La masia de Les Comelles en el terme municipal de Vacarisses és, per les seves dimensions, i com modestament diu el seu propietari: “una casa pagès, això de mas és un invent modern”. Com anècdota curiosa, dir que va ser escenari del rodatge de la minisèrie La Mari, en el darrer capítol anomenat Tornar a començar. Els que som d’aquestes terres, ens delectarem veien els camps de “pites” (Agaves americans), el coll de la portadora de la serra i els espais interns i externs d’aquest preciós mas. La Mari, interpretada per Ana Fernández, està basada en una història real, la qual parla de l’emigració andalusa cap a Catalunya.
Aquest preciós mas, molt ben cuidat i mantingut, ha patit molt poques modificacions modernes per part del seu actual propietari. La seva distribució és tradicional i funcional, similar a la composició arquitectònica de les masies catalanes dels segles XVIII – XIX. Tot i que la seva existència s’evidencia de molt abans. Tenim uns primers documents del s. XIV que en fan menció.
El nucli principal de la casa és de planta rectangular i en diferenciem els annexos adjacents: el barri davant de la façana principal a migdia i l’era exterior (amb el paviment clàssic), entre d’altres. La façana és austera, reforçada amb pedra, amb un senzill arc de mig punt a l’entrada i tres balcons. Els arcs de les entrades dovellats van ser característics fins al s. XVI, posteriorment aquests es van construir llindats fins al s. XVIII. Es tracta d’un cos principal amb coberta a dues aigües, amb planta baixa, primer pis i golfes, bàsicament. I com era tradició d’aquests masos, la planta baixa estava reservada a les funcions pròpies del camp, mentre que la planta primera era l’habitatge de la família. La tanca metàl·lica que donava als estables és un dels pocs elements moderns afegits
Hi ha un element destacat, en tot un conjunt que sembla fet lluny de qualsevol ostentació. Es tracta d’una finestra amb arc conopial (actualment a l’interior del corral). Els arcs conopials, tot i la seva similitud amb l’arquitectura musulmana, van ser molt emprats a l’arquitectura dels s. XIV – XV, com un gòtic final o gòtic flamíger.
L’interior està distribuït en tres crugies. A llevant la cuina, amb el forn i la llar de foc (aquest espai era la sala pastador, per treballar la farina, l’aigua i el llevat. Al fons hi ha el celler, amb diverses bótes conservades i una premsa força antiga. A la part posterior, sota coberts encara es conserven un cup rodó i restes de quatre cups quadrats, on es devia trepitjar raïm. Tot i això, el propietari els va tapar quan els seus néts corrien per aquests espais
Al primer pis hi ha una gran sala i les habitacions, algunes amb finestres amb festejadors. El festejador era un pedrís al costat intern de la finestra, per seure i conversar. Propi de les masies i casals litorals. Un espai on el “solet” entrant pel finestral i la proximitat de les persones, devia convidar a explicar més d’un secret. També hi ha dues comunes i la sala d’assecament del porc. Les golfes conserven tot l’embigat i encavallades originàries, reformades en 1858. Aquestes per orgull de tot el conjunt estan construïdes en pi teia (material dur i resistent).
La resta d’annexos que formen part del conjunt són un corral (a ponent), la pallissa (tocant l’era), una cort molt antiga (a llevant) i al nord una part, que devia ser la part vella, ara sense teulada.
Càrol Paez
Blog Edat Mitjana s. V – XV i més
