Aquesta és una visita que no és habitual, per la seva primera vegada a la Nova Jazz Cava i perquè massa sovint associem el seu nom únicament al flamenc seminal dels seus pares Lole y Manuel. L’Alba Molina Quartet es presenta aquest divendres a la sala terrassenca a les 21h30, amb la cantant sevillana encapçalant la formació que compta com a membre fix amb el pianista també andalús Àlvaro Gandul i els catalans Bernat Hernández, al contrabaix, i Xavi Reija, a la bateria. Una cita per a portar al directe estàndards jazzístics i temes propis de l’Alba Molina i deixar-se anar, amb un contrabaixista i un bateria amb qui no ha actuat mai però que Gandul sí que coneix. Un encontre exclusiu a Catalunya i que beu de la improvisació de dos gèneres que en fan d’això la seva naturalesa, tot i que l’Alba ens precisa en una conversa telefònica que no ve a fer flamenc. Ens ho explica, enmig d’altres cites internacionals.
“La veritat és que vaig a la Nova Jazz Cava sense saber, venim a improvisar”, ens confessa d’un espai escènic que no ha trepitjat mai. “Tinc, més o menys, una llista de temes, estàndards de jazz i alguns de meus, però com et deia venim a improvisar”, reitera. “No conec a aquests músics, però l’Álvaro m’ha parlat molt bé d’ells i jo confio plenament en l’Álvaro”, diu tranquil·la en aquesta conversa mentre prepara un viatge intermedi a Bangladesh amb el mateix Gandul per dur al directe, aquesta vegada sí, el seu àlbum Nuevo día, del 2023, en què fa una relectura del repertori de clàssics de Lole y Manuel, precursors als anys setanta del nou flamenc com a duo i parella Dolores Montoya (1954) i Manuel Molina (1948-2015).
“No, el flamenc no està present”, ens segueix matisant l’Alba sobre què ha ser el concert terrassenc. “Vull dir que el flamenc que a mi em surt, sí que està present. Però no ho tinc per norma general, ni és fusió. Quan jo faig jazz, m’agrada fer jazz. El que passa és que se’m nota, que soc gitana, em surt. Però, en realitat, no estem fent jazz flamenc. Ho estem portant completament al jazz o al rhythm and blues… Jo diria que és jazz i té la peculiaritat que jo soc gitana, i llavors de vegades em surt”.
Els seus 25 anys de carrera musical
De fet, l’Alba ens reconeix que no sabia que Hernández i Reija provenen de l’electrificació i, fins i tot, de sons electrònics, amb presència anterior a la Nova Jazz Cava fa dues dècades com a Xavi Reija Electric Trio. El quartet de la sevillana està en marxa des de fa uns quatre anys i té en Gandul el seu referent des de fa tres. I, en cada ocasió i en funció de l’indret, escullen els seus altres dos acompanyants. “Aquesta mena de projecte, precisament, m’agrada per la seva frescor, perquè no se sap què passarà”, incideix.
D’altra banda, el seu darrer disc, 25 años (Beat Clap Music), editat fa just un any, tampoc es definia com a flamenc, sinó més aviat com a flamenc pop. “Crec que engloba més el pop que una altra cosa”, resumeix del que és el seu onzè àlbum oficial, incloent-hi la seva època a principis del 2000 amb el trio de rap Las Niñas. “Les cançons que vaig escollir dels 25 anys són les que, a mi, m’han marcat durant tota la meva vida i, n’hi ha, que els hi dono un to més poper”. Això sí, s’envolta de músics propers al flamenc com els guitarristes Juan Medina, Rafael Riqueni i Vicente Amigo. De productors no llunyans com Rycardo Moreno i Lin Cortés. I, fins i tot, de la cantaora catalana Mayte Martín, a més d’una veu transversal com és la de Sílvia Pérez Cruz. I es fa seus estàndards llatins com Quizás o Bésame mucho.
“A mi m’agrada molt la música brasilera, m’agrada molt el clàssic, m’agrada molt el jazz i ho barrejo amb el que jo soc”, ens recorda. I, en aquest sentit, no és estrany que l’última cançó que ha publicat com a single, Noches de bohemia, sigui amb una simfònica. “He cregut oportú fer cançons mítiques i m’agradaria fer un àlbum de música amb una simfònica”, avança d’un projecte que, de moment, es pot convertir en un EP de cinc o set temes.
Nostàlgia de la Sevilla més fanfarrona
I, quan li pregunto, d’on són aquests músics de la simfònica em respon que de Sevilla mateix. Tot i que, una estona abans, no s’ha estat de dir que l’ambient a Sevilla no passa pel seu millor moment. “Si t’haig de ser sincera, em dona nostàlgia, em fa sentir trista. Sevilla era molt bonica, molt alegre, però ara, si vols escoltar flamenc, per exemple, has d’anar a un tablao. A mi m’encanten, però abans et trobaves la festa pel carrer. I la Sevilla antiga rockera, més vacilona, i més fanfarrona, on tocaven músics ja veterans, en llocs petits, tot això ja no hi és”, es lamenta. I per reblar-ho, diu que ja ni viu al barri de Triana on va créixer perquè s’ha gentrificat i és massa car.
I també comenta que, ella mateixa, actua molt poc a Sevilla. “Vaig a veure a algun amic o qui sigui, si actua en algun lloc petit. I, si puc pujar a l’escenari, hi pujo perquè em sento compromesa amb la música”, revela de totes maneres. La conversa s’acaba perquè l’Alba ha arribat a un club de golf sevillà on es guarda una simbomba que s’ha d’emportar per al seu viatge a Bangladesh. La seva pròxima etapa és al passatge Tete Montoliu egarenc.
