Quan arribem, l’espai per la teràpia ja està preparat. El Pach, un cavall marró “tranquil i sociable” tal com diu a la seva pàgina web, i que tindrem ocasió de comprovar, espera al seu pacient, l’A.A.F. En un cantó veiem un taulell amb totes les sessions de la tarda i els cavalls assignats les persones que aquella tarda faran sessió amb els cavalls del ramat de Som Alaire.
Som al mig del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, a prop de la Masia de Can Garrigosa on hi ha l’hípica l’Alzina. Creuant el bosc i els camins de la muntanya, a uns 400 metres trobem Can Robert. Al mig del bosc trobem espais reservats perquè cavalls pasturin i es moguin en llibertat. I és en aquest espai on l’Associació Som Alaire s’ha traslladat aquest estiu.
El Pach està amb l’entrenadora, Montse Comas, i la voluntària que el guiarà durant la sessió. Comas ve de la doma clàssica, però fa dos anys que està amb Som Alaire. Comprova que tot estigui en ordre, ja que l’A.A.F., un dels nens que més temps fa que està amb l’associació, pujarà a sobre d’aquest cavall marró de vint-i-tres anys, un dels més veterans del ramat de cinc que tenen.
La teràpia: un treball conjunt de voluntaris, professionals i cavalls
A.A.F. fa teràpia des dels cinc anys. És un dels casos més complicats que tenen, ja que pot tenir canvis “d’humor” que el porten a autolesionar-se. També es posa molt content al principi, amb la seva terapeuta, Marina Bach, terapeuta ocupacional de professió. Treballen “segons el nen, en funció del perfil, més sensorial, cognitiu o socioemocional”, explica Bach. Com a coordinadora és l’encarregada de gestionar els altres terapeutes de Som Alaire, tots amb titulació d’equinoteràpia i la seva pròpia branca: psicologia, teràpia ocupacional, o educació social.
A l’associació parlem amb la Presidenta, Adriana Aparicio, perquè ens detalli el seu funcionament amb els voluntaris i la seva història. També ho fem amb l’entrenadora Comas, per entendre els cavalls, i amb Bach, que ens detalla com estructuren les sessions de teràpia. Voluntaris, professionals i cavalls han de treballar de forma conjunta perquè els usuaris, nens amb capacitats diverses en la seva majoria, puguin fer teràpia. Tot i que després de la pandèmia també tenen peticions d’adolescents o adults amb conductes agressives o depressions.
En busca de una connexió entre el cavall i la persona
Bach fa set anys que és a l’associació i es va treure el títol d’equinoteràpia el 2010. Ens conta els passos de la teràpia. Primer trobar l’equip de treball: El terapeuta més adient, el grup de voluntaris i el cavall. Comas ens explica que “el cavall és una animal molt sensible i els nens que venen són molt potents a nivell d’energia i conducta”, per això és molt important trobar l’animal correcte i que s’acobli al nen tant emocionalment com físicament.
Tot i que és un moment lúdic pel nen, es busca la connexió entre l’animal i la persona. Bach detalla que “la primera part és la salutació, que és l’inici del vincle. I més tard, la cura amb els cavalls que és el raspallat, que seria la segona part que iniciaria el contacte amb el cavall”. Ens afirma que no és arribar i muntar. Busca la connexió entre els dos, que es coneguin i “llavors ja anem a jugar amb el cavall, anem a muntar, anem a fer dinàmiques, anem a treballar”, segons els objectius terapèutics que s’hagin identificat.
La primera sessió del Pach és especial, ja que l’A.A.F. té problemes de mobilitat i no ho pot fer tot, però en la segona també hi participa el Zipi. És el cavall més nou del grup. Fa un any i mig que s’ha afegit després que els responsables de l’hípica on era es posessin en contacte amb Som Alaire. Els seus propietaris no pagaven el manteniment, i després d’anar-lo a veure i provar-lo el van afegir a la manada pagant el seu deute.
De color marró més clar, castany, i un pèl més tossut, passa per totes les fases d’introducció. Després d’un raspallat de connexió porta el seu genet amb algunes parades al mig. Ens expliquen que no sempre es munta a cavall, depenent de les necessitats es pot fer peu a terra o amb jocs. Comas comenta que “els cavalls han de tenir un caràcter especial per fer teràpia” i que s’ha d’anar amb compte de no arribar al seu límit.
La sensibilitat i bloqueig dels cavalls
Comas ens conta com són de sensibles els cavalls i com es poden arribar a bloquejar. “El Kio era el cavall que anava millor, el més fort, i se li donaven moltes classes de teràpia, de forma contínua. I no es va tenir en compte a l’hora d’entrenar-lo i desestressar-lo.” Fa dos anys que treballen amb ell, però “el bloqueig no torna enrere, no posaré un nen a sobre” ens admet.
Després de massa sessions i entrenament mal dirigit el Kio es va bloquejar i ara associa la rampa que fan servir per ajudar als nens a muntar els cavalls a estrès. “Si jo el porto a la rampa on pugen els nens, es posarà de mal humor, posarà les orelles planes, s’espantarà de qualsevol cosa, i serà un desastre. Jo pujo en un banquet, i des d’aquí i el cavall no em farà res.” És una situació extrema que han pogut redirigir en certa manera. Ara el Kio pot “fer una classe peu a terra o de coach i també es pot aprendre a muntar, però no amb nens que hagin de fer teràpia”.
El més important: El benestar dels animals
El benestar dels cavalls és l’element més important i una de les raons per les quals van escollir l’actual lloc. Els poden tenir en el seu estadi més natural, prioritzant el seu benestar mental i físic. “Els cavalls aquí estan en llibertat, tenen molt espai, viuen en manada, van tots junts. És molt millor per la seva salut mental i física”, ens explica Comas. Si perceben que un dels cavalls està estressat el fan descansar i no farà més teràpia aquell dia, i se’l poden endur a la muntanya a pasturar, sigui muntat o peu a terra, depèn de què necessiti.
Fins a l’estiu estaven en una hípica d’Ullastrell, però els van comunicar que no podrien continuar utilitzant l’espai que tenien. La presidenta, l’Adriana, ens explica com van intentar no dependre de cap hípica. “En un principi vam pensar que podríem tenir un espai nostre per no dependre de cap hípica, perquè ens feia una mica de por, però la burocràcia ho feia molt complicat”. Tenien l’espai que els va oferir un veí d’Ullastrell. “Ho vam mirar, vam parlar amb l’Ajuntament, vam fer un projecte amb uns enginyers que vam contractar. Però després el projecte s’havia de presentar a l’ACA, a territori de la Generalitat, etc. I en menys d’un any no es podria fer”.
Després de contemplar diverses opcions i parlar amb les famílies, es van decidir pel lloc actual. “Al final aquesta és la que més ens va encaixar per ubicació, per concepte de què és un cavall, per espai. Nosaltres entenem que els cavalls han d’estar a l’aire lliure, junts, ja que són animals de ramat, i han de conviure en família. Seguim el concepte de doma natural, sense fer servir res que els faci mal”. A més, pràcticament totes les famílies els han seguit en aquesta nova aventura.
Una teràpia que no seria possible sense els voluntaris
Tota la feina que fan, però, tal com admeten, no seria possible sense els voluntaris. Comas i Aparicio es mostren molt agraïdes a tots “que desinteressadament venen setmana si, setmana també… que el dia que no venen et demanen disculpes, que estan molt implicats.” Tots els voluntaris han de fer una formació per aprendre a dirigir al cavall i com apropar-se a ells de forma segura. També aprenen a actuar per la seguretat dels nens i dels animals perquè cap dels dos pateixin durant la sessió. Ara com ara hi ha 36 voluntaris que van amb els cavalls, més la Junta.
Durant les entrevistes veiem com entrenen els cavalls. La Lorena, que està en pràctiques de maneig i benestar animal, fa entrar al Kio a un espai i el fa córrer en doma natural. El guia perquè troti i galopi. A part d’estar en un espai natural i amb espai suficient moure’s durant dia i nit, també els entrenen per acostumar-se a tot allò que pot passar durant una sessió.
Comas ens explica que els cavalls, en quant perceben perill o s’espanten, el seu instint és sortir corrents. Per això els entrenen físicament per poder portar els nens i que no els faci mal el llom. També els acostumen a tots aquells materials (pilotes, cèrcols, papers de colors…) que poden fer servir a les sessions. Estan “molt pendent de la seguretat. Els escalfem. Si estan molt nerviosos, els treballem físicament, si estan relaxats estem amb ells, els netegem, els tenim a punt. Tot perquè a les sessions hi hagi el mínim risc possible”.
A part del Pach, el Kio i el Zipi, també hi ha el Texas-Rubio i la Kimera. Cada cavall té la seva pròpia personalitat. El Texas-Rubio el defineixen com “juganer, entremaliat i molt simpàtic”. La Kimera és un cas especial dins la manada. La més veterana ja té trenta anys, una edat que pocs cavalls assoleixen. Es passeja pels espais, menja i curioseja mentre fem les entrevistes. Ens diuen que ha millorat molt a la seva nova casa. Pateix d’artrosis, però amb la musculació que ha aconseguit a la natura no pateix tant i pot fins i tot trotar.
Bach ens conta com fan acabar la sessió amb una recompensa pels cavalls. “Els nens recompensen la feina amb alguna poma o pastanaga portada de casa, per augmentar el sentit de responsabilitat seu i recompensar la feina del cavall amb ells”. Tot i que la sessió del Pach amb l’A.A.F. s’acaba acompanyant-lo a la seva família, la del Zipi sí que s’acaba amb la seva merescuda recompensa.
