A principis del mes de març, Món Terrassa es va fer ressò que en White, el gos més veterà resident en el Centre d’Animals Domèstics de Terrassa havia trobat per fi una nova família. Portava entre reixes més de set anys i els voluntaris, desesperats, pensaven que mai se li donaria una segona oportunitat. Però no va anar així. Un bon dia va aparèixer la Sonia Fontana-Antonelli i la història va donar amb el final feliç esperat. La nova propietària es va posar en contacte amb aquest mitjà de comunicació per expressar la gratitud de tenir un nou company de vida, i ha volgut explicar que la va empènyer a adoptar i perquè considera injusta l’etiqueta de gossos PPP, com en White.
“He tingut una sort immensa”
Em vaig fixar amb en White a través d’un vídeo de Adopta Sant Cugat molt trist, en el qual sortia un text que deia que no tindria possibilitats de ser adoptat, i que aquí es moriria si no trobava a algú i com dies més passés estant en una gàbia. Vaig estar dies amb el vídeo rondant pel cap, i la veritat és que els meus viatges per feina són de dues setmanes i de llargues distàncies, i se’m feia difícil pensar com donar-li unes bones condicions de vida i com em podia organitzar.
La meva setmana laboral és molt intensa, treballo en el sector de Turisme, però els caps de setmana em quedo a casa netejant i estirada al sofà. Vaig començar a pensar que necessitava una nova responsabilitat, la meva filla s’ha independitzat i volia que fos una bona acció. A part que recordava el vídeo i no podia dormir. Així que vaig parlar amb la meva germana de la meva intenció, viu a Sitges, i li vaig preguntar que si jo marxava de viatge ella podria cuidar el gos. Perquè jo visc sola. I em va dir que sí.
Em vaig posar en contacte amb Adopta Sant Cugat i ells em van posar en contacte amb el CAAD i tots estaven super contents que algú es fixés amb en White, perquè portava allà pràcticament tota la seva vida. Em van explicar que el van anomenar White a veure si contrastava amb el color, i així tenia més possibilitats.
Per a mí, ara és Sir White, com una medalla d’honor als anys que portava en el Caad.
Com que jo tenia un viatge entremig, i havia de fer tota la paperassa, que és molta, vaig acordar amb el CAAD de recollir-lo el dia 7 de març (estem parlant d’un mes i mig). Quan em van dir era PPP, i a més sènior, i que tenia problemes digestius, m’ho van dir d’una manera amb por al fet que jo sabent-ho m’anés a desdir.
L’injust estigma dels gossos PPP
Però per a mi, el PPP ha significat Gos Potencialment Enganxós, ja que ho és. I sincerament no en tenia ni idea, no sabia què era PPP, i realment el desemborsament econòmic ha estat important, a part de tot el necessari. Llicències, impostos, assegurança, l’educadora en el meu cas, per a veure com de perillós era… Amb el tema del color he realment al·lucinat (els gossos de color negra tenen un % molt més superior de no ser adoptats i ser abandonats), com també amb la xacra que significa tenir aquest estigma de gos perillós, quan són els més fidels del món.
Aquests gossos ho tenen mes difícil per a ser adoptats, i el 80% del CAAD ho són. I existeixen associacions d’ajuda a aquests gossos perquè poca gent els vol. Jo he tingut una sort immensa. A part per a la meva edat, 55 anys, és un avantatge tenir un gos sènior que no és megaactiu, que no té immenses ganes de jugar, que vol passejar i que el més important, sé que li he pogut donar una segona oportunitat, això és el que m’ha convençut més.
Sir White és super afectuós, gràcies a l’estima dels cuidadors voluntaris, i educat. És com si hagués estat entrenat abans, amb prou feines és reactiu amb altres gossos. Pel parc de Catalunya, a Sant Cugat, on ara ell viu, va saludant a tothom perquè l’acariciïn.
Em segueix a tot arreu. Al principi estava una mica desubicat i els primers dies vaig dormir al seu costat perquè estigués estirat i no es posés a 4 potes, perquè no sabia on trobava. La primera nit, la meitat de les hores va estar a 4 potes sense estirar-se ni dormir. L’estrés del principi ha anat marxant. És feliç, menja bé, dorm tot el dia, només vol que l’acariciïn, m’obliga a aixecar-me tots els dies aviat, i vaig a passejar-lo sense el mòbil, cosa que en mi era impensable, i el millor de tot, tothom des del caad s’han continuat interessant de com està.
Em van acompanyar al veterinari la primera vegada, a banyar-lo, i el diumenge següent vam tenir un dia de familiarització perquè aprengués a interactuar amb altres gossos, gràcies a la meva educadora Basi, que també es dedica a salvar a gossos. Estic feliç de veure’l tan bé. I espero realment que ell sigui molt feliç amb mi.
No obstant, i ja que estem en campanya electoral aprofito per denunciar el que em sembla un disbarat: les condicions d’horari a les protectores haurien de canviar. Jo només hi podia anar 30 minuts els caps de setmana, ja que tanquen a les 15 hores, i només permeten tres visites alhora. I entre setmana, a les cinc de la tarda ja tanquen, la qual cosa dificulta molt que la gent s’animi a anar-hi a veure els animals o que hi hagi més voluntaris. El que interessa és que aquests gossos surtin, però no donen facilitats ni per part de les protectores ni molt menys la nova llei animal.
Com a mostra, si no arriba a ser pels voluntaris, a mi no em donen en White, perquè van considerar que jo no era el perfil d’emportar-se a un gos PPP. Així que des d’aquí gràcies especialment a Maria, Lourdes, Cristina, Nerea, i Emma.
3
