Elías Merino té 36 anys però no ha estat fins després de la trentena que va rebre el diagnòstic que tant estava esperant. En el seu cas, tenir una etiqueta clínica que li posi nom i sentit a allò que sentia ha estat positiu, si bé recorda que “no defineix qui som”. Així, va saber que tenia autisme, TDHA, dislèxia i altes capacitats. Una combinació explosiva que li va servir per entendre millor moltes coses de la seva infantesa i adolescència.
El van fer fora de l’escola amb setze anys. “Vivia en un bon barri, a Can Palet, però l’escola i tot el que l’envoltava no estaven pensats per una persona com jo. Em van posar l’etiqueta de problemàtic i vaig patir assetjament”, lamenta a MónTerrassa. Recorda aquells temps en què va estar perdut, però lluny de rendir-se, sempre va tenir clar que calia lluitar i tirar endavant.
Amb vint anys va marxar de casa i va descobrir el teatre, que el va transformar. Va començar aleshores a estudiar arts escèniques i cinema. Reconeix que “vaig tenir molta sort, vaig trobar ràpid el meu camí”. Va agafar les maletes i va canviar Terrassa per Madrid. Amb la seva productora Midgar el negoci anava a tota vela, però li faltava quelcom. I amb la seva dona, ara fa quatre anys, van fer un cop de cap i van marxar a Mèxic.
Al cap de poc li va arribar el diagnòstic mèdic i totes les peces van encaixar. “Em vaig preguntar, què puc fer per ajudar els meus?”. La seva millor arma era el cinema. Així ha nascut “El Refugio”, un film escrit, dirigit i interpretat per i per a neurodivergents, és a dir, per a persones que “el seu cervell és diferent, singular i que processa el món d’una manera diferent”. Merino ha volgut sempre trencar “tabús i prejudicis”, especialment sobre què significa ser autista, remarcant que l’espectre neurodivergent és molt ampli. Volia anar més enllà del fet que “ens entenguin o comprenguin els neurotípics. Volia basar-me en el meu procés vital: acceptació, orgull i pertinença”. El terrassenc llança un missatge encoratjador cap als seus iguals, “sé que no soc normal, però tampoc soc pitjor ni estic trencat”.
De moment, “El Refugio” es troba en postproducció i relata la història d’un grup de neurodivergents que es queden atrapats en un ranxo i que gràcies a les seves capacitats poden sobreviure a la invasió alienígena. La pel·lícula té una barreja de molts gèneres, des d’acció i aventura, a comèdia i una mica de terror. Es va rodar en només 63 dies, i es van fer miracles per reduir el costos però que continués sent potent i sense perdre ni una gota de qualitat.
La voluntat és poder rodar una pel·lícula similar cada any, on els neurodivergents se sentin reflectits i orgullosos del que són. I donar-la a conèixer a tot el món. Encara estan pensant quina és la millor manera de distribuir-la. La prioritat és que sigui gratuïta o a un preu molt assequible per als neurodivergents, i per això estan buscant fórmules a través de divulgadors neurodivergents, comunitats existents o creant esdeveniments propis.
Vol que sigui molt més que anar al cinema. Crear comunitat. “Volem que es visqui com una experiència immersiva i interactiva”, afirma. Un espai on els neurodivergents puguin anar-hi sense por, parlar i compartir. Tot i que ha pensat ja en molts llocs i esdeveniments, avança que segur que a Terrassa tindrem el privilegi de poder-la veure en directe.
Buscar la implicació d’empreses i entitats
Però la part audiovisual és només una part més del moviment que Merino vol crear. “El Refugio” té com a objectiu que les persones neurodivergents puguin tenir “una vida digna. La meva infantesa i adolescència van ser una guerra, jo vaig sobreviure, però molts no ho fan. No podré curar o evitar el dolor dels meus companys, però sí que puc ajudar que se sentin millor”.
Finançar tot això no és fàcil. I de moment, Elías està fent un esforç econòmic molt important del seu propi capital, que no sap si podrà aguantar massa més. La voluntat és aconseguir que les grans empreses s’impliquin i vegin els beneficis que té apostar per a la neuroinclusió. En aquests moments estan treballant amb diverses empreses tecnològiques i del sector de l’hostaleria per capacitar-les perquè els neurodivergents puguin formar-ne part com a treballadors i com a clients. Una manera de reduir l’altíssima taxa d’atur que té el col·lectiu.
I per incentivar les empreses han aconseguit tenir una acreditació de la Unió Europea per certificar aquelles que participen en el projecte i creuen en la neuroinclusió. “És important aportar un valor concret a les empreses, un valor tangible i senzill, si no, no generes capital i sense capital El Refugio mor i no ajudarem a ningú”, subratlla.
També ha portat la seva lluita en el terreny polític. Ha aconseguit que la seva veu sigui escoltada al Parlament mexicà, reivindicant millores i mesures perquè els neurodivergents siguin tractats dignament.
O s’ha endinsat en el camp de la literatura. “Els llibres és una eina fàcil i ràpida. I per això he escrit “Sé tú mismo de una puta vez”, una llibre una mica irreverent, però honest que vol ser una guia per començar a acceptar-se un mateix. No soc un superheroi, soc un home que està fotut, té el cor trencat i necessita acceptar-se i canviar el seu context. I per ajudar, cal anar al dolor, i parlar-ne”. A més d’aquesta guia, també ha escrit “Palabras que matan”, on ha donat un nou significat a totes aquells mots que els altres utilitzen per refer-se a ells (lent, friqui, subnormal, etc.
I lligant la pel·lícula amb la literatura, també estan creant un llibre amb “regles per sobreviure a una invasió d’alines que, en realitat, són regles per sobreviure a un món neurotípic sent tu un neurodivergent”.
“El Refugio” pretén ser una plataforma transversal, on els neurodivergents trobin diverses eines concretes i gratuïtes per millorar la seva vida. Ja sigui en l’àmbit personal, social o laboral. I per això anima a tots ells a inscriure’s i formar-ne part.
