Tony Martínez és un educador caní terrassenc que ofereix classes i sessions per millorar el comportament i benestar dels gossos amb una metodologia educativa i terapèutica orgànica. Des de ben petit s’ha interessat pel comportament dels gossos, i de mica en mica, es va anar formant per acabar dedicant-se a la seva passió, juntament amb la seva professió en l’àmbit social. Enguany, s’expandeix i començarà a oferir activitats relacionades amb l’educació canina a The Burrow Dojo. Món Terrassa parla amb Martínez per conèixer la importància de l’educació canina, quina és la millor metodologia per educar els gossos i endinsar-nos en les relacions dels humans amb els canins.
Com es va iniciar en aquest món de l’educació canina i per què?
Des de ben petit he sentit interès i autèntica passió per la natura, en especial, pels gossos i els gats. Recordo que quan era ben petit, amb 5 anys, ja demanava mirar capítols de: “El Hombre y la Tierra” de Félix Rodríguez de la Fuente i sempre jugava amb ninos d’animals. Més tard, quan ja era adolescent em comprava les revistes “El Mundo del perro i Todo perros” i en canvi els meus amics se’n compraven de cotxes!
Una altra realitat és que de ben petit volia fer veterinària, però a mi el que realment m’interessava era el comportament i la psicologia animal i va ser aleshores quan vaig decidir que aniria per aquest camí: estudiar el comportament dels gossos. En aquella època hi havia força formació d’ensinistrament amb mètodes sobretot punitius, però no era el que jo volia.
Jo veia clar que no era el meu camí i vaig decidir esperar-me i mentrestant anar estudiant de forma autodidàctica. Quan per fi va sorgir la possibilitat de realitzar cursos, seminaris, xerrades… m’hi vaig llençar de cap, fent tot el que podia i privant-me de moltes coses per poder formar-me, ni vacances, ni sortides, etc.
Actualment, combino la meva professió en l’àmbit social amb l’educació canina.
Quin mètode utilitza a les seves classes o sessions?
Una metodologia respectuosa, que posi al centre al gos i família, però sobretot el gos, que al cap i a la fi és el protagonista de les seves pròpies dificultats. Aquesta, acompanya al gos a què cada cop sigui més autònom, més independent perquè sigui capaç de desenvolupar un criteri propi a l’hora de gestionar i resoldre les dificultats que si li presenten en el seu dia a dia, sense la necessitat de què hi hagi la persona o la família al costat dient-li el que ha de fer. És a dir, s’afavoreix i es potencia el desenvolupament de tot el potencial del gos, que com a individu i com a espècie té.
D’aquesta manera el gos és més gos i amb més capacitats i eines per poder fer tot allò que fa en el seu dia a dia, sense el suport i guia constant de les persones. Per exemple: un gos que saluda a un altre gos (ja sigui amb corretja o sense) i que sàpiga com gestionar aquesta situació d’una forma natural i sense conflicte, amb unes bones eines comunicatives i de gestió de les emocions, etc. Això es pot fer, sense premis i sobretot sense càstigs, només cal comprendre’ls i saber com acompanyar-los de la manera adequada.
Quins son els casos més comuns que li demanen de tractar?
Els casos més comuns són gossos joves amb moltes necessitats de gestió d’emocions perquè tenen etapes del desenvolupament o etapes vitals sense elaborar. Per tant, són gossos amb moltes necessitats arrossegades i mancances en la comunicació entre iguals i altres exemples. Són mancances que a vegades es poden expressar amb comportaments que equivocadament cataloguem com agressius.
La majoria de gossos que venen, són gossos adoptats que em venen recomanats de diverses protectores, com la de Sabadell, la de Mataró, la Lliga de Barcelona. A partir d’aquí, aprofito per donar-los les gràcies per l’extraordinaria labor que fan i al mateix temps a convidar la gent a poder ajudar a aquestes protectores o qualsevol altra.
També de famílies particulars que els hi arriba el meu contacte del boca a boca i també una part de persones o famílies que em segueixen a les xarxes socials, sobre tot a l’Instagram en: @tonymartinez_educaciocanina.
Què és el GET?
El GET (Grup Educatiu i Terapèutic) és un projecte personal orientat a tractar els gossos ja tinguin dificultats socials, emocionals, psicològiques, etc, i ajudar i acompanyar les seves famílies a comprendre i a adquirir les eines necessàries per poder elles gestionar les situacions del dia a dia i a acompanyar-los millor.
El GET és educatiu perquè les famílies van aprenent i coneixent aspectes sobre els seus gossos i els de les altres famílies, aprenen sobre educació canina i el comportament dels gossos i alhora és treballar en aquelles dificultats que tingui el gos, ja siguin pors a gossos o a humans, inseguretats, falta de socialització, manca d’eines de comunicació, etapes del desenvolupament no resoltes, gestió d’emocions, etc. Aquesta seria la part terapèutica i també educativa pels gossos.
Un altre aspecte no menys important, és que la participació en el GET afavoreix el contacte amb la natura, amb tot els beneficis que comporta per la salut mental dels gossos i de les persones.
Com funcionen les sessions? De què tracten?
Les sessions estan pensades per a cada gos, segons va evolucionant es van canviant els objectius. La família participar durant tota la sessió amb la resta de famílies, afavorint que els gossos tinguin un espai on poder relacionar-se i ser gossos i on poder treballar en les seves dificultats, ja siguin de falta de relació, de mancança d’eines de comunicació, de gestió d’emocions, d’etapes vitals, etc.
A través de la relació amb els altres gossos aniran adquirint les eines, habilitats, capacitats, aprenentatges…necessaris per a superar-se a si mateixos, empoderant-se, guanyant capacitat d’autogestió i d’autocontrol gestionant les situacions amb més calma i tranquil·litat i així poder desenvolupar-se com a gossos madurs i equilibrats.
Pot participar qualsevol gos a partir dels 6 mesos d’edat. No és necessari que el gos tingui dificultats de comportament per a poder assistir als GET. Poden assistir gossos sense dificultats de comportament. De fet, és molt recomanable per a gossos sense cap mena de dificultat, ja que aquest treball grupal els permet mantenir i millorar un estat emocional, psicològic i social necessari per a qualsevol gos i desenvolupar d’altres recursos personals.
Els grups es desenvolupen a través d’una metodologia específica, centrada en el gos i també en la seva família. Implica treballar l’observació de les dinàmiques que es donen en la interacció contínua i dinàmica dels gossos amb els seus iguals, al mateix temps que milloren i reforcen el vincle, comunicació i relació entre ells i també amb les persones.
Els humans podem ser fonts generadores de problemes en els gossos.
Sí, correcte. Els humans podem ser una font generadora de problemes amb nosaltres mateixos i, sens dubte, amb els gossos passa igual. Molt sovint per desconeixença, per ignorància, per informació llegida o vista per internet s’intenten aplicar certes coses que molt sovint fan més mal que bé.
Hem de canviar el nostre comportament o visió a l’hora d’educar un gos? Què fem malament?
Tenim una visió de l’educació canina molt basada en l’ensinistrament que no té res a veure. L’ensinistrament implica control sobre el gos, dir-li que ha de fer tot moment i això dona dependència, no genera individus autònoms que siguin capaços de gestionar gran part del seu dia a dia per si sols, sinó que els fa d’aprenents del que els hi digui la persona i això limita la seva capacitat, el seu potencial d’espècie i d’individu. Per exemple, un gos no necessita aprendre a seure o estirar-se a terra, ja sap fer-ho tot sol, ni tampoc necessita fer-ho justament abans de saludar a un altre gos.
Això sovint els hi implica més dificultats o que sorgeixen conflictes innecessaris o l’altre part que sembli que tot va bé, quan per dintre el gos està al màxim, no està traient cap aprenentatge que li sigui significatiu i l’únic que fa és reprimir-se, que no autocontrolar-se, per tal d’evitar un càstig o per rebre un premi; però no ho fa perquè sàpiga realment que ha de fer en aquella situació, de quina manera s’ha de comunicar, que li diu l’altre gos, etc.
Per tant, aquesta manera de relacionar-nos amb els gossos sota el paradigma del control, de l’obediència i de l’utilitarisme, fomenta gossos infeliços i gens autònoms. I si sabem que l’autonomia dona felicitat, vol dir que estem remant en la direcció contrària.
Creu que estem humanitzant els gossos? És sa?
Més que humanitzant als gossos, crec que els estem comprenent millor (que ja era hora, portem amb ells uns 30.000 anys aproximadament). Fins ara, tot ho reduíem a l’aprenentatge per associació, sigui en positiu donant un premi o mitjançant el càstig i a través de la teoria de la dominància que tant mal ha fet i que tant de protagonisme ha tingut en els mitjans de comunicació i en programes de televisió.
Tot partint d’una idea molt simplista i reduccionista del que són els gossos, molt basat del control de l’humà cap al gos i ignorant per complet les seves necessitats com a espècie, com a individus, com a éssers socials.
Penso que un factor que ha fet molt de mal als gossos és el nostre antropomorfisme, en tot ha de satisfer les nostres necessitats, sense tenir en compte les dels altres animals i/o plantes. Per exemple, les races no són més que fruit d’encreuaments per tal de potenciar certes característiques en els gossos que ens donaven beneficis a nosaltres, ja siguin gossos pastors, gossos de caça, etc, tot focalitzat a obtenir el màxim rendiment i benefici d’ells, sense tenir-los gaire en compte.
Ara per sort, comencem a reconeixes un aspecte fonamental que són les emocions i la capacitat de patiment. Això fins fa no gaire era absolutament impensable, perquè en certa manera era com reconèixer que tenien part de nosaltres i certs aspectes de la nostra cultura ens ho impedien. Com podia ser que un gos sentís por, alegria, frustració, angoixa, etc. i clar en aquest sentit el conductisme i les teories desenvolupades amb una simplista absurda han fet molt de mal, perquè limitaven als gossos tota capacitat de sentir, de fer lliurament i d’aprendre.
Ens pensàvem que si no els hi ensenyàvem nosaltres a fer les coses, a com comportar-se, etc. ells no tenien la capacitat i és justament al contrari. Tenen un potencial enorme, l’únic que nosaltres els limitàvem, els hi posàvem bastons a les rodes i no els deixàvem desenvolupar tot aquest potencial que tenen com ha especiat. Penso que és l’hora d’acceptar-los, valorar-los i estimar-los pel que són, no pel que nosaltres volem que siguin o volem que facin.
Reconèixer i acceptar les seves emocions, no vol dir humanitzar-los, tot al contrari. Vol dir reconéixer allò que sempre els hi hem negat i que tant mal els ha fet. Tota la metodologia conductista del càstig, d’utilitzar collars de punxes, d’ofegament, elèctrics, és justament això negar que els gossos tenen emocions i, per tant, trencar-los emocionalment. Parem a pensar per un moment, quin ésser voldria que el tractessin malament per poder adonar-se que ha de modificar algun cosa o de què ha de poder elaborar bé una certa etapa vital concreta per poder així tancar bé les necessitats que allò li comporta? Estic segur que cap ni un.
Per tant, és el nostre marc mental que ha de canviar, per veure les coses diferents, des de la consciència que és un gos, que sent, quines necessitats té, tot allò que ens aporten pel simple fet de ser allò que són; gossos. I al mateix temps la urgència d’aplicar metodologies adequades a les seves necessitats per poder conviure amb els humans millor.
Només els hem de saber acompanyar millor, ells ja tenen la capacitat de sobres per fer-ho, ara ens toca a nosaltres fer el pas, els hi devem, per tot el que ens han donat i ens continuen donant i per tot el que els hi hem tret.
Sense cap mena de dubte, els gossos són una de les espècies més meravelloses del planeta Terra i no l’hem valorat prou, ni de la manera correcta, ho teníem justament al davant dels nostres nassos i no ho hem fet; crec que ja va sent l’hora que ho comencem a fer.
Els gossos entre altres moltes coses, són el nostre lligam per excel·lència amb el passat, a allunyar-nos de la superficialitat en la qual estem immersos. Ens recorden cada dia l’essencial de viure i de la vida, lluny de l’avarícia, l’egoisme, el narcisisme, etc. Ens recorden cada dia el que és més important de la vida, i només cal que observem el que està passant amb l’escalfament global per adonar-nos que mal hem fet i estem fent les coses i amb els gossos no ha sigut gaire diferent.
