L’únic monarca que conec, personalment, és el meu amic Kurt Savoy, el rei del xiulet, que habita el món terrenal, al sud de França. Li encanta siular ‘La muerte tenía un precio’ i ‘El bueno, el feo y el malo’. A l’Olimp dels déus, a un nivell estratosfèric, romanen Ses Majestats inabastables: el rei del pop, Michael Jackson; la reina del pop, Madonna; el rei del rock’n’roll, Elvis Presley; i el rei del mambo, Pérez Prado.
!--akiadsense-->
Però qui va regnar més a prop i era el més accessible de tots els sobirans, que, fins i tot, ens el podíem haver trobat fent un cafè a Els Tres Tombs o passejant pel Raval, el seu barri de tota la vida, és el rei de la rumba catalana, Peret. “Barcelona tiene poder”! Tal era la seva genialitat que si hagués nascut a Memphis un altre gall cantaria! Esdevenia imprescindible, per tant, homenatjar el nostre rei, el que ningú ens ha imposat, peregrinant a visualitzar el documental que li fa justícia, titulat ‘Peret: yo soy la rumba’, dirigit magistralment per na Paloma Zapata i presentat al Cinema Catalunya de Terrassa en la seva única projecció a la ciutat. Única!? I un aforament amb un recompte d’espectadores i espectadors massa escàs atesa la brillant qualitat del programa. La promoció del nostre cinema segueix sent taló d’Aquil·les.
Segons la cineasta, present a l’exhibició, experta en documentals musicals i videoclips –de fet, va realitzar un clip del cantant el 2009- ens comentava abans que la sala es fes fosca i asseguts a les nostres butaques, com el projecte es va originar fruit d’una conversa amb la Santa, neta de l’artista, quan li explicava les inquietuds del seu avi poc abans de traspassar. L’última voluntat de Peret fou la realització d’una peça documental on es pogués explicar com es va crear la rumba catalana i aclarir, d’una vegada per totes, un assumpte que li preocupava molt, si Peret o El Pescaílla… Ei, no farem un spoiler, haureu de veure la pel·lícula! Perseguiu-la allà on vagi, que val molt la pena, especialment, si sou melòmans! La qualificació és de Molt Recomanable.
Un film contat per dones, en clau femenina, ple d’emoció per l’exposició d’una personalitat artística sensacional, extraordinària i, a l’hora, entranyable, i un contingut carregat de nostàlgia per un temps passat, immemorial, de la història de la música estatal de la segona meitat del segle XX. Instantànies del protagonista al costat de Tom Jones, Dalí, Marisol i Orson Welles, entre molts altres; gravacions televisives combinades amb vídeos domèstics; i converses amb familiars i veïns, teixeixen la veritable crònica de la rumba catalana, l’únic gènere musical que neix als carrers de l’Europa d’aquell meravellós període. Tanquem el cercle citant novament els reis. Com deia el propi Peret: – “Si ajuntes Elvis, Pérez Prado i Peret apareix la rumba catalana”. Geni i figura fins la sepultura! Un gran entertainer que només pretenia que el públic s’ho passes bé a les seves actuacions i que, quan arribés el moment, el seu enterrament fos una festa. Ara que gràcies a la Paloma és més viu que mai, segur que està cantant: -“Y no estaba muerto no, no, estaba tomando cañas, lerelele”, de la seva cançó que porta per títol ‘El muerto vivo’.
Per Jordi Flores @Doctor_Flo, exregidor de Cultura de l’Ajuntament de Terrassa
