Les autobiografies sovint s’expliquen en moments en què els autors ja són d’edat avançada o han aconseguit totes les seves metes, però perquè no es poden escriure quan un inicia el seu camí a la vida. Aquesta va ser una de les reflexions que van portar a Paris Xabat, un jove matadeperenc de 16 anys que ha decidit escriure la seva autobiografia titulada ‘Unwritten Until Now’. En el llibre, Xabat explica com compagina els seus estudis de Batxillerat amb la pràctica de l’hoquei herba de competició a l’Atlètic Terrassa HC. Per conèixer més sobre el procés d’escriptura del llibre i què hi podem trobar, MónTerrassa ha entrevistat a Paris Xabat.
Com neix la idea d’escriure la teva biografia als 16 anys?
La iniciativa neix de la voluntat de connectar amb joves que potser troben a faltar referents o role models amb qui identificar-se, especialment algú de la seva mateixa edat. Sovint esperem que una persona hagi arribat al final del seu camí per explicar la seva autobiografia, però poques vegades es mostra tot el procés que hi ha entremig; els dubtes, les dificultats, les decisions i les experiències que et van construint. No vull que se’m reconegui només per les fites o els títols que pugui aconseguir, sinó també pel coratge d’explicar allò més personal davant d’un món on, de vegades, falten vivències explicades amb sinceritat.
Per què el vas titular ‘Unwritten Until Now‘?
Sempre he estat una persona força reservada i gairebé ningú ha tingut accés a les meves vivències més personals, especialment a tot allò que es viu i es lluita des de dins. Per a moltes persones, la meva història podia semblar inexistent perquè només veien allò que passava de portes enfora. Per això vaig voler que aquesta part de la meva història quedés reflectida en un llibre. Tot allò que fins aquell moment havia estat viscut, però no explicat, finalment quedava escrit: Unwritten Until Now.
Quin va ser el procés d’escriptura? Quant temps et va portar escriure’l?
Vaig començar a escriure’l als 14 anys i vaig trigar aproximadament set mesos a acabar-lo i polir-lo. Al principi, el procés consistia sobretot a anar abocant tots els records i les experiències que havia viscut. Després, vaig anar desenvolupant el llibre capítol a capítol, intentant donar sentit i coherència a tot allò que volia explicar. Un cop acabat el primer manuscrit, vaig dedicar temps a revisar-lo, corregir-lo i autoeditar-lo fins a arribar a una versió amb la qual em sentís realment identificat.
Vas iniciar el llibre amb la idea de publicar-lo o la idea va evolucionar?
Al principi no tenia pensat publicar-lo. L’objectiu principal era fer un exercici de reflexió sobre tot allò que havia viscut fins aleshores. Sovint no ens aturem a pensar en el camí que hem recorregut ni en tot el que hem superat. Escriure’l em va permetre mirar enrere amb una certa nostàlgia, però també amb orgull, i prendre consciència de tot el que havia viscut fins aquell moment. La idea de publicar-lo va arribar més endavant, quan vaig adonar-me que aquesta reflexió personal també podia ser útil o significativa per a altres persones.
Què hi poden trobar en aquest llibre tots aquells que se’l comprin?
Més enllà de la narració de les coses que he aconseguit, el llibre recull vivències, emocions, pensaments, dubtes i moments d’incertesa amb els quals moltes persones es poden sentir identificades. No pretén ser únicament un relat d’èxits, sinó mostrar també tot allò que hi ha darrere d’aquests moments. En aquest sentit, crec que pot tenir un component d’autoajuda, perquè cada lector pot trobar-se reflectit en alguna de les experiències o reflexions que hi apareixen.
Com creus que pot ajudar el teu llibre a altres esportistes joves que també practiquen esport d’alt nivell mentre estudien?
El llibre reflecteix, sobretot, l’intent de trobar un equilibri entre els estudis i l’esport d’alt nivell. No és gens fàcil trobar-lo, i probablement tampoc existeix una fórmula perfecta, però considero que és essencial intentar mantenir aquesta balança. Per als joves que compaginen els estudis amb l’esport, el llibre pot servir com un espai de reflexió i, sobretot, com una manera de veure que no són els únics que tenen dubtes, dificultats o moments en què sembla impossible arribar a tot. Crec que prendre consciència d’aquesta realitat és el primer pas per aprendre a gestionar-la.
Quines han estat les primeres reaccions que has rebut?
La veritat és que, d’entrada, molta gent pensava que era massa jove per escriure una autobiografia i que probablement no hi hauria prou material per construir un llibre al voltant de la meva experiència. Però, una vegada l’han llegit, moltes d’aquestes persones han quedat sorpreses per la profunditat d’algunes de les reflexions i per la maduresa amb què s’expliquen determinades vivències. Crec que aquesta ha estat precisament una de les reaccions que més m’ha satisfet; veure que el llibre aconsegueix transmetre una realitat molt més àmplia del que pot semblar simplement per l’edat de l’autor.
Tens pensat escriure un nou llibre d’aquí uns anys explicant com ha evolucionat la teva vida?
No tanco mai cap porta. D’aquí a uns anys, la meva perspectiva sobre la vida haurà canviat, i probablement també ho haurà fet la meva manera d’afrontar-la. És inevitable que les experiències, les decisions i el pas del temps transformin la manera com interpretem allò que ens passa. Per això, seria interessant poder comparar la persona que soc avui amb la que seré d’aquí a uns anys, amb una perspectiva i una experiència vital molt diferents. Potser, algun dia, aquesta comparació podria convertir-se en una segona història.
