!--akiadsense-->
La poeta, assagista, narradora, traductora i crítica literària Marta Pessarrodona (Terrassa, 1941) ha recollit aquest dilluns el 51è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al Palau de la Música. “La millor manera que tinc de servir el meu país és maldant per fer molt bé allò que faig, escriure”, ha manifestat Pessarrodona després de recollir el guardó de mans del vicepresident d’Òmnium Cultural, Marcel Mauri. L’escriptora ha afirmat “alt i clar” que se sent orgullosa de ser catalana. “I avui més que mai. Avui que personifiquem allò tan car per a Josep Carner, el dol i dansa”. A l’acte s’ha llegit una carta de Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, en la qual ha alertat: “L’Estat ens demana de 17 a 25 anys de presó. Però no han entès res”.
Després de recollir el guardó, la poeta ha recordat que ha fet incursions no només en l’obra de Jacint Verdaguer, sinó que també ho ha traslladat a la biografia, “tractant la seva figura i, per tant, el seu temps. Des d’aleshores sempre dic que veig Catalunya d’una forma distinta”, així com “allò que coneixem com la Renaixença, aquell moviment del segle XIX, se m’apareix en una nova llum que em fa veure el molt que els devem”. Pessarrodona s’ha preguntat: “Sense ells, hauríem resistit com a país dues dictadures, per exemple? Resistiríem ara mateix? Seria jo aquí, nascuda el 1941, en qualitat d’escriptora en llengua catalana?“, ha preguntat.
En aquest context, ha manifestat que cal ser orgullós i ha afirmat “alt i clar” que se sent orgullosa de ser catalana. “I avui més que mai. Avui que personifiquem allò tan car per a Josep Carner, el dol i dansa”. Pessarrodona ha reiterat una de les seves frases que apunta que “les poetes actuals i futures no tenen cap mèrit. Ens contempla una tradició tan rica. I tan catalana que passa no sols pel Principat sinó també per València i per les Illes. És a dir pels Països Catalans, el somni de tanta gent nostrada”.
Feminista
Ha assenyalat que no ha tingut mai cap problema per declarar-se feminista i que en aquest terreny ha pogut i encara pot servir, ha dit, al seu país a través d’una institució com l’Institut Català de les Dones, que, com ha explicat, va veure néixer i que li ha donat oportunitat, gràcies a la seva primera presidenta Joaquima Alemany Roca de participar en moltes iniciatives. També ha pogut escriure retrats, juntament amb la seva fotògrafa i amiga Pilar Aymerich, de “donasses” com Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany, Frederica Montseny i Caterina Albert. La poeta ha finalitzat el seu discurs assenyalant allò que Rodoreda va dir en una entrevista: “”La millor manera que tinc de servir el meu país és intentant fer molt bé allò que faig”. Amb el seu permís, jo també penso que la millor manera que tinc de servir el meu país és maldant per fer molt bé allò que jo faig, escriure. Bo i sentint l’orgull del que sóc: catalana”, ha conclòs.
Jordi Cuixart
En una carta de Jordi Cuixart llegida per l’actriu Mercè Martínez, ha alertat: “L’Estat ens demana de 17 a 25 anys de presó. Però no han entès res. I no volen escoltar ni les Nacions Unides ni la societat, que reclama una sortida dialogada al conflicte polític; que la ciutadania exerceixi lliurement els seus drets i es respecti la voluntat democràtica”. Cuixart ha indicat que l’Estat no sap que “el seu únic enemic és la por, la por d’escoltar. Volen que el president d’Òmnium Cultural es podreixi a la presó, però avui”, ha afegit, “la repressió de l’Estat és el millor altaveu per fer-nos sentir arreu”.
Per la seva part, Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium Cultural, ha assegurat que la cultura, com deia Montserrat Roig, és l’opció política “més revolucionària”. “En temps de judicis injustos, de sentències que volen condemnar el dret a ser lliures”, ha apuntat Mauri, “tibem el fil de la cultura, el millor antídot contra repressors i opressors de temps passats que ara retornen”.
Trajectòria
Pessarrodona va rebre l’any 1997 la Creu de Sant Jordi i l’any 2011, el Premi Nacional de Cultura del CoNCA en l’apartat de literatura. Els primers poemes de Pessarrodona van veure la llum l’any 1968 amb el recull ‘Primers dies de 1968’. El van seguir ‘Setembre 30’ (1969), ‘Vida privada’ (1972) i ‘Memòria’ (1979). En el camp de l’assaig, Pessarrodona ha dedicat bona part de la seva mirada literària a l’exili provocat per la Guerra Civil.
