Meritxell Casamira crea ‘vincles invisibles’ a la Design Week de Mèxic. La dissenyadora gràfica i directora creativa terrassenca ha estat present aquests dies a una de les grans mostres internacionals del disseny gràfic i la il·lustració. La Ciutat de Mèxic acull una setmana plena d’art, en què en destaca la tercera edició de l’exposició PRINT, en la qual es poden veure les obres de gairebé una quarantena d’artistes o col·lectius d’arreu del món. Casamira hi és amb una peça molt personal, en què l’amor -en la seva gran amplitud- n’és el protagonista.
Nascuda i crescuda a Terrassa, Casamira es va formar a l’Escola Municipal d’Art i Disseny de Terrassa. Actualment, té el seu propi estudi de disseny i art visual a Barcelona, Casamira Studio, des d’on ha aconseguit projectar la seva obra internacionalment. Ha treballat per publicacions i clients d’arreu d’Europa, Estats Units o el Japó, i ha estat reconeguda amb diversos premis Laus i Graphis. A més, és professora a la Barcelona School Arts & Design, membre de jurats i promotora del disseny com a eina de cultura, diàleg i transformació.
A la setmana del disseny de Mèxic, l’egarenca s’ha estrenat amb una peça que s’inspira en “aquelles connexions que traspassen fronteres”, i ha viscut una experiència enriquidora gràcies a poder compartir espai amb altres grans artistes i a tenir l’oportunitat de gaudir en directe de com el seu art era percebut.
“Trobo molt valuós poder compartir allò que has creat”
Amb motiu d’aquesta exposició que finalitza el 31 d’octubre, MónTerrassa ha parlat amb la dissenyadora que reflexiona sobre la creació, la visibilització i la transcendència del propi art.
La seva obra s’ha pogut veure en una de les grans exposicions de disseny. Què ha suposat tenir aquesta oportunitat?
És la primera vegada que participo en una Design Week internacional, tot i que anteriorment ja havia participat en la de Barcelona i també havia exposat obra a Londres i Milà. Per a mi, ha suposat anar molt més enllà d’exhibir un projecte. Ha estat una manera d’obrir el meu univers a una comunitat internacional i de descobrir com una mateixa peça pot despertar emocions i lectures diferents segons qui la mira. M’ha agradat especialment veure com una obra, un cop surt de l’espai on ha estat creada, comença a tenir vida pròpia i a generar connexions que van més enllà de les seves formes o del seu significat inicial.
La mostra va acompanyada d’un al·licient, com són un premi econòmic destacat i mencions honorífiques. És important o el simple fet de ser allà ja ho viu com una victòria?
Les mencions i els premis no es faran públics fins a final d’any, així que encara no ho sé. Però, sens dubte, formar part d’un esdeveniment internacional com aquest ja és una fita molt important, tant a nivell personal com professional. Més enllà dels reconeixements, trobo molt valuós poder compartir allò que has creat i descobrir què desperta en els altres. M’interessa veure com una peça dialoga amb altres obres, amb els espais que habita i amb les persones que s’hi aturen. Per a mi, hi ha alguna cosa molt especial en el procés de donar forma a una idea, cuidar-la i acompanyar-la fins que està preparada per sortir al món. Però, quan finalment la comparteixes, deixa de pertànyer-te del tot: són les mirades de les altres persones les que n’amplien el significat i, d’alguna manera, la completen.
Com descriuria la peça que ha presentat a la mostra? Què en destaca?
La peça parla de l’amor i dels vincles invisibles que ens uneixen. Parteix d’una idea universal de l’amor, més enllà de l’amor romàntic: aquell que ens connecta com a éssers humans, que ens sosté i que, tot i no poder-se veure ni tocar, és present en moltes de les coses que donen sentit a la nostra vida. Visualment, les línies s’entrellacen fins a construir una trama de colors que representa aquesta connexió invisible i les diferents maneres de viure-la. Poc a poc, emergeix la paraula LOVE, com si allò que no podem veure trobés una manera de fer-se present davant nostre.
I dels materials utitlitzats?
L’obra està realitzada amb una impressió d’alta qualitat i un marc de fusta fet a mida per professionals locals de Ciutat de Mèxic. M’agrada que la peça també incorpori aquesta dimensió artesanal i humana, perquè connecta amb la mateixa idea que l’origina: les coses que tenen valor sovint neixen de molts vincles, alguns dels quals ni tan sols arribem a veure.
Va tenir l’oportunitat de ser present en l’obertura de l’exposició. Com va viure l’experiència?
Va ser realment bonica, tant a nivell personal com professional. Veure el disseny exposat en un context com aquest, compartir-lo amb el públic i conversar amb les persones que s’hi acostaven em va permetre viure-la d’una manera molt diferent de quan ho vaig dissenyar. Durant el procés creatiu, tens molt present allò que vols transmetre, però és quan l’obra arriba als altres que descobreixes tot el que també pot arribar a suggerir. Va ser molt bonic observar les diferents maneres d’apropar-s’hi i entendre que cadascú hi pot trobar alguna cosa pròpia. Al final, crec que una obra no s’acaba del tot quan surt de l’estudi: continua creixent a través de les experiències, les emocions i les mirades de les persones que la troben.
