta resolgui la política industrial. No, la política industrial és una suma de moltes petites coses. I aquestes coses les sabem tots: millorar el tema administratiu, la burocràcia, la simplificació administrativa, que permeti no perdre temps, no perdre recursos en coses que potser no caldria o la disponibilitat de sòl industrial per fer ampliacions de l’empresa.
En aquest sentit, fa poc van presentar un estudi de polígons industrials on es queixaven que estaven molt malament. També a Terrassa…
Sí, i no només aquí. El tema de Terrassa jo diria que és extensible a quasi tot Catalunya. Però es tracta de polígons on ja hi ha terreny. Polígons que existeixen i que no els cuidem. Que no hagis de llogar un 4×4 per anar-hi, o amb problemes de seguretat, o que realment arribi la potència elèctrica. Però aquests ja tenen un polígon i uns metres. El problema està que falten metres. Has de tenir més metres quadrats per poder posar empreses, per posar indústria. I seguint les normes, no dic que ens les saltem. Aquesta és una altra d’aquestes palanques. Després, hi ha el tema fiscal. No per no voler pagar impostos, sinó perquè els impostos no facin que la teva actuació empresarial es freni o no sigui prou productiva. I el tema del talent. En diem talent, però bàsicament és el fet que jo vull una persona per treballar i no la trobo.
Els empresaris no troben personal qualificat…
Ni qualificat, ni menys qualificat, no trobes personal. No hi és.
Això fa inexorable aquesta cursa cap a una economia només de serveis, de poc valor afegit, de turisme i que el tema industrial no remunti?
No, les dificultats en el sector industrial també les tindran en el sector turístic. Estem buscant gent que no ha nascut. No hi és i es necessita gent per l’activitat. Després hi haurà activitats amb menys valor afegit, on potser serà, entre cometes, més fàcil trobar-ne. I, per certes coses, serà més difícil perquè requereix que aquella persona s’hagi format.
Està content amb els pressupostos que s’han d’aprovar de la Generalitat?
Estic content que hi hagi pressupostos. Tenir un instrument com són els pressupostos és bàsic. Després, estaràs d’acord o no. Des d’aquí, tenim certes crítiques perquè entenem que els pressupostos no donen la rellevància o la importància que hauria de tenir al món de l’empresa. Suposo que qui està en el món sanitari dirà el mateix, però jo parlo del nostre. I entenem que el pes que té el món de l’empresa en aquests pressupostos, que creixen quasi 9.000 milions respecte al 2023, els últims que es van aprovar, ha baixat en percentatge. Hi ha més diners? Sí, però respecte al total el percentatge és inferior. La qual cosa vol dir que el pes del món de l’empresa, el món del treball, perquè és la conselleria d’Empresa i Treball, s’ha reduït. Són números.
Tenim un conseller terrassenc, el Miquel Sàmper…
Cert.
Però deu haver de fer un equilibri de forces entre els diferents departaments…
Exacte. Imagino que ell ja ho deu intentar. Però, clar, és repartir uns recursos més o menys escasso.
La setmana passada es va signar el Pacte Nacional per la Indústria i la Cecot hi és com a membre de Foment del Treball. És un bon signe, suficient?
Jo crec que sí. Si una cosa hem de fer amb la indústria és que tots hi estiguem d’acord, amb aquests projectes i cap on volem portar-los. Cada ics anys, en funció del govern que hi hagi, no podem anar canviant cap a un lloc o altre. El fet de posar-nos d’acord patronals, sindicats, govern, partits polítics, que m’agradaria que tots hi estiguessin, crec que és positiu. Serà la solució? No, no ho serà. Però és un camí que espero que puguem explorar i optimitzar. Tot i que part d’aquests diners no són diners de nova inversió en el món industrial, sinó que són diners que ja hi estaven dedicats i que se’ls ha posat tots junts.
El Sàmper parlava en l’acte de Reconeixement dels Premis Empresarials al Vallès Occidental a Rubí de la Pimec (Petita i Mitjana Empresa de Catalunya) de 5.000 milions d’euros en cinc anys que poden tenir un efecte multiplicador. I també que, en dos o tres mesos, hi ha d’haver un instrument de col·laboració pública-privada. Quina confiança els fa a aquests anuncis?
L’experiència em demana cautela amb aquests anuncis. No al Miquel Sàmper, sinó en qualsevol àmbit polític. Aquests anuncis els has d’agafar una mica amb pinces i esperar. El que no vol dir que no es faci, però en principi esperem.
Quina relació té amb la Pimec i el seu president, Antoni Cañete?
Correcta.
No sé si són competència o es complementen?
Ens hauríem de complementar, però a vegades fem competència. Les coses com siguin. Però tenim una bona relació amb l’Antoni Cañete.
Precisament, Cañete reclama una llei estatal d’Impuls al Creixement Empresarial. Ho demana vostè de la mateixa manera?
Ens queixem que tenim massa activitat legislativa. A mi, m’agradaria aprofundir més què és una llei de creixement empresarial. El que hem de fer és ajudar que les empreses creixin. I per ajudar a fer que creixin hem d’intentar reduir, en aquest sentit, les traves administratives que hi hagi. Hem d’intentar que la fiscalitat apunti cap a la productivitat i que no sigui un pes per millorar l’empresa. Al contrari, inclús fomentar que aquesta empresa creixi. Vol dir també facilitar que es trobin els elements per poder contractar gent qualificada. Vol dir apostar clarament per l’automatització, per la indústria 4.0. Al final, el que busca l’empresa i el que li permetrà créixer és incrementar la productivitat. Si incrementes la productivitat, creixeràs. Si no, no creixeràs.
El preocupa la inestabilitat política a Espanya? I podrien haver-hi eleccions anticipades…
La inestabilitat, dintre del que fem les empreses, sempre és una mala consellera. No ajuda mai. De la mateixa manera que uns pressupostos no aprovats generen certa inestabilitat, la inestabilitat política és l’expressió de la inestabilitat en la seva màxima potència. Efectivament, tot això no ajuda en res.
S’està encara més lluny, amb aquesta inestabilitat, de poder tenir un bon finançament per a Catalunya?
Possiblement, la inestabilitat fa més difícil que aquest finançament s’ajusti a la realitat del país.
El compliment d’aquests pressupostos catalans també depèn, de fet, de l’estabilitat política espanyola per a negociar de forma més ambiciosa les seves reclamacions com a empresaris…
Els pressupostos d’aquí, els de la Generalitat, ara sembla que s’aprovaran i és un pas endavant. Però una cosa són els pressupostos i una altra cosa és el finançament a Catalunya. El finançament a Catalunya, de moment, tenim el que tenim. No s’ha modificat i aquesta inestabilitat ens fa encara tenir sobre la taula la pregunta de com s’acabarà. No ho sé, no ho sap ningú.
Vostès no són partidaris de fer, per decret, la jornada de 37 hores i mitja, d’altra banda.
Òbviament, no. És que no té cap mena de sentit. Si una cosa ha funcionat durant els últims anys, des que es va instaurar la democràcia, és precisament que hi hagi una negociació entre els afectats, que són les empreses i els treballadors. I les empreses i els treballadors han demostrat que, amb inestabilitat política inclosa, s’han posat d’acord. Estàs parlant del que ells coneixen i saben el que els convé i el que no. I s’han posat d’acord sempre. Perquè, a més, això et permet segmentar-ho molt bé. Per exemple, el que serveix per a un determinat sector, potser no serveix per a un altre. I, per això, el sector del metall arriba a uns acords, i el sector de la química arriba a uns altres, i el de la fusta a uns altres. Però, bàsicament, el que jo nego és que l’Estat, l’administració, hagi d’interferir. I molt menys d’aprovar una cosa per reial decret. Que no vol dir que no estiguem a favor de la reducció de jornada. Amb el que no estem d’acord és que ningú, i em refereixo a l’administració o al govern, imposi una cosa per llei. Hi ha molts convenis que estan per sota d’aquestes hores. En tot cas, qui ho ha de parlar són els treballadors i els empresaris.
La regularització d’immigrants s’està fent bé?
És una pregunta o una resposta de sí o no?
Formulada diferent, era necessària?
Si hi ha el fet d’una sèrie d’immigrants que ja estan aquí, regularitzar-los no em sembla malament. De totes maneres, ja estan aquí i és millor que sigui així. Si, a més, tens la possibilitat que trobin feina i puguin treballar, doncs millor. Perquè no els estan regularitzant per estar asseguts sense fer res. És perquè puguin construir la seva vida, que és el que tots volem fer, nosaltres i ells. Però haig de posar una cosa en contraposició perquè em sembla rellevant. Ja que estan aquí, nosaltres, les empreses, som qui millor els podem ajudar que construeixin un futur. Perquè nosaltres també tenim necessitat que la gent treballi. És molt diferent de dir que nosaltres volem immigració perquè necessitem gent a la feina. Perquè estaríem tractant, i això la Cecot no ho farà, aquestes persones com una commodity, com un recurs més. Necessitem carbó, necessitem petroli. Ull, són persones i, des de la Cecot, nosaltres sempre construïm les empreses pensant que aquestes estan formades per persones.
Estan aquí i nosaltres els podem ajudar perquè tenim aquesta necessitat, doncs endavant. Els temes dels penals que els hi demanen, s’hagués pogut fer diferent? Poder sí, s’hauria pogut assegurar que això no és un efecte de crida. Sí, alguna cosa diferent s’hauria pogut fer. Però la regularització en si no ens sembla malament. De fet, i torno a la piràmide d’edat, pensem que aquesta situació, no només no baixarà, sinó que s’incrementarà. Necessitarem més gent per treballar i, si venen, perfecte. Ara, que aquesta selecció de personal es faci d’una manera més rigorosa, d’acord amb la Unió Europea, perquè sí que hauríem de coordinar-ho.
Respecte a la situació mundial, les coses en els últims mesos encara es compliquen més. Té confiança amb una calma de la situació geopolítica que ajudi també a veure un horitzó més clar a nivell econòmic?
Fins a la següent bufetada, sí. En principi, el que ens ocupa més a curt termini és el tema de l’Iran i els Estats Units en el qual em sembla que no hi ha cap voluntat de fer créixer aquest conflicte. Espero que això relaxi la situació. Espero també que Israel afluixi amb les seves actuacions al Líban. I això ens permeti tornar a una certa normalitat. Deia el tema de la bufetada perquè, des de fa un any, hi ha uns vaivens que fan néixer situacions complicades i tampoc en descarto una altra. Estem ja habituats a una màxima volatilitat… Feia unes setmanes, el conflicte obert entre els Estats Units i l’Iran feia pensar que es complicaria molt més, amb el que ocorre a l’estret d’Ormuz. I, ara, sembla que pugui haver-hi una solució.
Ha vist com ha afectat directament les empreses de la confederació?
Sí, les empreses de la Cecot i les no Cecot, a totes ens ha afectat amb un increment de costos. Els costos energètics han pujat, i els de transport, en conseqüència, també. I hi ha hagut dificultat de proveïment en algunes empreses. No com altres vegades, però hi ha estat. I, avui en dia, qualsevol conflicte d’aquests té conseqüències i molt més ràpides del que ens podíem imaginar.
Tornant a Terrassa, com veu l’estat de la ciutat en aquests moments?
Crec que està entrant ja en un procés preelectoral, perquè l’any que ve hi ha eleccions municipals. Hi ha aspectes a millorar, clarament. Com és el tema dels comerciants al centre de Terrassa. Es queixen de certes coses, d’inseguretat, entre altres. L’Ajuntament crec que ha actuat correctament en altres aspectes, com per exemple en el tema dels polígons industrials. Ha incrementat bastant la inversió perquè hi hagi més metres quadrats.
Tot i que aquestes noves urbanitzacions de polígons van més lentes del que es voldria…
Sempre. Hi ha uns tempos i sempre va més lent. Hi ha llums i ombres. I espais grisosos. Però l’important és que Terrassa té una capacitat, una potencialitat extraordinària. I ja fa uns anys que ens falta explotar-la i posar-la en valor. I el fet que hi hagi en una ciutat una entitat com la Cecot mateixa, la quantitat d’associacions de la societat civil que treballen i senten a la ciutat, la Mútua, LaFACT…
Malgrat que algunes més que centenàries hagin desaparegut, com Caixa Terrassa…
Sí, tot té una evolució. Però n’hi ha d’altres que encara es mantenen. Trobaràs poques ciutats, no a Catalunya sinó a Espanya, que tinguin aquesta vitalitat. I una de les coses que ha de fer l’Ajuntament és saber-ho catalitzar i conduir, i aprofitar-ho pel bé de tots els terrassencs.
Fins a quin punt la ciutat pot seguir el ritme que se li exigeix amb el creixement actual o potser falta més diàleg polític?
Diàleg polític mai està de menys. I sempre ens en faltarà. El fet que els diferents punts de vista d’una ciutat dialoguin, es posin d’acord, sumin, això és el que falta que a Terrassa es vegi.
Què és el que creu que Terrassa necessita per a seguir-se desenvolupant?
En l’aspecte d’infraestructures, però també en altres nivells. Crec que l’administració local de Terrassa hauria de parlar, no només amb els partits polítics, sinó que s’hauria de posar molt d’acord amb totes les entitats socials per construir aquest futur que, sens dubte, és brillant. Tenim moltes coses que altres ciutats no tenen. Però això ho farem entre tots. Nosaltres sempre hem sigut uns defensors de la famosa col·laboració pública-privada: deixeu-nos els privats també dir alguna cosa! El privat no va en contra del servei públic. No està en cap lloc escrit que el públic només ho pugui fer l’administració. LaFACT (Factoria Cultura i Social de Terrassa, depenent del BBVA) és un exemple claríssim. Fa una funció social impressionant i és una entitat privada. I una cosa no està renyida amb l’altra, al contrari.
Jo aquí trenco una llança per dir que els serveis públics no són només una cosa de l’administració. De fet, ho fem perfectament. Es demostra amb fets. Dic la LaFACT com n’hi ha tantes altres. L’any passat, a la Nit de l’Empresa, vam premiar La Fageda (cooperativa del sector alimentari). I la vam premiar amb aquest sentit. Pel fet que una entitat privada, sense ànim de lucre, pot fer un servei social tant o més important que el d’una administració pública. La societat civil pot fer moltes coses. De fet, les fa. Però, a més, les fa amb resultats millors inclús que la funció pública.
Li fa por que s’enrareixi el debat polític local i aquestes baralles impedeixin tirar endavant alguns projectes?
Sempre fa por això. Estem massa acostumats a nivell local, a nivell autonòmic o a nivell espanyol, a què passin criteris polítics per davant dels criteris d’eficiència o del que convé a la societat i a la gent. Posen per davant utilitats o avantatges que, a la majoria de nosaltres, ens costa d’entendre.
Durant aquests quatre anys, ha après a ser molt més franc a l’hora d’afrontar els problemes, quan té interlocutors davant, mantenint evidentment, les formes?
No sé si ho he après o no ho he après (riu). No, però les coses són com són. No es tracta de dir ara seré franc i ara no. No, les coses són com són. I nosaltres, a la Cecot, les veiem d’una determinada manera. I com les veiem, ho diem. Amb correcció, amb educació, i tothom hauríem de ser així. Nosaltres ho manifestem i ens posicionem.
Una cosa és dir-ho potser en privat i, una altra, públicament…
Intentem dir a tot arreu el mateix. El que passa, com deia, que a vegades no som suficientment escoltats.
I amb tot plegat com porta la conciliació familiar?
(s’ho pensa i riu). Amb molta comprensió per part de la meva família. No m’agrada massa parlar dels aspectes meus particulars…
No li pregunto per la seva privada…
Evidentment, que hi ha moments que la cosa és més difícil. Però són dies concrets. Suposo que això els hi ha passat a tots els presidents de la Cecot… Però l’endemà la cosa ja torna a la normalitat.
Per tant, es veu amb forces per a aquests altres quatre anys…
Oh, i tant! Amb forces i amb moltes ganes. És que hi ha moltes coses a fer! Si no ho fem, et dona la sensació que no has fet la teva feina. Jo en soc molt conscient. A mi, m’han posat una sèrie de gremis per fer coses. En quatre anys, hem aconseguit coses? Sí, clar. El fet que la Cecot hagi liderat d’alguna manera el tema de la reforma administrativa i aconseguit que el govern de Catalunya comenci a fer alguns passos. Però estem parlant de coses que no es fan en un any. I menys quan parles de temes polítics o que afecten polítics, que els tempos s’allarguen. Has d’estar a sobre i has de seguir insistint. En el tema de tornar a posar la indústria al mig i ajudar que les empreses tinguin el reconeixement i l’ajut que necessiten.
I no només la indústria, nosaltres aquí a la Cecot també tenim una gran presència del comerç. És un altre punt fonamental de com ajudar-lo i com conviu amb aquest altre comerç electrònic i encaixa amb les nostres ciutats. Que nosaltres volem sortir al carrer i tenir botigues obertes i que hi hagi vida, però al mateix temps hi ha un comerç electrònic que fa que la gent no surti a comprar. Això no és fàcil, perquè hi ha interessos per totes les bandes.
Jo estic molt content, molt animat. Em sembla que hem aconseguit una cosa que fa quatre anys ens vam plantejar de girar de ser un grup de gremis a una comunitat, una comunitat empresarial. Una comunitat on passin coses, on les empreses s’interrelacionin amb altres empreses. Hem d’aportar algun tipus de valor. Diem que encara estem construint una patronal del segle XXI. Que serà millor? No, serà diferent. Serà diferent perquè la gent som diferents. Hem d’aconseguir ser capaços d’aportar valors. De totes maneres, alguna cosa estarem fent bé en aquesta direcció quan tenim més associats que mai.
