Hi ha històries que s’expliquen amb paraules i d’altres que també necessiten la foscor per revelar allò que amaguen. El cadell, escrita i dirigida per Josep Maria Miró al Teatre Nacional de Catalunya (i que es va poder gaudir fins a inicis del mes de novembre), pertany a aquesta segona categoria. Una història de silencis, de culpes i d’herències familiars que es van podrint amb el pas de les generacions.
Miró ens submergeix en un drama rural en què el negre domina l’escenari. Un negre existencial que es manifesta en el vestuari dels personatges, en els espais i, sobretot, en el treball d’il·luminació del terrassenc Toni Ubach, professor de luminotècnia de l’ESTAE (Escola Superior de Tècniques de les Arts de l’Espectacle). Una presència artística que també ens recorda la importància que té per a Terrassa disposar d’un centre de formació de professionals de les arts escèniques de primer nivell.
No volem escriure una crítica convencional de la representació. La nostra intenció és reivindicar el treball del dissenyador d’il·luminació com a creador de significat escènic. L’experiència de Toni Ubach com a intèrpret damunt d’un escenari li proporciona una perspectiva particular sobre la manera d’il·luminar. Una mirada que posa al servei de la història que s’explica. D’aquesta manera, la llum es converteix en un fil argumental que revela i il·lumina l’ànima dels personatges.
La foscor, entesa com una herència familiar, domina tota l’obra. Els personatges reben un llegat fet de silencis, culpes i relacions de poder. Un univers en què la figura de l’hereu marca el destí de la família, mentre les dones en pateixen les conseqüències o s’hi acomoden.
Quan la llum explica una història
La llum esdevé, així, una revelació. La il·luminació permet descobrir allò que els personatges intenten ocultar. Josep Maria Miró, en el que considero el seu text més important fins ara, ens presenta la casa com un espai de memòria. Les empremtes de les generacions anteriors es fan visibles en el destí dels personatges.
El negre del vestuari i de l’espai escènic permet que la llum estableixi una relació entre els cossos, l’escenografia i la foscor d’una tradició que es converteix en una mena de condemna. Així ho posa de manifest el parlament final de Mercè Arànega, l’únic moment en què el color sèpia substitueix el negre i el mobiliari de la casa esdevé real, i no simplement simbòlic.
L’obra se sosté sobre el drama d’uns personatges femenins que pateixen constantment dins les quatre parets d’una masia catalana. La història recorre la saga d’una família marcada per una cadena d’herències que es transmet de generació en generació. Perquè l’herència va molt més enllà dels diners i del patrimoni. També s’hereta una manera de comportar-se davant la realitat, una forma d’entendre les relacions humanes i d’exercir el poder. Tot plegat, sota el pes de la tradició catalana de l’hereu, aquell que rep el patrimoni i perpetua el nom familiar.
Però els fonaments d’aquesta masia tenen nom de dona: Mercè Arànega, Lurdes Barba, Màrcia Cisteró, Àurea Márquez, Alba Pujol i Rosa Renom. Completen aquests fonaments Roberto G. Alonso, amb perruca, i Marc Tarrida. Actrius i actors que donen vida a una història a mig camí entre la introspecció, el melodrama de telenovel·la i l’homenatge a les dones que sostenen les famílies.
I és precisament en aquesta masia, carregada de silencis i de memòria, on la llum de Toni Ubach adquireix tota la seva dimensió dramatúrgica. La seva il·luminació no es limita a fer visibles els cossos ni a dibuixar els espais. Construeix silencis, revela absències i dona forma a allò que els personatges no s’atreveixen a dir. Cada ombra sembla guardar un secret i cada raig de llum ens acosta una mica més a la veritat d’aquesta família.
A El cadell, la foscor no és només una qüestió estètica. És una herència que es transmet de generació en generació, una manera de viure i de callar, una condemna que sembla impossible d’esquivar.
Toni Ubach aconsegueix que la llum també expliqui la història. Perquè hi ha silencis que només es poden il·luminar i veritats que, per poder ser vistes, necessiten emergir de la foscor.
