Aquest proppassat cap de setmana, al principat hem consumit més d’un milió de mones. No podem perdre la tradició pasqual. Brindo amb cava català en celebrar la festa cabdal del món cristià. Per molt que el laïcisme de la societat actual pretengui un enfocament diferent,
el cert és que la Setmana Santa té arrels profundament religioses.

No em preocupa si el pastís és d’ous, brioix, xocolata, fruita, crema o mantega. La mona ja és un costum ben arrelat. Per a mi, des de sempre, ha estat, és i serà una monada. Tots els antecedents, però, són pagans, malgrat que el cristianisme els assimilés. La simbologia de l’ou es vincula a la gènesi del món. Durant l’Edat mitjana, però, les autoritats eclesiàstiques es proposaren assumir-ne la paternitat, lligant-ho a la resurrecció de Crist. Cercaven carregar-se ́n el caràcter laic. Passa quelcom semblant amb la tradició de “l ́ou com balla”, acoblat a la diada de Corpus (que, enguany, s ́escaurà el 16 de juny). Siguem seriosos i no barregem naps i cols.


La primavera ens recorda l’esclat de la vida. Cada mossegada de mona la interpreto com una mena de ritus empeltat a les ganes de què el meu cor bategui. Aquesta semiòtica em sotragueja l ́interior… Fins al punt que no la puc concebre (menjar) tot sol. Com diu la lletra
d’una cançó ben nostra, “el meu país és tan petit /que des de dalt d’un campanar / sempre es pot veure el campanar veí / Diuen que els poblets tenen por de sentir-se sols / i de ser massa grans / Tant se val ! És així com m’agrada a mi / No sabria dir res més”. Per això,
també, m ́agrada fer país.


Els padrins o els avis regalen a llurs fillols o néts un pastís rematat amb un ou de xocolata. L ́ou forma part d ́una simbologia vinculada a l ́arribada de la primavera i/o a rituals de fertilitat. No sembla pas un argument gaire rebuscat, atès que reflexa força lògica.


En alguns indrets, el fillol es veu obligat a cantar una petita cançó si vol que el padrí li faci el regal. Un exemple de text seria “Pasqua és avui / La mona vull / Domeu-me la má / que us la vull besar”. Tot plegat configura un entorno on regna la joia, l ́harmonia i el tresor de
refermar els lligams familiars.


El món actual no ens ofereix precisament un estol de motius per a viure ben cofois. Les ínfules megalòmanes d ́un seguit de dirigents polítics freguen la paranoia. Fins i tot el món de l ́esport s ́ha allunyat dels valors centenaris que sempre el presidien, plegant-se del tot a criteris purament mercantilistes. D ́aquest darrer cas, fa ben pocs dies tenim els tristos exemples en les confrontacions futboleres entre City i Atlético o Barça i Eintracht… Reprenent el fil inicial de la “mona”, doncs, bo fóra recuperar essències primerenques pel que fa a pau, goig, vida, lligams i ensenyaments associats al tresor d ́allò que som.

Josep Ballbè i Urrit

Nou comentari

Comparteix