‘White‘ és un gos gran, negre, tacat de blanc al pit, que passeja alegre quan el treuen. S’apropa movent la cua i excitat quan veu la Maria Antonia, una de les voluntàries amb les quals parlem. En White té la dubtosa etiqueta de ser un dels més veterans. Porta al centre des del 2016. La Laia, una altra de les voluntàries del Centre d’Atenció d’Animals Domèstics (CAAD) de Terrassa, torna del circuit per on els passegen. Després la veurem sortir amb un altre gos, i així fins que el sol s’amaga i s’acaba el seu torn.
La Maria Antonia Ledesme és voluntària del CAAD des de just abans de la pandèmia del Coronavirus. Abans ja havia col·laborat amb una altra organització amb gats. Tot i que s’encarrega d’una de les nombroses colònies de gats que hi ha a Terrassa, ara passeja gossos.
Ledesma ens informa de la procedència dels gossos. “Hi ha molts gossos que provenen de decomissaments, de maltractament, i molts d’abandonament, també molts de caçadors”. Es lamenta que hagin d’estar en gàbies fins que els voluntaris els treuen. Hi ha dos torns, un al matí i un altre a la tarda i les passejades duren una mitja hora.
Un dels passejadors de tarda és en Javi. És periodista i visita el centre tant com la seva feina ho permet. Es va fer voluntari fa un any i mig, quan el seu gos va morir. “Volia seguir en contacte amb gossos, però no tenir-ne”. Per situacions de la vida ha acabat adoptant un dels gossos del centre, la Neula, com acaben fent molts altres voluntaris. La Neula té un tumor al cap i volien que estigués en una casa.
Els gossos estan en gàbies, sols, o en parelles si són sociables. Cada gos té el seu arnès i morrió si el necessita just al costat de la porta. Quan el venen a buscar, el voluntari el recull, el prepara i se l’endú a fer un circuit, i després torna al seu recinte. Han fet grups de voluntaris per treballar específicament amb alguns dels gossos, ja que necessiten un vincle més fort amb una mateixa persona. En Javi pot treure a qualsevol dels gossos, però no tots els voluntaris ho poden fer.
Els gossos potencialment perillosos, els més difícils d’adoptar
Els dos ens comenten que la majoria dels gossos que hi ha són gossos potencialment perillosos (GPP). Ens explica la Maria que “fa poc es va agafar a l’autopista un gos GPP amb un forat d’on li havien arrancat el xip”. Els GPP “costa adoptar-los per un estigma que no és cert”, i afegeix “no hi ha un mal gos, hi ha un mal amo”.
En Javi també ens comenta la dificultat de tenir un GPP. A part del cost de l’adopció, també cal una assegurança, una assegurança mèdica de la llicència i la llicència. I només el que té la llicència el pot treure a passejar. Moltes traves que tiren enrere possibles adopcions. També recorda que les últimes van ser en una de les parades solidàries, quan van poder treure’ls del centre i es van trobar cara a cara amb la gent.
Les adopcions a gats ja superen les adopcions a gossos
Mentre fem la visita, una parella gran ha vingut al CAAD per adoptar un gat. Els porten a les gateres que anomenen les tres C, on hi ha gats que estan preparats per moure’s a casa d’algú. En Jaume Sans, un jove voluntari que ha estudiat per ser assistent tècnic veterinari, ens explica com els gats de les tres C són dòcils i mansos, i com se’ls preparen per ser adoptats. “Són gats sociabilitzats, els donem afecte i juguem amb ells“. També cuiden de gats més esquerps, que necessiten agafar confiança. Ens detalla que alguns ho fan molt ràpidament, amb una mica de menjar, i altres no hi ha manera d’aconseguir-ho.
Al Centre hi podem trobar una colònia de gats feréstecs que viuen en llibertat, i els domèstics i més dòcils que es preparen per a l’adopció que viuen en gateres. Mentre fem les entrevistes veiem l’Alfonso i el Rayo, un gat negre i un altre blanc amb taques marrons i grises. Dos gats de la colònia del centre que es passegen pels terrenys del centre, creuant-se amb cuidadors, voluntaris i gossos del centre.
L’Encarna Martínez també treballa amb gats. És voluntària des de fa quatre anys, tot i que des del 1999 està implicada en protectores d’animals. Té un gos que ve d’un refugi, però es defineix com gatera, com la seva àvia i la seva mare. Es podria dir que és tradició familiar de línia materna.
Ens acompanya en la visita a les instal·lacions dels gats. Alguns estan separats perquè tenen una malaltia infecciosa, i alguns estan en quarantena. Dels 230 animals que hi ha al CAAD una norantena són gats. Són animals territorials. Els de la colònia del centre se separen en dues ubicacions diferents, i els que poden ser adoptats en gateres. Un d’ells és en ‘Sailor’, un gat negre que s’afanya a apropar-se i enganxar-se a qualsevol persona que entri.
“Un CAAD és la mostra d’un fracàs administratiu”
Per l’Encarna, “un CAAD és la mostra d’un fracàs, un fracàs administratiu. Hi ha una llei, del 2008, que diu que tots els animals han de portar xip, i que s’ha de controlar la cria, només ho pot fer un criador. Només el 3,2% dels animals que arriben a les protectores i el CAAD tenen xip”.
Tots parlen de la necessitat que tant gossos com gats portin xip i estiguin controlats. I de fer canvis i tenir més recursos. L’Encarna recalca que es té el mateix espai que a l’inici, quan hi havia 50 mil habitants menys a Terrassa, “és car de mantenir, i no es pot anar ampliant”. El Javi ens explica com hi ha “gossos que els veiem un dia i, al següent se’ls enduen a un altre centre perquè aquí ja no entren més gossos“, per això, tot i que “benestar animal hi està lluitant, em sembla poc, voldria més”.
Entre més animals dels que surten
El CAAD es va crear el 2002 i el 2007 va passar a ser gestió de l’Ajuntament de Terrassa. Es troba en un desviament de la carretera entre Terrassa i Sabadell, a mig camí entre l’Hospital i la seu dels Mossos. Té un espai dividit en 3 patis grans on gossos van sense corretja, un circuit que dona una volta al voltant d’un camp de conreu, i les instal·lacions on veiem gateres, l’espai pels veterinaris, les gàbies on viuen els gossos, i la zona de quarantena per gossos que acaben d’arribar.
En Juan Carlos és el responsable del CAAD d’ençà que Eco-Equip, l’empresa gestora, es va fer càrrec el 2007. Té 10 treballadors amb ell entre dos veterinaris, administració i cuidadors. Ens confirma que “entren molts més animals dels que arriben a sortir, i els centres, ara mateix, tots, estan més que saturats“.
Ens explica que la gent busca cadells o gossos petits, però n’hi ha pocs. I s’ha de tenir en compte les diferents pautes i l’adaptació dels animals. A vegades els tornen. En Juan Carlos lamenta la “poca paciència d’algunes persones, els gossos necessiten un temps d’adaptació, d’agafar noves rutines“, com qualsevol persona. També se sorprèn amb un canvi en les adopcions. Ara es venen a buscar més gats.
Quan estem acabant les entrevistes amb els voluntaris veiem com la parella que buscava un gat estan fent els papers i es preparen per endur-se un dels afortunats del dia. Normalment no és així. S’ha de demanar cita perquè els cuidadors del centre ho tinguin preparat, però s’hi fan encabir visites sorpreses i sobtades.
