El dramaturg terrassenc Sergi Belbel ha trobat en Angle mort, escrita a quatre mans amb Roc Esquius, un terreny fèrtil per desplegar l’enginy teatral. La comèdia, que ha anat tornant a la Sala Versus Glòries des del 2021, converteix una crisi empresarial en un joc de perspectives en què cada gest compta i cada revelació obliga a reconsiderar allò que creuem saber. Una mostra de com el talent delcreador de Terrassa sap posar els mecanismes de la comèdia al serveis d’una realitat ben recognoscible.
El punt de partida és tan senzill com incòmode. Andreu, propietari d’una petita empresa emergent, reuneix els seus tres treballadors perquè els números no surten i ha de suprimir un lloc de feina. Incapaç d’assumir un acomiadament directe, intenta que algú accepti marxar “voluntàriament” a canvi d’unes determinades condicions econòmiques. Les cometes són significatives: darrere l’aparença de negociació hi ha la pressió de qui té el poder de decidir.
A partir d’aquí, la situació es complica amb aliances, traïcions, xantatges emocionals, acusacions falses i confessions sentimentals. També afloren irregularitats comptables que fan trontollar les posicions inicials. Esquius i Belbel dosifiquen la informació amb habilitat i permeten que l’espectador vagi reconstruint els fets a mesura que les aparences s’esquerden.
L’encert principal del muntatge és la manera d’organitzar aquesta descoberta. L’escenari es divideix entre el despatx d’Andreu i la sala d’espera dels treballadors. Durant bona part de la primera meitat sentim què passa al despatx, mentre a l’altra espai veiem accions i gestos el sentit del quals encara se’ns escapa. La segona part ens proporciona la informació que ens faltava. El títol pren així una dimensió escènica precisa: sempre hi ha una part de la realitat que queda fora del nostre camp de visió. Aquest dispositiu exigeix una sincronització rigorosa.
El repartiment, una de les grans virtuts
Qualsevol desajust pot malmetre un gag o entorpir la comprensió de la trama. Berta Bähr, Ramon Godino, Antonio del Valle i Rafaela Rivas hi responen amb un treball impecable de veu i gest, capaç de sostenir tant el diàleg com l’acció que transcorre en silenci. La coordinació del repartiment és una de les grans virtuts de l’espectacle. Andreu, interpretat per Ramon Godino, ocupa el centre d’aquest mecanisme còmic. La seva cantarella d’autoajuda –“Vinga, Andreu, som-hi, Andreu tu pots fer-ho”- retrata la inseguretat d’un cap que necessita encoratjar-se per afrontar les conseqüències de les seves decisions. Al seu voltant, Beatriu fa que la resistència una defensa davant la vulnerabilitat: Carles, el comptable, coneix els secrets de l’empresa, i Diana, la informàtica, qüestiona el sistema.
Les repeticions, les entrades i sortides de vodevil i la distància entre allò que saben els personatges i allò que sap el públic alimenten l’humor. Paraules com “maracujà”, “meló” o “sardana” es carreguen de significat i esdevenen detonants còmics. Sota les rialles, però, persisteixen la precarietat laboral, la vigilància tecnològica i la fragilitat de les solidaritats quan el lloc de feina està en joc. En aquest obra compartida amb Esquius, Sergi Belbel mostra com una comèdia d’embolics pot fer-nos riure i, alhora, afinar la mirada sobre les relacions de poder que travessen la vida quotidiana.
