Es tracta d’una de les cinc estrenes del Terrassa Noves Tendències (TNT), a partir dels artistes residents l’últim any, i ho fa com a gran obertura aquest dijous a la nit al Teatre Alegria (21h30). És la murciana María Jurado, que presenta el solo Angelical en la seva primera aposta en solitari en escena, però el bagatge ja d’uns altres dos espectacles anteriors seus i un equip al darrere que suposa també tota una declaració de principis generacional. El seu cos i el seu moviment, rodejada de llums i so, és el nexe d’un espectacle sense paraules però ple d’interrogants sobre el paper de l’artista en l’actualitat, els joves que s’incorporen als escenaris i un entorn que ens empeny a perseguir ideals impossibles. Ens ho explicava la mateixa Jurado aquest dimecres, entremig dels darrers assajos.
“Portem uns anys lluitant molt per continuar endavant i sembla que continuar fent art és una lluita constant amb la precarització i amb la vida en general”, ens confessa Jurado, tot parlant de la gènesi de l’obra en un moment de repòs a la terrassa de la cafeteria de l’Alegria. “Aquesta peça és el que em fa seguir endavant amb l’art, amb el teatre, i necessitava algú que em donés una mica de certesa. I la primera intuïció va ser un àngel, que es va aparèixer al teatre i em va dir: continua!”, diu expressivament d’aquesta recerca, que entronca amb el títol de la peça.
Àngels sobre Berlín
“Després, vaig analitzar el que era aquest àngel”, continua. “Volia relacionar-lo cap a la transparència, com un atribut de la nostra societat i del subjecte contemporani, l’artista contemporani, més que cap a un lloc religiós. I una de les referències que vaig tenir per apropar-m’hi va ser la pel·lícula de Wim Wenders Cielo sobre Berlín (1987)”. En aquest film, els actors Otto Sander i Bruno Ganz encarnen el paper de dos àngels que observen els humans des de dalt de la ciutat alemanya, però no poden intervenir i s’han de mantenir a distància. “No acaben de participar perquè no poden, perquè són àngels, però escolten i testimonien”, explicita la performer. “I com testimoniaria un àngel a un subjecte contemporani ara des que es va fer la pel·lícula?”, es diu.
“Ara, hi hauria una part nostra més digital, més neutralitzada, potser menys humana?”, es contesta ella amb més preguntes, tot aportant-hi una altra dimensió sobre com s’actua respecte al context polític. “L’àngel em feia pensar que les peces que havia vist últimament no tenien molt posicionament. O sigui, la cultura, quan es relaciona directament amb el benestar o la idea del bé, per mi perd el poder de la reflexió teatral per fer despertar l’esperit crític de l’espectador”, analitza del seu rol sobre escena tornant a qüestionar-se si no “s’ha agafat massa distància”.
Aquest tipus de reflexions, que també s’acompanyen de lectures filosòfiques de Walter Benjamin, Simone Weil o la contemporània Julia Kristeva, és capaç de desenvolupar-ho en directe durant una hora gràcies a l’acompanyament del seu equip darrere de l’escena que va variant l’atmosfera sobre el plató. A part d’anar fent alguna col·laboració puntual amb la també creadora i ballarina Mabel Olea, Jurado s’ha concentrat des de la seva sortida dels seus estudis de dansa a l’Institut del Teatre a Barcelona en dirigir les seves pròpies produccions. La primera, Black Sun, el 2022, es va estrenar al Festival Grec amb cinc ballarins per un cantó i ella com a performer. La segona, Spooky, en duo amb la madrilenya Macarena Bielski, es va poder veure a l’espai artístic El Corralito dins el TNT el 2024 i encara l’estan representant.
L’equip i les residències
Precisament, Bielski participa en el disseny sonor d’Angelical, com a part de l’equip que es va trobar per a Spooky i que continua ara amb aquesta nova obra. I que es completa amb David Corral, en l’escenografia; Manu Pita-Romero, en la il.luminació; Allegra Abril, en el vestuari; Rita Capella, com a ajudant de producció; i Vera Palomino i Roberto Fratini, que han fet la seva mirada externa. “A partir de la llum i el so, vaig creant aquest viatge per al públic, apugen el volum del que jo estic fent. Em van dient coses i vaig responent en escena”, il·lustra Jurado sobre el transcurs de l’espectacle.
La seva evolució s’ha anat treballant no només com a residència a Terrassa, sinó també als espais barcelonins del Graner i la Nau Ivanov i, a més, una incursió internacional a La Briqueterie, al sud de París, un lloc de creació de coreografia contemporània. També ha disposat de la col·laboració del Réplika Teatro de Madrid, on actuarà amb aquesta obra del 18 al 20 de desembre. I del Mercat de Les Flors, a Barcelona, on el març passat va presentar una versió curta encara en rodatge d’Angelical.
“Va ser un repte molt gran perquè mai havia fet un solo i mai havia mostrat aquesta peça a ningú”, recorda d’aquella actuació. “Era una primera presa de contacte amb el públic, els materials, amb una primera estructura. I em vaig adonar que podia fer l’obra. Tenia la força i l’enteresa per estar sola en escena”, se satisfà d’aquesta prova.
A Terrassa, la preparació s’ha fet durant tres setmanes a la Sala Cúpula, del Teatre Principal. La residència tècnica es va traslladar, després, al Teatre Alegria la segona setmana de setembre. I el resultat es veurà, de moment, només en una funció al TNT aquest dijous, però amb el desig que la peça tingui un llarg itinerari, començant per Madrid. Curiosament, quan se li pregunta si tornarà al Mercat de les Flors, la resposta és que tampoc descarta començar un projecte nou mentrestant. “Estic en un moment en què, per mi, fer peces és la meva forma d’entrenar-me i continuar. Aquesta espero i desitjo que viatgi molt i molta gent pugui conèixer el meu treball, però vull seguir i continuar fent més coses”, estima als seus trenta anys, només revelant que potser no serà aquesta vegada un solo.
De Rosalía a Angélica Liddell
D’altra banda, és obligat demanar-li per les semblances entre el títol i la intenció d’Angelical i l’aclamat àlbum Lux, de Rosalía, de l’any passat. “El disc va sortir al mateix temps que jo llançava la meva proposta, alguna cosa ens ha connectat en el camí”, li agrada pensar. “A mi, m’interessa la figura de Rosalía com a artista que es planteja que la seva imatge és capaç de reunir idees, com la de joventut, la de suprema o un ens més enllà de l’humà, que jo estic treballant amb la meva peça. Com pensem els nostres cossos i la nostra vida com si l’angelical fos això que podem assolir”, compara, tot utilitzant el català la major part de l’entrevista i passant-ser al castellà en els moments de raonaments més complexos.
“Això, s’acaba convertint en una espècie de carretera infinita que mai acaba de concretar-se. Es tracta de la idealització d’una mateixa, de l’èxit, de la bellesa, de l’únic. Com aquest intent de perseguir l’èxit, la millor versió d’una mateixa, ens porta a desfilar per aquesta carretera infinita. Per això, en escena hi ha una H de Hollywood. Que és el monument, o la relíquia, o la ruïna, o el fòssil d’un lloc al qual volem anar constantment i mai acabem d’arribar”, revela d’un dels elements de l’escenografia.
Aquesta experiència la vol compartir amb més persones de la seva generació, independentment del format. “Per molt que sigui un solo, no sento que sigui una cosa que digui només per a mi. Sento que hi ha una lluita que em travessa per la gent del meu context, les meves amigues, que també algunes són artistes, altres no tant. Però veig que hi ha una lluita per seguir endavant i, moltes vegades, és aquesta sensació d’absoluta pèrdua de qui som o on anem”, formula com a identificació amb el seu entorn.
I això no impedeix que no s’inspiri d’altres artistes veteranes que l’han precedit. “A l’inici d’aquesta peça, com a ballarina i creadora, vaig dir que els meus quatre àngels eren Angélica Liddell, La Ribot, María Jerez i Olga Mesa”. O sigui, quatre performers madrilenyes i asturiana que expliquen bona part de l’escena contemporània estatal i internacional. “Són les quatre dones que a mi m’han fet pujar a l’escenari. He nascut en aquesta època, però tinc moltes inquietuds que ressonen de l’època dels anys noranta, dels 2000. I sento com que hi ha un moment de la peça que em relaciono també amb aquest passat i amb elles, que és un motor per seguir preguntant-me coses en escena”, remarca d’aquest diàleg que continua en evolució amb el seu cos.
