Il·lustríssim Sr. Alcalde, Regidores i regidors, Autoritats, Familiars, Amics,
Bon vespre a tots i totes que ens trobem avui aquí ens aquest acte d’homenatge i lliurament, a títol pòstum, de la Medalla d’Honor de la Ciutat a Joan Casals i Clotet.
Joan Casals i Clotet va néixer el 1945, a Terrassa, però, com a ell li agradava dir, procedia, per via paterna, de l’Alt Berguedà. Eren anys de postguerra, de silencis cridaners, de supervivència, anys que van marcar el tarannà d’un nen que va perdre la mare poc després d’arribar al món, no en va poder rebre cap carícia.
Amb aquest nen em vaig fer amic, érem veïns del carrer de Sant Antoni i condeixebles a la sucursal dels escolapis del carrer Garcia Humet. Una primera etapa en la nostra vida d’infants que va durar fins que ell, als nou anys, va entrar a l’Escolania de Montserrat. La professora de música i fundadora de la Massa Coral de Terrassa, la senyora Rosa Puig, va descobrir la bona veu i l’aptitud per a la música d’en Joan i va suggerí a la família l’ingrés a l’Escolania.
Hi va estar fins als catorze anys, i d’allà en sortí el mestre músic que coneixem. Les seves aptituds van ser polides a l’Escolania per dos pedagogs excepcionals, els pares Ireneu Segarra i Cassià M. Just. La seva estimació per la música el va dur cap a l’instrument més complet que hi ha per interpretar-la: l’orgue.
Fora ja del redós de l’Escolania, va continuar els estudis de música en els Conservatoris de Terrassa i Barcelona, on va fer tota la carrera de piano i harmònium, i va acabar la d’orgue amb la professora Montserrat Torrent, amb Matrícula d’Honor. Estudiava l’orgue a Barcelona, en el majestuós instrument que ara només decora la sala oval del Palau Nacional de Montjuïc. Aquell orgue era un dels més grans d’Europa, amb sis teclats i pedaler i més de tres-cents registres. No és que les dimensions desmesurades d’aquest instrument influïssin en les aptituds innates del Joan com a músic, però m’agrada destacar-ho. Ara està totalment en desús, impossible de restaurar i només fa la funció d’ornament en un extrem de la gran sala.
Empès per la seva devoció pel cant coral, es va formar com a director amb els professors Enric Ribó, Phillip Caillard, Pierre Cao i Michel Corboz. Va ser becari i col·laborador del mestre Enric Ribó durant uns anys en el Curs Internacional “Música en Compostela ”on va conèixer músics com el compositor Frederic Mompou, el violoncel·lista i compositor Gaspar Cassadó o la pianista i pedagoga Rosa Sabater.
La dedicació del Joan a la música no es va centrar només a interpretar-la —en va ser un excel·lent executor—, si no que, incansable i sempre actiu, va diversificar l’activitat musical en molts altres àmbits: direcció (de cor i d’orquestra), pedagogia, associacions. La vida, tota la vida, podia ser viscuda, a través del Joan, en clau musical. Poc temps després que ell tornés de Montserrat la família Casals es va traslladar a Barcelona. Tot i això, va continuar molt vinculat a Terrassa —hi tenia la promesa, la M. Carme—, i els seus projectes, musicals i afectius, passaven per aquí, no en va voler perdre el contacte i, agrupant amistats i coneixences, va fundar el Cor Montserrat. Així és com va retornar, i es va fer més ferma, la nostra vella amistat iniciada en els patis familiars del carrer de Sant Antoni.
Com a intèrpret, va ser organista acompanyant de totes les gires mundials de l’Escolania de Montserrat, durant l’etapa que en va ser professor. Poc abans de plegar de l’escolania va enregistrar la Missa Matinal amb el P. Cassià M. Just; a la funda del disc s’hi pot llegir una cita que ho constata: “Al órgano el niño escolan Juan Casals”. I encara a l’Escolania, va ser l’organista que acompanyava els cants de les romeries que acudien al Monestir.
Va actuar com a solista i en acompanyaments de baix continu amb orquestres i corals d’arreu del món; va enregistrar per a Catalunya Música, per a RNE i per al segell discogràfic Vergara, on també va exercir de director artístic. Entre els enregistraments en què va intervenir n’hi ha d’Alicia de Larrocha, Conxita Badia i Montserrat Caballé. En representació de la casa de discos va visitar el seu homònim Pau Casals a l’exili.
Durant cinquanta anys va ser organista titular de la Basílica, actual Catedral, del Sant Esperit de Terrassa i responsable dels seus afers musicals. En aquesta activitat, a banda de l’organització de concerts en cicles nadalencs i de Setmana Santa, va promoure la revisió i registre de l’arxiu musical de la parròquia; s’hi descobriren obres inèdites de l’organista i mestre de capella Pau Marsal, entre d’altres.
Als 20 anys va fundar el Cor Montserrat, a Terrassa, i el va dirigir durant quaranta anys (enguany el Cor ha celebrat el seu seixantè aniversari amb una vitalitat envejable encomanada per l’actual directora, Rosa M. Ribera i el seu president, Ferran Peiró). No crec que hi hagi cap director o directora de coral que sigui capaç de fer el que feia el Joan en els assajos del Cor Montserrat. Dominava el piano, i mentre amb una ma teclejava les notes d’una veu, cantava les d’una altra, dirigia el conjunt amb la ma que li quedava lliure i fulminava amb la mirada les desafinades fora de lloc. D’un planter en què molts no havíem estudiat mai música i només ens movia l’afició al cant, una veu acceptable i bona oïda, en va treure un conjunt harmònic que feia goig. També va ser fundador i director de l’orquestra de cambra Obrador Instrumental de Manresa durant més de 10 anys.
L’activitat del Joan en l’àmbit de la música no es va cenyir només en la interpretació i la direcció: el seu punt de vista tenia un abast molt més gran. L’intèrpret lliura la música al públic a través dels instruments, el Joan no en tenia prou amb això, creia que el que calia, també, era fer que la música estigués present en les persones des dels inicis de la seva formació. Ell creia que la música és essencial per al desenvolupament d’una consciència social cívica. La música ajuda a la formació de la personalitat dels infants; ritmes i cadències, son bàsiques per a consolidar l’intel·lecte i fomentar la relació civilitzada entre persones. I a això va dedicar bona part de la seva activitat professional com a músic.
El director de l’Escolania mentre ell hi va ser, el P. Ireneu Segarra, era un gran pedagog i volia que la música fos apresa pels infants d’una manera agradable i natural; el mètode d’aprenentatge musical que es feia servir aleshores era memorístic i travat, i ell el volia intuïtiu i agradable. Així va néixer el mètode Ireneu Segarra, inspirat en altres sistemes vigents en alguns llocs d’Europa. Els seus models eren: el creat per Carl Orff, a Alemanya i el de Zoltán Kodály a Hongria, els dos adaptats al seu context, a la seva música popular, a la seva llengua materna i al nivell de l’alumnat. Això és el que volia el P. Ireneu i en això va engrescar al Joan, quan ja era professor a l’Escolania, i a través seu a altres devots de la música com el també terrassenc Màrius Samarra, que en va finançar les beceroles.
Amb aquest aval van viatjar a Hongria per a conèixer, in situ, l’entrellat del mètode Kodaly, i així es va consolidar el nou mètode català, Mètode Ireneu Segarra. I es va crear l’Escola de Pedagogia Musical per a formació dels futurs mestres de música que en garantissin l’aplicació. Entre els centres pioners en l’aplicació d’aquest sistema hi ha les escoles La Roda i Isaac Peral de Terrassa. El Joan en va ser promotor i animador des dels inicis.
La seva activitat com a pedagog de la música la va iniciar uns pocs anys després de deixar l’Escolania, esdevenint professor allà mateix un grapat d’anys. Més endavant va entrar com a professor de música a l’Institut del Teatre: a Barcelona i a les delegacions del mateix Institut a Terrassa i Vic, fins que ho va deixar per integrar-se, també com a professor de música, a la que és actualment la Facultat de Ciències de l’Educació a la Universitat Autònoma de Barcelona. Allà hi va exercir durant trenta-cinc anys, fins que es va jubilar i va continuar com a professor emèrit fins als 70 anys.
Va ser durant 20 anys professor del Curs d’organistes d’església que cada any té lloc a Montserrat. Aprendre a tocar l’orgue requereix uns estudis d’una gran complexitat, però crec que en cap assignatura no s’explica com de difícil és, en alguns casos, accedir a l’instrument, accedir-hi físicament, vull dir. En una ocasió, el Joan, baixant d’un d’aquests accessos complicats: per un escala de caragol, estreta amb no gaire llum i sense barana, es va entrebancar i es va desllorigar un turmell. En un concert del Cor Montserrat posterior a l’incident ens va dirigir assegut damunt un tamboret manllevat de la barra d’un bar, amb batuta enlloc de copa.
En l’àmbit social el Joan va ser promotor i executor de diverses iniciatives ciutadanes en què la música ha servit com a instrument de comunicació, en alguns casos centrada en la difusió a través de concerts, com el Retaule Artístic de Terrassa, i en d’altres en el seu vessant pedagògic, com Pedagogia de l’Espectacle: programació de concerts adreçats a infants de primària. El vehicle d’aquestes iniciatives ha estat la Fundació Torre del Palau, de la qual el Joan n’és un dels patrons fundadors. Amb la intenció d’estimular als joves intèrprets, va promoure, amb el seu inseparable col·laborador Joaquim Cardellach, el Concurs de Música de Cambra Montserrat Alavedra. Organitzat per Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa i amb el patrocini inicial de la Caixa d’Estalvis de Terrassa, ara del BBVA, aquest premi encara es convoca cada dos anys. A les primeres convocatòries (de 1992 a 2006), ell en va ser el director artístic.
Encara, abans d’acabar, haig de fer esment d’una altra de les iniciatives del Joan. L’any 1992 va ser el fundador i primer president de l’Associació Catalana de l’Orgue, creada per a vetllar per l’activitat dels organistes, ser-ne un punt de referència i promoure-la; així com per endegar i donar suport a iniciatives arran de l’inventari, conservació, restauració i manteniment dels instruments existents a Catalunya. El cicle anual “Els Orgues de Catalunya” —on ell hi va fer diversos concerts—, organitzat inicialment pel Departament de Cultura de la Generalitat, l’ha continuat aquesta Associació des de fa gairebé cinquanta anys.
Tanta feina li ha merescut alguns guardons:
A Madrid va guanyar el premi de “Mejor concertista juvenil 1965” en la modalitat dorgue.
L’any 1979 va ser nomenat Terrassenc de l’any.
L’any 2009, va rebre el Premi d’actuació cívica de la Fundació Carulla pel seu servei a la Cultura i Societat catalanes.
Músic de l’any 2019 per l’associació Enfoc Musical Terrassa.
Ateneista d’Honor de l’Ateneu Terrassenc l’any 2020.
I enguany se li concedeix a Terrassa, la seva ciutat, la Medalla d’Honor.
No és fàcil fer una glosa d’un ciutadà com en Joan Casals i Clotet. Per més coses que se’n diguin en queden un munt al tinter, i el raser de la mesura de l’escrit passa per l’horror que tenia a ser honorat en aquesta mena d’homenatges. La feina que va fer, a nivell ciutadà i català, és immensa, tant com la discreció que tenia en posar-se cap mèrit. Va ser un ciutadà exemplar, allunyat dels altaveus que afebleixen la feina ben feta com la seva. Meticulós fins a l’extrem, curós en el tracte personal, però amb idees molt clares de què no defugia fàcilment. Persona amb profundes creences religioses que sempre va mantenir; exemplar pedagog; home de família, espòs, pare i avi; lliurat a les amistats i patriota català de pedra picada que va fer del conreu de la llengua un altre dels seus motius de vida. Sé que aquests elogis, tot i merèixer-los, no li haurien fet cap gràcia.
Agraeixo a la família del Joan Casals i Clotet l’encàrrec de fer-ne la glosa en el lliurament d’aquest guardó pòstum que tan merescudament se li ha atorgat. M’ha donat l’oportunitat de repassar amb nostàlgia una etapa de la meva vida que vaig tenir la sort de compartir amb ell. Enamorat de la música com sóc em va fer descobrir el goig d’interpretar-la amb l’instrument més senzill i quotidià: la veu, amb el cant coral.
Permeteu-me encara, i per acabar, que us llegeixi un paràgraf del magnífic article que l’amic Antoni Perarnau, ex cantaire del Cor, ha publicat avui al Diari de Terrassa, diu així: “I és que la virtut màxima d’un mestre, que Joan Casals ha encarnat amb escreix, és de fer-nos mirar la realitat sense imposicions, la de regalar-nos un món meravellós, sense esperar res a canvi, convençut que la meravella que ens fa mirar i ens fa escoltar val la pena, val molt la pena. En Joan ens va dirigir la mirada i l’oïda cap a un mon que estimava apassionadament, en aquest cas ens va posar davant dels ulls i dins de les oïdes la gran música, el regal immens de la gran música, sense la qual la nostra vida seria molt diferent i, segurament, més pobra.”
Moltes gràcies.
De Jaume Puig Ustrell
per al bon amic Joan Casals i Clotet.
Medalla d’Honor de la Ciutat, a títol pòstum
Terrassa, 1 d’octubre de 2026
