Investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) han fet públic el contingut d’unes 2.500 cartes familiars d’entre els segles XVI i XIX d’arreu de Catalunya que permeten conèixer el dia a dia de l’època. Es tracta del projecte EPICAT, que ha permès endinsar-se en la intimitat de persones que mantenien correspondència habitual, documents que es mantenen guardats i preservats en 44 arxius de tot el país a partir de les donacions que han fet les famílies. L’impacte de la climatològica al camp, les pors als atacs de bandolers en trajectes entre pobles o l’amor entre dos homes són alguns dels elements destacats que s’han trobat entre les cartes. Ara s’han digitalitzat i compartit a la xarxa a través d’una base de dades accessible.El projecte va arrencar ara fa quatre anys de la mà de Javier Antón Pelayo, professor d’Història Moderna i Contemporània de la UAB. L’objectiu era conèixer la realitat del país més enllà de la informació ja documentada de manera oficial als llibres d’història, en un període ampli i on els protagonistes eren persones que parlaven a través de les seves línies dels problemes que amoïnaven el gruix de la població.
“La correspondència té el valor que ens permet endinsar-nos en facetes de la història que difícilment es podrien documentar d’una altra manera, no hi ha documents que ens permetin anar tan lluny”, explica Pelayo. Obrir una carta és com submergir-se en un viatge en el temps, parant l’orella en una conversa privada sense ser vist ni escoltat, i conèixer intimitats de persones que fa segles que ens van deixar.
La carta més antiga que ara per ara han localitzat data del 9 de juny de 1526, i amb un “molt expectable y magnífica senyora tia” arrenquen les línies que la religiosa Juana de Cardona enviava a la seva tieta, Hipòlita Roís de Liori i de Montcada, amb la qual li mostrava la seva alegria per un casament recent. “Els documents són importants perquè estableixen un punt de vista subjectiu, són immediates i efímeres, una conversa on sembla que hi participem quan la llegim”, destaca l’investigador.
Seria semblant a despenjar un telèfon fix mentre dues persones estan parlant per tafanejar què diuen, o mirar un WhatsApp d’un telèfon aliè, això sí, tot plegat amb segles de distància. Aquesta mirada única, més propera a la realitat del gruix de la població del que podem llegir a través de narracions oficials, ens aporta informació que pot semblar gairebé banal, com l’interès d’un familiar en què li facin un retrat o la preocupació per les pedregades i la seva afectació als conreus. En realitat, però, aporten informació detallada de preocupacions que tenien els habitants de l’època a Catalunya.
“Tenim la possibilitat d’arribar a la intimitat de les persones, aquestes cartes no estaven pensades perquè les veiés ningú, es pensava que havien d’estar sota secret”, assenyala Pelayo. Entre el material localitzat s’han trobat cartes poc habituals per a l’època, com ara una de 1840 on es desprèn l’amor entre dos homes amb unes lletres camuflades amb paraules d’amistat, o d’altres sobre la violència contra una dona discapacitada de 1825.
També n’han sortit algunes on es mostren les preocupacions sobre la salut o la meteorologia a l’hora de pensar en el conreu. “Eren els temes que els amoïnaven”, detalla Pelayo.
Les guerres, en primera persona
Entre la correspondència s’han trobat molts testimonis de conflictes armats. Uns exemples en són la Guerra de Successió, la del Francès, la Guerra Gran, les Guerres Carlines de primera meitat del segle XIX o el Conflicte de les Quintes.
“Tenim cartes de 1978 d’un noi de Vic que estudiava a Barcelona i que explica fil per randa el moviment de les tropes a la ciutat en ple Conflicte de les Quintes”, apunta Pelayo. “És una mirada subjectiva diferent a la dels diaris, a la que podríem trobar als arxius oficials o a la que podria produir un militar o un governador civil”, afegeix.
Entre la correspondència també s’han trobat referències a la perillositat de viatjar en determinades èpoques, fruit dels atacs de bandolers en trajectes que avui dia es fan sense més. “Es parla que els ciutadans de Barcelona no podien sortir de la ciutat, tenien por de creuar les muralles per si eren segrestats o violentats, així com el risc del transport entre Girona i Sant Feliu de Guíxols, amb períodes complicadíssims”, detalla Pelayo.
Els nens, protagonistes
La canalla sol ser un dels sectors poblacionals oblidats en els relats històrics, però la investigació duta a terme posa de relleu material que els més menuts van elaborar, i que ara surt a la llum. “En elles expliquen les coses que els interessen, excursions, quan anaven a banyar-se a la platja o al riu, són molt quotidianes”, assenyala l’expert.
Lluny de la impressió que es pot tenir que els pares no tenien preocupacions davant d’una possible malaltia dels seus fills, donades les seves recurrències i fatalitats, les cartes evidencien l’extraordinària estima que els tenien: “Desmunta la teoria que això no era així, que el nivell de mortalitat era molt alt i que els pares no patien tant, no era així, estaven molt pels seus fills i sentien quan es trobaven malament”, relata.
Del passat a la web
Tota aquesta correspondència ha estat ordenada, interpretada i transcrita per a poder-la tenir perfectament indexada. A més, a través del banc de dades de la UAB s’ha pogut traslladar a la xarxa de manera parcial perquè tot aquell qui ho vulgui consulti totes les cartes localitzades i analitzades, a través de la pàgina www.epicat.uab.cat.
Del total de cartes registrades, el 63,8% van ser escrites en castellà, i la resta en català. Els investigadors detallen que la llengua catalana en les cartes familiars va predominar fins la meitat del segle XVIII, però a partir de llavors s’inicia l’ús del castellà entre les famílies catalanes notables fins arribar a un ús majoritari a partir de la tercera dècada del segle XIX.
Una de cada quatre cartes les escriuen dones, mentre que pel que fa a nens i joves se n’han trobat un total de 185. Des del col·lectiu fan una crida a poder fer més gran aquesta base de dades i incorporar tantes cartes com sigui possible procedents d’arxius particulars, de manera que un patrimoni que ara pot estar oblidat en una antiga caixa de sabates passi a formar part d’un de col·lectiu, ajudant, així, a entendre millor com vivien els nostres avantpassats.
