Pep Puig i Joan Badia han fet duet de nou en la seva estrena compartida en l’àlbum il·lustrat. Els dos autors de Terrassa han presentat aquesta setmana, i davant d’un públic nombrós que s’aplegava a la sala de la llibreria Synusia, el llibre Una nena a la Lluna, la seva primera incursió en aquest gènere tan especial. Publicat per l’editorial Babulinka, l’obra compta amb la prosa poètica de Puig i les il·lustracions tendres de Badia.
La idea originària va ser de Pep Puig -àmpliament reconegut i premiat en la seva faceta de novel·lista-, que relata que va descobrir el món de l’àlbum il·lustrat “quasi de cop i volta” i que la seva primera reacció va ser “quina cosa més bonica”. Explica, en una conversa amb MónTerrassa, que l’atracció li va venir perquè en aquest gènere hi trobava la combinació perfecta de tot allò que li agrada: “Hi havia poesia, narració, cinema mut, imatges quasi primitives… i em vaig dir, vull fer això”. I el millor aliat que va trobar va ser en Joan Badia, a qui ja coneixia de feia molts anys i amb qui havia col·laborat amb un altre projecte literari. “Era un tàndem que havíem d’aprofitar. Per això vaig escriure un petit guió, pensant que fos potent en imatges, i amb ell com a dibuixant”, diu.
Imatges per fer volar la imaginació
Assegut al seu costat i amb ulls sorneguers hi ha en Joan, que li dona la raó quan en Pep subratlla que “són dibuixos aparentment molt infantils, però que si mires més enllà, sempre hi ha alguna cosa més, però aquesta cosa l’ha de posar el lector, depèn de l’edat que tingui”. Preguntats si ha suposat un repte fer un àlbum il·lustrat per a nens, riuen, “no, perquè no hem crescut i, per tant, encara estem allà. Som del mateix parer d’en Chaplin, quan deia que si un gag feia riure els nens, faria riure els adults”, i d’aquí que apuntin que hi ha diverses capes de lectura, en funció del lector.
Els terrassencs aposten per donar més valor als àlbums il·lustrats. “No són un conte per a nens, són un art per si mateix. Estan molt ben fets, tenen una qualitat artística que agrada a tothom. Tot i que sí, els petits lectors quedaran fascinats per les imatges”, manifesten. Unes imatges responsabilitat d’en Joan Badia, a qui recau un bon tros del llibre, en què la narració es va seguint a través únicament dels dibuixos, “fa unes el·lipsis sensacionals, és molt sintètic i econòmic. El que no es diu i el que no es veu és tan important com el que sí que es diu o veu”, lloa el seu company. No va ser fàcil perquè de vegades el perfeccionisme fa que “retoquis i retoquis la imatge fins que al final t’adones que ha perdut l’essència, i tornàvem enrere, al traç més espontani i senzill”, apunta l’il·lustrador.
I aquesta, recalquen, és part de la gràcia de l’àlbum il·lustrat i de la diferència amb el còmic. A cap dels dos els agrada que el lector ho trobi tot mastegat i guionitzat. Deixen una part a la imaginació, a la creativitat i a la reflexió. De voler anar més enllà, de convidar-lo a deixar-se anar i “saltar a la lluna” com ho fa la nena des del seu gronxador. La fascinació per la lluna és una cosa en comú, “és un anhel molt universal. És un lloc on et pots trobar, un lloc que sembla possible que hi puguis arribar, perquè la tens tan a prop…”, apunta Badia.
Un sí a repetir l’experiència
Una nena a la Lluna també té un punt volgut de creixement emocional. Perquè hi ha una part poètica, tendre i divertida, amb ironia i gags que fan riure, però també hi ha espai per a la tristesa. “Els contes han de ser tristos, si no, no creixes. Els grans clàssics són macabres, durs, per construir una metàfora i fer-te pensar. Avui tenim els nens en coto fluixos, no els preparem per a la patacada. És terrible”, comenta Puig.
Preguntats sobre si els agradaria repetir l’experiència, no ho dubten. Ambdós diuen que sí. “És molt maco, i espero continuar col·laborant amb el Joan. A mi no em costa pensar una història i a ell no li costa dibuixar-la. És un art molt bonic, m’agrada i m’ho he passat molt bé fent-lo”, sentencia en Pep.
