Hi ha tradicions que formen part indiscutible del nostre patrimoni cultural, i els trabucaires en són una. El so sec dels trabucs, la indumentària d’època i la càrrega simbòlica que representen són elements que mereixen respecte i preservació. Però preservar una tradició no hauria de ser incompatible amb adaptar-la als contextos en què es desplega.
El cap de setmana passat, en el marc de la Culturassa, moltes famílies vam tornar a viure una situació que, malauradament, no és nova. Allò que havia de ser un moment de celebració compartida —una cercavila pensada, en gran part, per als més petits— es va convertir, de cop, en una experiència d’angoixa. Crits, plors, infants amb por, famílies marxant precipitadament… tot plegat, provocat per les detonacions sobtades dels trabucs en un entorn que, per naturalesa, hauria de ser amable i acollidor.
No es tracta d’estar en contra dels trabucaires. Al contrari. Formen part de la nostra cultura popular i, al meu entendre, podrien tenir el seu espai, especialment en contextos com correfocs o altres actes on el soroll i la pirotècnia ja són elements esperats i assumits. En aquests escenaris, les famílies poden decidir lliurement si hi volen participar o no, amb coneixement de causa.
El problema apareix quan aquesta mateixa intensitat irromp en cercaviles infantils, on els nens i nenes hi acudeixen amb unes expectatives ben diferents: veure gegants, capgrossos, bastoners o d’altres figures del bestiari terrassenc que desperten admiració, no por. En aquests casos, la presència dels trabucaires no només desentona, sinó que pot arribar a ser contraproduent.
Cal dir-ho clar: ni tan sols les orelleres de protecció auditiva resolen la situació. Perquè no és només una qüestió de volum, sinó de l’impacte sobtat, de la sorpresa, de la dificultat dels infants per entendre i anticipar aquests estímuls. Parlem de taquicàrdies, de plors inconsolables, de nens que associen una festa amb una experiència negativa. Potser ha arribat el moment de repensar la convivència entre tradició i context.
D’ordenar millor els espais i els actes, de garantir que cada element de la cultura popular es desplegui allà on pot ser gaudit plenament, sense generar rebuig ni malestar. No es tracta de restar, sinó de sumar: de fer que les festes siguin realment inclusives per a totes les edats.
Les festes majors i esdeveniments com la Culturassa són una oportunitat magnífica per transmetre cultura, emoció i pertinença. Cuidem-les. Fem que siguin un record feliç per als infants, no una experiència que els faci fugir.
Perquè, al cap i a la fi, una festa que espanta els més petits potser necessita, com a mínim, una reflexió.
Marta Rius
