El 17 de febrer sortirà el nou disc de Miquel Pujadó, “De foc i de vellut”, 40 anys després del primer àlbum d’aquest mític cantautor egarenc. I presenta algunes sorpreses i una nova versió d’una peça que ja forma part de la història.


“De foc i de vellut” inclou 16 temes (i una reprise instrumental). Catorze són nous i inèdits, i hi ha dues noves versions de cançons antigues “Soc un peix de terra endins” i “A Terrassa hi ha una plaça”. 

La major part de les cançons (12 de 16) han estat arranjades i produïdes per Xavier Batllés (Orquestra Mirasol, La Rondalla de la Costa, etc.). La resta, per Marcel Casellas, Antoni-Olaf Sabater i Josep M. Duran. En total, hi inyervenen 25 músics i veus. En “Aquell temps de la Jazz Cava” (i la reprise instrumental que hi ha a continuació), participen alguns músics bàsics en la història del jazz terrassenc: Josep M. Farràs, Adrià Font, Joan Albert.

Miquel Pujadó ha escrit, compost i adaptat unes 300 cançons al llarg de la seva carrera artística, per a ell i per a altres intèrprets (Dyango, La Salseta del Poble Sec, Guillermina Motta, Aute, Titot, Lídia Pujol, La Principal de la Nit…), però els darrers anys els havia dedicat sobretot a projectes discogràfics “especials” (dedicats als poetes i a les seves adaptacions de Brassens), a la novel·la infantil i juvenil i al teatre -amb la complicitat del desaparegut Carles Canut com a director, i d’actors com Joan Pera, Enric Majó, Josep M. Pou, etcètera. Ara, dotze anys després del darrer CD escrit i compost totalment per ell (A contraveu, 2010), presenta un nou àlbum (De foc i de vellut), que veu la llum just 40 anys després de l’aparició del seu primer disc (El temps dels fanals en flor, 1982).

A Terrassa hi ha un plaça

A Terrassa hi ha una plaça tendra, ximple i decadent, una plaça amb força traça per apilotar la gent. Estratègica, se’ns planta
al bell mig d’un cau d’humans i, amb anàrquica carpanta,

va cruspint-se els vianants.

Quan el vespre estén els braços
i el rei sol se l’enduu el vent, un cabàs de culs i nassos omplen bancs i paviment,
i una boira de paraules
i fumera vegetal
ens guarneix les velles aules de l’escola campanera de l’asfalt.

Un vell bar
taquicàrdic bombeja, manyac,
una sang que agermana el conyac
amb el pastís
i fabrica anticossos d’anís. El Priorat
fa petar-la amb el rom i un tallat,

i rumbegen cambrers i clients per uns espais inexistents.

A Terrassa hi ha una plaça (ja ho he dit fa pocs moments),
una plaça que traspassa la raó i els arguments. Esquitxada d’ulls de noia per damunt i pels costats, esdevé una immensa toia de colors insospitats.

Caçadores endolades
s’hi barregen, insolents,
amb barbasses arrissades
i pitreres incipients,
mentre un eco de campana converteix de sobte en au
la potent veu bartriana
que ens arriba de la Torre del Palau

L’endemà hi, veureu iaios xerrant a pleret
mentre expertes en l’art del ganxet

van vigilant
que no es fumi de nassos l’infant.

I, quasi a frec,
una església perdona el renec
prodigat per la userda als terrats
d’uns pixavins enjogassats.

Si passeu per una plaça
del Vallès Occidental
i veieu que, amb poca traça, recolzada en un fanal, s’alça encara la presència poca-solta i d’ull ferreny
de la meva adolescència marginada a cops de seny,

feu plegats una cervesa
i parleu del temps que fuig, dispareu a la tristesa
fins cremar el darrer cartutx i, com qui no vol la cosa, compartiu un somni d’or, que a ningú no li fa nosa una plaça intransferible al fons del cor.

Antoni Olaf-Sabater: piano Pep Coca: contrabaix Adrià Font: bateria
Alfons Rojo: guitarra Xavier Figuerola: clarinet

Nou comentari