Terrassa, brou de cultiu per a joves artistes

El sector de les arts no passa un bon moment, però els cinc protagonistes d'aquesta història no es rendeixen i lluiten pel seu somni

Per a un sector tradicionalment precaritzat com la cultura i l’art, la pandèmia del coronavirus ha aparegut per a convertir-se en la gota que ha fet vessar el got. L’Observatori de la Cultura. Fundació Contemporània recull dades desoladores pel sector: amb una pèrdua del 29% dels seus ingressos en 2020, preveu un augment el 2021 fins al 35%. A més d’un panorama desesperançador per aquells que conformen la indústria: el coronavirus ha destruït l’ocupació en un 60% de les organitzacions culturals. Un fenomen que es reflecteix també a les comunitats autònomes com Catalunya. El CoNCA al seu Informe Anual sobre l’estat de la Cultura i de les Arts del 2019 reflecteix unes mancances que porten arrossegant-se dècades a aquest país. Finançament deficitari i precarietat són les paraules que han definit la cultura espanyola durant anys. De manera que, un assot com ho ha sigut la COVID-19, no podria més que incrementar la gravetat de l’assumpte.

Terrassa, amb una tradició artística històrica, no es podia quedar a la cua de tot l’ocorregut. Considerada per la UNESCO com “ciutat de cine”, seu del Festival TNT, però també coneguda com la “capital catalana del jazz”, la ciutat egarenca congrega un gran nombre de centres artístics de renom com l’ESCAC o el Centre Cultural. Un perfecte brou de cultiu per a impulsar una indústria que no es podria sostenir sense aquells que li donen esperances i propòsits de futur: els i les joves artistes egarenques. Tot i que el futur –i ara també el dia a dia– és incert, l’art segueix sent l’aposta de molts joves de la localitat que decideixen endinsar-se en l’aventura i els prejudicis que aquesta disciplina comporta. Uns de forma més amateur, altres professionalment, però tots amb el mateix sentiment: amor i passió.

Laura Pajuelo a l’escola Flawless Dance School | Mireia Barato

La Laura Pajuelo fa més d’una dècada que fa teatre musical. Tot el que ha fet a la seva vida ha tingut relació amb les arts escèniques: després de cursar batxillerat escènic, als seus 21 anys està estudiant el grau de Comunicació Audiovisual a la UAB, i ha sigut justament en aquest moment quan s’ha adonat que pot connectar la seva afició amb la seva futura dedicació professional. Tot i que no contempla dedicar-se al teatre musical “perquè el món de la interpretació musical és molt competitiu”, té clar que continuarà actuant tot el temps que li sigui possible. Perquè com ella mateixa afirma: “el que m’aporta el teatre no ho canviaria per res del món”. I com diu la cançó: per amor a l’art.

El Pau Gonzàlvez, en canvi, té clar que està fet per a dedicar-se professionalment a algun àmbit artístic. Des de petit es va interessar en la música i amb 6 anys va començar a tocar el piano amb una professora particular. Aquesta ha sigut l’única formació que ha tingut en llenguatge musical, però ser autodidacta li ha obert moltes portes i interessos diversos. Del piano va passar a la guitarra i, els últims anys, d’aquestes predileccions ha passat a una altra sense adonar-se: el teatre musical, que “l’apassiona”. Tot i que pel Pau “sempre ha sigut un somni poder formar un grup de música”, vol apostar pel teatre musical professionalment cursant aquesta especialitat a l’Institut del Teatre.

Maria Quero a l’escola Flawless Dance School | Mireia Barato


Però si hi ha algú capaç de parlar d’estar avesada al panorama, aquesta és la Maria Quero. Tot i només tenir 23 anys, ha passat per multitud d’escoles i formacions d’entre les quals destaquen Coco Comin o la companyia BOP Jazz Theatre a Londres i Trece Gatos a Madrid. Des dels 17 anys fins ara, la seva trajectòria li ha sigut útil per adonar-se del sacrifici que suposa dedicar-se a la dansa professionalment, però: “és una forma de vida en la qual sents tanta llibertat i creativitat que tot això guanya els inconvenients que et trobes”, diu la Maria. Les condicions, hores de treball i les qüestions econòmiques deixen bastant de desitjar, però la seva constància, aprenentatge i optimisme a l’hora d’enfrontar-se als problemes li han servit per triomfar al món de la dansa.

Anna Romero, a l’Escola d’Art i Disseny | Mireia Barato

Teatre, música i dansa són algunes de les primes disciplines que se’ns venen al cap quan parlem de cultura, però també la conformen moltes altres no tan reconegudes com el disseny. Entre una benzinera i un forn de pa es troba una de les seves seus egarenques: l’Escola Municipal d’Art i Disseny, un centre que ofereix des de cursos i tallers fins a cicles formatius. L’Anna Romero és una de les seves estudiants al grau de Disseny d’Elements per a l’Espectacle, un cicle molt minoritari. Tal com reconeix la docent del centre, Maria Eulàlia Polch, la riquesa d’aquest tipus de formacions queden a l’ombra: “és digne de donar a conèixer, perquè és un cicle molt potent, però que molt poca gent coneix”. Tot i que joves com l’Anna i el Joan Pérez, tenen clares les seves preferències: els seus futurs estaran on estigui l’art. En Joan per a dedicar-se a dissenyar joguines, l’Anna per dissenyar al món dels videojocs o creant històries.

Les inquietuds, expectatives i predileccions de cadascun d’aquests joves són distintes, però el que tots ells comparteixen és la il·lusió per voler seguir vivint l’amor per l’art durant molt més temps. No importen les dades d’ERTO a la indústria, tampoc les seves pèrdues de milions d’euros, ni el seu limitat pressupost o poc reconeixement. Aquests i molts altres joves continuaran apostant per les llums, la càmera i l’acció.

Joan Pérez a l’Escola Municipal d’Art i Disseny | Mireia Barato

Nou comentari