Essent infant, ja tocava el piano als quatre anys i el violí als cinc. Als deu, va dirigir un concert simfònic –a Argentina– amb un cor de dos- cents homes. Als tretze, havia fet més d’un concert a la ciutat dels gratacels. Més de 4.000 recitals jalonen la seva dilatada vida (1883- 1971). Som, per tant, davant d’un geni absolut. Llàstima que, per culpa del seu flirteig amb postures polítiques molt dretanes, fos posposat a l’oblit. Precisament aquest 26 de juny s’escau el 50è. aniversari del seu traspàs i em proposo adherir-me humilment als actes del que s’anomena “any Manén”. A banda de gran músic, fou un compositor de bandera, amb obres simfòniques, d’òpera i de cambra, sardanes, peces corals i un parell de ballets. Un estudi del Museu de la música de Barcelona li reconeix l’honor d’haver estat el primer intèrpret en enregistrar la integral de concerts de violí d’en Ludwig van Beethoven i Fèlix Mendelssohn. Poca broma!
Se n’anà sense poder veure realitzat el seu gran somni: la construcció
de l’Auditori Manén. Un projecte ambiciós que complementés els
altres 2 grans temples musicals de la ciutat: el Liceu i el Palau de la
Música. Les obres endegades per ell, l’any 1954, s’aturaren durant
cinc dècades. L’edifici s’enderrocà finalment per donar pas a una sala
de multicines del grup Balañà. Crec arribat el moment en que els
departaments de cultura de la Generalitat i l’Ajuntament barceloní
sumin esforços, allà on sigui.
A Alemanya, el van comparar amb Richard Strauss. El prestigiós
compositor i organista Alexander Winterberger va escriure –al diari
Leipziger Nueste Nachrichten–després d’assistir a un concert seu: “la
suavitat del seu so, bellesa i densitat insòlites, fa que hom es lliuri
captivat a la seva personalitat i a la peculiar execució de l’instrument.
amb delectació, seduït per la sonoritat i l’exclusivitat del seu timbre,
de la més alta claredat i puresa, i per la màgia del seu virtuosisme”.
El perfil i nucli de la seva producció és postromàntic, amarat de força
lirisme, amb un substrat nacionalista (tant català com espanyol) i un
rerefons formalment germànic.
D’acord amb aquest resum biogràfic, reitero el meu ferm suggeriment
a les autoritats polítiques de casa nostra per tal de no malmetre un
patrimoni d’aquesta vàlua més que contrastada. Sovint, la disparitat
ideològica entre diferents gestors de la vida social i política agreuja
l’egocentrisme personal de gent que ocupa “trones” que tal vegada
no mereixen i desemboca en trencadissa i manca d’acord. Sense
anar gaire més lluny, goso citar dos “temes” de plena actualitat:
l’Hermitage i l’ampliació de l’aeroport del Prat. Està clar, tanmateix
que “músic pagat no fa bon so”. Les desavinences d’uns i altres no
quadren amb la perfecta harmonia d’una pulcra melodia musical.
S’estimen més dinar validesa a la trista dita del “música de brams,
contrapunt de garrotada”.
